L’autoritat i la supervivència del periodisme
Jill Abramson va passar per Madrid i Pamplona. L’exdirectora del New York Times -la primera dona a ser-ho- no va dir res de l’altre món: el problema és de qualitat dels continguts i no de model de negoci; el periodisme inclou l’expressió de les emocions; els dos riscos de debò per al periodisme són el menysteniment de les humanitats i el rebrot censor i la pulsió mentidera dels governs democràtics. També va recordar David Carr, periodista genial que va morir a la redacció del Times dijous passat. Tot molt normal.
El valor d’aquestes afirmacions -tòpiques, si voleu- és que les deia ella, és a dir, que les avala tota una vida construïda a còpia de fer periodisme i fer-lo fer. És aquest el valor que la va dur a la direcció del millor diari del món. D’això se’n diu autoritat. Ara la posarà al servei d’un nou projecte: una web on es publicarà un gran reportatge mensual, que pagarà 90.000 euros per peça. Deunidó.
Seguim amb el tema però canviem d’escenari. Anem a Le Monde, tòtem històric del periodisme de casa nostra. Pierre Bergé, un dels accionistes de referència del diari parisenc, ha acusat la redacció de “delators” i “populistes” per publicar la llista Falciani i #swissleaks. No és el primer cop que Bergé s’enfada -és un caràcter explosiu- i no serà l’últim.
Li ha sortit al pas Alain Beuve-Mery, president de la Societat dels Periodistes de Le Monde (i nét del fundador), que ja ha dit que no passa res, que hi estan acostumats: “[Bergé] sap que ha signat l’acord en què s’estableix que els continguts del diari no depenen dels accionistes”. Val a dir que Le Monde és un diari únic. Des de la seva fundació, el desembre del 1944, la Societat dels Periodistes disposa de dos poders bàsics: independència editorial absoluta i proposar el nom del director. Són aquests 70 anys de trajectòria sostinguda els que donen autoritat als que ara dirigeixen el diari per resistir a un accionista emprenyat.
