La plataforma HBOMax ha estrenat Les vides del Fèlix, una sèrie on el documentalista Fèlix Colomer analitza la seva pròpia vida amb l’excusa d'explicar-la al seu fill petit i reflexionar sobre quin model representa i si vol que el nen passi pel mateix que ell ha viscut. La paternitat pot implicar sovint aquest examen personal sobre la pròpia infantesa. Fèlix Colomer és el director de Shootball, la investigació sobre els abusos als Maristes de Barcelona que va aconseguir la confessió davant la càmera de Joaquín Benítez. També va fer Vitals, una molt bona sèrie documental sobre els mesos més durs de la pandèmia des de dins d’un hospital. Ara el director es col·loca al davant i al darrere de la càmera en un exercici pseudopsicoanalític una mica extravagant.
De nen va ser un crac dels escacs, ho va deixar per jugar a futbol, va ser àrbitre, director de cinema porno, cantant de trap i influencer del veganisme. El seu sentit de la justícia l’ha portat a enfrontar-se amb la policia. Ara ho esprem tot en un exercici clarament egocèntric. Les imatges de vídeo domèstic que va gravar el seu pare reconstrueixen al detall la seva existència. I enregistra escenes i converses familiars en clau de psicodrama lleuger. Al final de la sèrie, la seva dona, la Valèria, li diu que ell té la capacitat de “magnetitzar la penya”. I, efectivament, és el que hem vist al llarg dels set capítols. A en Fèlix no li preocupa l’enquadrament, la fotografia o l’estètica visual. Viu obcecat per la història i la prioritza sense que res més li faci nosa. I ho porta fins a les últimes conseqüències arrossegant l’espectador a situacions delirants.
La conversa inquietant amb l’home amb el penis més llarg del món o retrobar-se amb el mosso que li va clavar un cop quan es va saltar un semàfor vermell amb la moto són instants que estimulen el voyeurisme. En Fèlix és una mena de kamikaze audiovisual. La càmera està connectada fins i tot abans que passin les coses, grava cada instant de la seva vida, es comunica a través de vídeos amb la família i els amics. La dona, el fill, els pares, la germana i els amics acaben fagocitats per la producció. Hi ha algunes situacions que es noten una mica induïdes per a l’espectacle, com la seva teràpia arbitral per recuperar-se d’alguns traumes futbolístics.
L’obsessió sobre el model que ell representa per al seu fill peca d’un individualisme que sembla oblidar que el nen té una mare que també és un altre model tan important com ell. En Fèlix necessita ser el centre d’atenció i aspira al reconeixement. Ho posa al descobert amb honestedat, però l’ego sobredimensionat massa sovint sobrepassa la història. Les vides del Fèlix és un egotrip com una casa de pagès, un viatge al seu jo i la seva importància. L’excusa de la paternitat serveix per suavitzar l’exercici narcisista, però pot ser embafador. De vegades és divertit i té alguna cosa d’addictiu. Però si l’espectador ho resisteix, sovint s’acaba preguntant què fa mirant la vida friqui d’aquell individu.
