Laia Vicens i Xavi Tedó: “Volíem recollir l’emoció de la gent explicant-nos com amagaven urnes”

BarcelonaCent quaranta-quatre comissaris i milers d’agents de policia desplaçats a Catalunya no van ser capaços d’intervenir ni una sola urna abans de l’1 d’octubre. Els periodistes de l’ARA Laia Vicens i Xavi Tedó han publicat al llibre Operació Urnes (Columna Edicions) aquesta espectacular operació clandestina. El llibre serà a les llibreries a partir del dilluns 11 de desembre, i es podrà aconseguir amb l’ARA des d'aquest mateix dia i fins al diumenge 17.

Com sorgeix la idea de fer un llibre per relatar l’increïble viatge de les urnes de la Xina a Marsella, de Marsella al Riberal i d’allà a Catalunya?

Xavi Tedó: Nosaltres publiquem un article a l’ARA el dia 2 d’octubre en què ja expliquem com es distribueixen les urnes i com arriben a Catalunya. Aleshores el cervell de l’operació es posa en contacte amb nosaltres per aclarir alguns punts que a l’article no estaven del tot correctament exposats.

Aquest cervell el coneixerem com a Lluís al llibre, tot i que és obvi que no es deu dir així.

Laia Vicens: El presentem així perquè és així com ell es presenta. El Lluís és a dalt de tot i és la persona que fa la comanda, però hi ha tot un poble involucrat al darrere, que treballa en silenci i per amor a l’art. Com que ell només parla amb les persones que té a sota, per qüestions de seguretat, nosaltres comencem a fer una feina d’intentar arribar, per sota, al màxim de gent possible: persones que sabíem, o intuíem, que podien estar-hi involucrades. Com que a vegades era impossible anar baixant, també hem treballat de baix cap a dalt. Aquesta manera de treballar, a més, ens ha permès traçar un equilibri territorial.

X.T.: La part més gratificant és que veus com van encaixant les peces. Parles amb uns i altres i tot encaixa. És una xarxa que té sentit, una lògica. Té una manera de funcionar ben pensada.

De la lectura d’aquesta aventura, queda clar quin és l’ingredient essencial que la fa possible i reeixida: la discreció. Ningú fa preguntes. Això implica un grau de confiança molt alt.

X.T.: La discreció és la clau de l’èxit. La gent no fa preguntes. Alguns dels comandos que han tingut un pes important en l’operatiu no saben que han jugat un paper important: potser vigilaven una carretera, sense saber si a pocs metres es feia un intercanvi d’urnes.

L.V.: A mi m’ha sorprès l’obediència de la gent. Vol dir que s’ha tingut confiança cega en els amics de l’ànima. Gairebé ningú ens ha dit que demanés alguna cosa a algú i aquest algú s’hi negués.

X.T.: Gent de la CUP ens comentava: “Per primer cop no hem sigut assemblearis! Hem obeït, no hem qüestionat res...”

Hi ha una imatge clau al llibre i és l’abraçada que relateu entre un convergent i un cupaire que fins llavors només eren rivals polítics.

L.V.: En molts municipis, com que la política local és dura, hi ha relacions difícils, amb gent amb la qual no t’entens gens. Però, en aquest cas, persones que no es duien bé han sabut treballar plegades. L’1-O ha servit per refer situacions personals que estaven marcades per la tensió. Això tindrà un efecte a llarg termini, segur.

X.T.: El referèndum ha unit els partits independentistes, i això es manté fins ara.

L.V.: Com a mínim les bases.

Ja m’imagino que no podeu explicar dades concretes del Lluís, però estaria bé saber-ne el retrat psicològic. ¿És conscient d’on s’ha ficat i dels riscos que comporta?

L.V.: El cervell de l’operació, el Lluís, és conscient que corre un gran risc, sí. Hi he pensat molt, en ell.

X.T.: És un independentista de pedra picada. Un independentista històric que ha treballat en diferents organitzacions: una d’aquestes persones que ha estat present en totes les mobilitzacions.

