L’entrevista, Joan Carles, l’entrevista

Joan Carles l’Emèrit anuncia que li publicaran, a França, unes memòries. "M’estan robant la meva història", és la magra justificació. Ja és prou eloqüent que un monarca tregui un llibre en primera instància en un país veí, a l’espera de trobar editorial espanyola. I que els beneficis siguin per a una fundació que, bàsicament, es dedicarà a fer proselitisme de la seva figura i a assegurar uns diners a les dues infantes. Però, sisplau, que s’estalviï les llàgrimes de cocodril. L’exrei ha tingut moltes oportunitats per explicar-se davant dels periodistes i retre comptes sobre la gestió de la seva fortuna personal, la seva participació com a aconseguidor de negocis o les creatives pràctiques fiscals amb les quals minimitzava la seva contribució a les arques de l’Estat del qual en va ser màxima figura institucional. Fins i tot la seva vida personal seria fiscalitzable, tenint en compte, tal com s’ha vist en alguns valents documentals, tot el tinglado que van haver de mantenir no pas pocs funcionaris per permetre-li aquell devessall d’expansions sense que li afectés la imatge.

En comptes d’enfrontar-se al judici públic, va tocar el dos de manera poc honorable. Durant el seu regnat, va concedir migrades entrevistes, i sempre sota condicions perfectament controlades. Una anomalia més. Ara a Joan Carles li han escrit més de 500 pàgines, però continua eludint l’exercici democràtic de sotmetre’s a les preguntes de la premsa. El títol del llibre, Reconciliació, és una burla, perquè es tracta d’un soliloqui en el qual l’altra part –en aquest cas, l'Estat al qual va fallar– no té dret a encarar-lo a les seves falles i contradiccions. Que es lucri ara amb el llibre és una nova ofensa que pocs mitjans assenyalaran. Més que llegir-lo, molt millor remirar algun Woody Allen. Com ara Delictes i faltes, Una altra dona o Toma el dinero y corre.