“Sovint els mapes ens expliquen moltes coses, i hi ha una divisió entre qui els dibuixa i qui els ha de resseguir. En la guerra d’Ucraïna hi ha hagut diferents moments, i el llapis de dibuixar ha canviat de mans”. Aquesta frase la deia el periodista Lluís Caelles, subcap de la secció d’Internacional dels serveis informatius, en el programa especial que TV3 i el 3/24 van emetre simultàniament en una hora insòlita: dissabte a les deu del matí. Una franja horària insòlita per a especials informatius en jornades significatives. Amb motiu dels dos anys de la guerra a Ucraïna, la periodista Anna Barreda presentava aquest programa per fer una anàlisi del conflicte i valorar les perspectives de futur. La columna vertebral del programa la van teixir entre Caelles i la investigadora del Cidob Carmen Claudín, experta en món postsoviètic. Van connectar en directe amb Xesco Reverter des de Kíiv, després d’una setmana en què el corresponsal ha enviat unes cròniques impactants i reveladores, i amb Manel Alías. Les seves mirades apel·laven a aspectes de qui ha viscut el terreny, allunyant-se dels continguts genèrics de les notícies d’agència. Tots els convidats van construir un discurs que augmentava la definició de l’anàlisi i contribuïa a reajustar-ne la mirada que en tenim des d’Occident, sovint una mica desenfocada o esbiaixada per les inèrcies mediàtiques. Si els informatius normalment posen la ullera de llarga vista, aquesta vegada hi van posar el microscopi.
Va ser un programa auster, des del mateix plató del 3/24, potser una mica massa deslluït a nivell formal i en una hora inaudita, gairebé amagat. Ideal per passar desapercebut, no fer gaire nosa i no entorpir rutines televisives ni xifres d’audiència. Segurament és una metàfora de la poca consideració que estan tenint el periodisme i els serveis informatius en el projecte actual de la televisió. Però, en canvi, va ser molt interessant i enriquidor. Tant, que la conversa semblava estimular els mateixos convidats. Claudín i Caelles prenien notes quan l’altre parlava, destacaven noves idees, demanaven la paraula i establien un diàleg entre ells. Que bé, quan la televisió nodreix l’intel·lecte, estimula les neurones i l’espectador sent que aprèn. Potser són continguts que algú pot pensar que no són un reclam per a les generacions més joves (tot i que no les hauríem de menysprear), o que són plantejaments periodístics que no donen rèdit pel que fa a les xifres. Però són continguts que contribueixen al prestigi d’una televisió pública, un factor del qual darrerament es parla poc. També tenen a veure amb l’autoestima i la funció de servei, dos elements essencials per a un mitjà de comunicació, els seus treballadors i el país. Apel·lant a la frase de Caelles sobre els mapes, també a la televisió a vegades hi ha una divisió entre qui la dibuixa i qui la segueix. I a TV3 hi ha hagut diferents etapes i el llapis de dibuixar ha canviat de mans. Però a l’audiència que sempre s’ha mantingut connectada als serveis informatius de la cadena i que és exigent amb els continguts periodístics no se la pot perdre ni menystenir.