L.V.: La clau és que és una persona molt implicada, però que públicament no es coneix.

X.T.: És un home d’acció.

L.V.: I té molts contactes a alt nivell, encara que no tingui el reconeixement que es mereix.

¿Creieu que algun dia el reclamarà, quan les aigües estiguin calmades?

L.V.: No crec que li importi. Ho ha fet perquè creu que si algú podia pagar les urnes i portar-les, ho havia de fer. I resulta que ell les podia pagar.

Qui el situa al vèrtex? ¿És iniciativa seva?

L.V.: Ho fa per iniciativa pròpia, però no ens amaga que té contactes amb el Govern.

Per elaborar aquest llibre deveu haver adoptat vosaltres mateixos mesures de seguretat. ¿Sentiu sorollets al mòbil, tal com relaten els espiats?

X.T.: Això no. De moment, almenys!

L.V.: Hem adoptat les mesures de seguretat que van adoptar els membres de l’operatiu: ens hem descarregat l’aplicació Signal de missatgeria, teníem el telèfon apagat sempre per fer les entrevistes, deixàvem el mòbil lluny, no enregistràvem res sinó que preníem notes...

X.T.: La informació més delicada l’escrivíem en un paper i en fèiem una foto que enviàvem per Signal. Així els robots que pesquen paraules clau no detecten res. Hem fet servir coses, en definitiva, que aquesta mateixa xarxa ens ha ensenyat.

L.V.: De moment no hem notat vigilància policial, però la gent sí que ens demana que vigilem, per no comprometre ningú. Creiem que és una història que s’havia d’explicar, i així ho hem fet. A més, detallant que va ser el Lluís la persona que va pagar els 100.000 euros es descarrega els consellers del delicte de malversació.

Narreu setmanes intenses, plenes d’emocions contradictòries. En aquesta muntanya russa anímica, quin és el sentiment preponderant?

X.T.: L’orgull és un sentiment molt arrelat en la gent amb qui hem parlat. “Hem sigut capaços d’aconseguir que la gent pogués votar”, ens diuen. Hi ha excepcions, esclar. En un poble de la Vallalta, la persona que es va emportar l’urna i la va amagar al cementiri està en tractament psicològic: té angoixa, no vol que surti el seu nom ni parlar, de manera que tot el seu relat està narrat en tercera persona. Ho ha viscut com una experiència molt dura. Però és un cas excepcional.

I, després d’aquesta fita èpica, ¿com se senten per la gestió del post 1-O?

L.V.: No vam voler valorar això al llibre. El tema polític pràcticament no hi surt: volíem centrar-nos en com va ser possible la comunió de tanta gent lluitant pel mateix objectiu. I, per tant, no hem examinat què esperaven que fes el Govern, després que ells fessin aquest esforç.

X.T.: Però en cap cas ningú ens ha dit que no hagi servit de res. O “quina llàstima que després...”

El llibre també recull els seguiments que efectua la policia a alguns dels participants. A vegades sembla que, més que intentar trobar les urnes, busquen crear un clima de por i paranoia.

L.V.: Crec que sí: volien que la gent tingués por i es fes enrere. Anaven massa despistats per trobar-les. La policia sí que devia saber quines persones hi havia al darrere, perquè algunes històries que recollim al llibre demostren que no anava mal encaminada, però actuava pensant més a fer por que no a trobar material.

El relat té tantes dosis d’aventura col·lectiva que dona per a una pel·lícula. ¿Heu pensat a donar-hi format de guió?

X.T.: Els elements hi són, i tant.

L.V.: La gent t’ho explica amb una emoció... Al llibre volíem recollir l’emoció de la gent explicant-nos com amagaven les urnes. El relat i el context donen per a una pel·lícula, i tant: hi ha intriga, comèdia, llàgrimes. És la història perfecta.

X.T.: El problema és que no tenim un lobi com els irlandesos a Hollywood.

L.V.: Però si ve l’Spielberg li vendrem els drets, esclar! [Riu.]