L'antisèrie

No és televisió. No és una comèdia. No sembla una sèrie. Què és Horace and Pete? Aquesta websèrie tragicòmica, com la defineix el seu creador, Louis C.K., desafia la majoria de convencions de la ficció televisiva. El còmic pèl-roig va estrenar al llarg del primer quadrimestre del 2016 els deu capítols d'aquest projecte personal massa heterodox per encaixar a les cadenes tradicionals o les plataformes online. Encara no ha recuperat la inversió, però espera que gràcies al ressò crític que està obtenint algun canal l'acabi comprant.

Horace and Pete sembla a priori una sitcom de la vella escola en un registre més fosc. Se situa en un escenari únic, un bar centenari on habiten i treballen els principals protagonistes. Pete (Steve Buscemi) hi sobreviu després d'una temporada al psiquiàtric. Horace (Louis CK) va fent sense gaire entusiasme. L'ànima del lloc és el vell oncle Pete (Alan Alda). Ell s'encarrega que el bar no perdi l'essència centenària: no serveix combinats, cobra més car als hipsters. Enmig d'un Brooklyn víctima de la gentrificació, el pub roman com un oasi resistent on es deixen caure els borratxos de tota la vida, clients fidels que s'hi passen el dia i algun passavolant ocasional. Però la germana d'Horace, Sylvia (Edie Falco), vol vendre l'establiment. Al llarg de la sèrie, Louis C.K. deixa entreveure que no tot és tan entranyable en la permanència de la tradició.

Horace and Pete no s'ajusta al format tradicional de sèrie. Cada capítol té una durada diferent; la majoria de personatges, excepte els principals, apareixen i desapareixen sense més raons; i, com ja passava a Louie, l'estructura interna dels episodis resulta força lliure: un secundari reconstruint el relat bíblic de Sodoma i Gomorra rep tanta atenció com la trama principal al voltant del futur del bar. Malgrat que engega en un registre humorístic un pèl àcid, la sèrie es va traslladant progressivament al terreny de la melancolia, el drama i la tragèdia.

La germana de Roseanne

Com si Ingmar Bergman hagués dirigit la seva pròpia versió de Cheers, dèiem. La referència al cineasta suec no és un simple acudit. El tercer capítol arrenca amb un monòleg brutal. Una dona que no coneixem relata una història a un altre personatge fora de camp. La minuciositat de la seva narració, el subtext eròtic i inquietant del relat, i el primer pla sostingut que emmarca la impressionant interpretació de Laurie Metcalf (la germana televisiva de Roseanne es mereix tots els premis del món per un paper de no més de 10 minuts) recorden inevitablement a Persona. Com Bergman va fer amb les seves pel·lícules televisives, Louise C.K. troba en un format audiovisual de poc prestigi l'espai ideal per apropar-se al teatre. O, per ser més exactes, l'espai on fer conviure elements encara propis del stand-up (les digressions d'alguns clients) amb la dramatúrgia més tradicional. En aquesta websèrie de cambra assaboreixes els textos i les interpretacions com difícilment es fa en les ficcions televisives més habituals, massa pendents d'ajustar-se a un ritme o a una trama massa tancada. I el pòsit brutal de tristesa que deixa l'últim episodi d'Horace and Pete tampoc té gaire parangó a la ficció contemporània. Pot ser que la millor televisió ara es faci a internet?

'Horace and Pete'

De Louis C.K.

Websèrie en emissió a Louisck.net/show/horace-and-pete