L’esperpèntic final de 'Sálvame'

Divendres, el dia de la darrera emissió de Sálvame a Telecinco, el programa arrencava amb un epígraf molt simptomàtic: “Catorce años en los que solo hemos querido evadiros de la realidad”. Una missió que el programa ha venut amb orgull amb la voluntat innocent d’entretenir. En realitat, han contribuït a l'alienació de l’audiència. Un vídeo en pròpia porta resumia la seva capacitat d’imbecil·litzar els espectadors. Condensaven en imatges els grans esdeveniments polítics, socials i econòmics dels últims catorze anys: la crisi econòmica, terratrèmols, atemptats, xifres catastròfiques d’aturats a Espanya, la llei mordassa, la corrupció dels Borbons, la violació múltiple de la Manada a Pamplona, manifestacions de pensionistes, el Procés, l’exhumació de Franco, la pandèmia del covid, l’allau de migrants morint al Mediterrani, l’erupció del volcà de La Palma, la guerra d’Ucraïna... Totes aquestes imatges les intercalaven amb el que feien a Sálvame mentre tot això passava. Belén Esteban posant-se agulles d’estendre a la cara, el baile chuminero de la Lidia Lozano, Matamoros dormint al sofà del plató, una entrevistada barallant-se amb els tertulians, la Pantoja entrant a la presó, crits, esperpent, disfresses... Evitaven incloure tota l’amargor, crits, amenaces, xantatge, assetjament, retrets, toxicitat i baralles que han sigut l’ingredient principal del programa: el conflicte permanent per atrapar l’audiència. Una vegada més, Sálvame es venia com un entreteniment sense subtext. Però precisament aquesta falsa absència de missatge és el que l’ha fet nociu i execrable. Teleporqueria que contribueix a la denigració de l’audiència.

En aquests 14 anys, Sálvame no ha estat altra cosa que un potent contenidor publicitari. Simple context narcòtic enmig d’abundants i llarguíssimes pauses pels anuncis. Prometien combatre la soledat, segurament la dels més vulnerables, però el que aconseguien era aïllar-la i insensibilitzar-la fabricant deixalla emocional.

L’últim dia, amb l’absència llarga i sospitosa de Jorge Javier Vázquez, que ha abandonat el vaixell quan les coses han anat mal dades, van posar en una foguera els objectes més significatius de la història del programa en una mena d’exorcisme simbòlic. Es van acomiadar del presentador estrella com si s’hagués mort. Melodrama barat. Antonio Rebollo, l’arquer que va encendre el peveter dels Jocs Olímpics de Barcelona, es va encarregar d’encendre la foguera des de la distància. El comiat final no va tenir emotivitat sinó l’artificialitat i el panorama estrafolari que ha tingut el format. Els col·laboradors aplaudint una pila de rampoines i deixalla que cremava enmig d’un polígon lleig i impersonal. A nivell semiòtic, la lectura que se’n desprenia era fins i tot còmica. L’estampa més fidel del segell xaró, tronat i vulgar de Berlusconi. Enmig de tot plegat, van anunciar que Sálvame no moria sinó que mutaria traspassant en un nou organisme: Netflix. I es desplaçaria a Miami o Mèxic amb voluntat d’adquirir una dimensió global. “Borrón y cuenta nueva!”, deia la tornada de l’himne que cantaven. La teleporqueria només es transforma. Bon vent i barca nova.