Riget va tenir versió americana, de la mà de Stephen King, que l'any 1997 la va trobar de casualitat en un videoclub mentre treballava en l’adaptació a minisèrie de la seva cèlebre La resplendor. El novel·lista va voler optar als drets d’adaptació, que els tenia Columbia, i va oferir-los a canvi que es quedessin els drets de la seva novel·la Secret window, secret garden (que efectivament la productora va adaptar en el film La finestra secreta). Els 13 episodis de Hospital Kingdom, força fidels a les trames originals, es van emetre a la cadena ABC, però l’audiència no hi va connectar i les quotes de pantalla van anar caient. King i el coguionista Richard Dooling van elaborar les trames per a la segona temporada, però els pobres resultats van fer que la sèrie entrés en un hiatus indefinit.
Lars von Trier tanca la terrorífica ‘Kingdom’ 25 anys després
Situada en un hospital aparentment encantat, la ficció va quedar penjada el 1997
BarcelonaUn dels hospitals més sinistres de la televisió torna a obrir els seus quiròfans un quart de segle després. Entre el 1994 i el 1997, el polèmic director danès Lars von Trier va rodar nou episodis de la sèrie Kingdom (Riget, en el seu títol original). El projecte va quedar inconclús i la mort d’algun dels intèrprets encara convertia en més improbable la seva continuïtat. Fins que, 25 anys més tard, i després de rebre un diagnòstic de Parkinson, aquest etern enfant terrible del cinema va decidir tancar la història d’aquest centre mèdic amb Kingdom: Exodus, cinc episodis que tanquen ja definitivament les trames i, d’alguna manera, serveixen a Von Trier per fer un viatge circular i recuperar alguns temes i estils de les seves primeres obres. Com si tingués també la voluntat de recapitular en la seva aportació a la narrativa audiovisual.
La sèrie arriba a Filmin aquest dimarts després d’haver-se pogut veure al Festival de Venècia, fora de competició, i serà la cirereta a una àmplia retrospectiva que la plataforma ha dedicat al director impulsor del moviment Dogma, ja que recupera gairebé tota la seva producció en llargmetratge, amb films fonamentals com Melancolia, Dogville, Bailar en la oscuridad o Europa, al costat de peces que costava de trobar com Epidemic o el joc formal i metacinematogràfic de Cinco condiciones. Filmin també ha incorporat les dues primeres temporades de la sèrie, per posar-se al dia o recuperar-la, si no es va veure en el seu moment.
Pel que fa a Kingdom: Exodus, un hospital anomenat El Regne segueix sent el gran centre de gravetat d’aquesta ficció, que es mou entre el terror i l’humor negríssim. Construït sobre un terreny pantanós, potser maleït, els efluvis pútrids del subsòl semblen enfilar-se cap al món dels vius per mostrar-ne els aspectes menys agradables. Sectes satàniques, metges que fa massa temps que van oblidar el jurament hipocràtic o pacients amb connexions amb l’altre barri són alguns dels personatges que pul·lulen pels capítols. I, com en les temporades anteriors, un dels personatges és un suec que odia a mort Dinamarca i els danesos, cosa que no s’està de recordar a tothom amb qui es creua, sovint de manera hilarant.
La sèrie manté una bona part dels personatges que van protagonitzar la història als anys 90 i, alhora, n’introdueix de nous. És el cas del metge Helmer Jr., fill del doctor Helmer de les dues primeres temporades (interpretat per Ernst-Hugo Järegard, mort el 1998). Les insinuacions sexuals no consentides a una col·lega de l’hospital fan que plani sobre ell l’amenaça d’una demanda judicial. Això l’empeny a consultar un caríssim i excèntric advocat suec, interpretat per Alexander Skarsgard.
Com passava als primers episodis, l’interès de Kingdom: Exodus no rau tant en les trames, com en els personatges i el clima. En aquest sentit, la sèrie beu de manera molt directa de Twin Peaks, de David Lynch, una altra sèrie dels anys 90 que justament va ressuscitar també unes tres dècades després. Es tracta d’una inspiració reconeguda per Trier, i que es deixa notar sobretot en l’estol de personatges secundaris. Els encarregats de rentar els plats de la cantina, amb síndrome de Down, que apareixen a la sèrie comentant amb clarividència alguns dels esdeveniments misteriosos que passen a les sales nobles de l’hospital podrien estar emparentats amb la mítica senyora del tronc, que llançava críptiques profecies en cada capítol de Twin Peaks. El director també va citar la minisèrie francesa Belphegor, del 1965, sobre un fantasma que pobla el Museu del Louvre.
Des del punt de vista visual, Von Trier ha mantingut la càmera en mà que va caracteritzar el seu cinema més nerviós dels anys 90, abans de tornar-se més contemplatiu. I també es manté el to entre sèpia i daurat que banya tota la sèrie en una llum irreal.
A l’espera de saber si Von Trier tornarà a posar-se darrere la càmera –tot i que ell es mostra a favor d’intentar-ho–, el director s’aferra a la seva fama de provocador. Preguntat per la revista Screen International a què dedicava el seu temps lliure durant la convalescència, va respondre: “A la masturbació. De debò, la masturbació guanya les pel·lícules i la literatura. És un bon consell per als vostres lectors”.