L’ego de García Ferreras enmig de la gran tensió
La visita de les autoritats a Paiporta va provocar un esclat d’ira entre el grup de gent que esperava la comitiva. Els reis d’Espanya, Pedro Sánchez i Carlos Mazón van ser rebuts amb insults i crits d’"¡asesinos!, ¡asesinos!", els van llançar fang i objectes i van atacar els seus cotxes oficials. La Sexta ho cobria en directe i, malgrat la mala qualitat de les imatges, els fets s’identificaven amb prou claredat. Quan portàvem un quart d’hora veient aquelles escenes de violència i caos narrats per la presentadora del programa especial, connectaven en directe amb Antonio García Ferreras a través d'una videotrucada, com si fos una urgència. El director d’informatius i editorial de la cadena considerava que allò demanava la seva presència. Moltes estrelles mediàtiques pensen que són imprescindibles, com si els seus col·legues no poguessin assumir la feina. En un primer moment, la presentadora es dedicava a entrevistar García Ferreras perquè especulés sobre els fets, com si ell en tingués la veritat absoluta: “¿Tú crees que si el rey y la reina hubieran ido sin Mazón y Pedro Sánchez esto habría pasado?” El relat consistia en protegir la Corona. García Ferreras encetava un discurs promonàrquic: “Los reyes han recibido el daño colateral de los otros mandatarios”, “El rey ha estado a la altura de lo que representa” i en destacava la seva “tremenda valentía”. Quan García Ferreras irrompia des de casa seva, les imatges ja no eren en directe sinó en diferit. Les posaven en bucle. Durant més d’una hora, el director de La Sexta les editorialitzava amb un discurs demagògic que justificava la violència i fins i tot l’edulcorava: “Hoy hemos asistido a la indignación del barro y la desesperanza”, repetia. Construïa un relat ple d’emocionalitat populista, amb retòrica buida. Valorava els fets amb una suficiència descarada, farcint d’adjectius la seva verborrea incessant. Eternitzava el conflicte repetint les imatges, creant sensació de directe, recreant-se en els elogis al monarca per haver-se aturat a parlar amb la gent. A l’informatiu de les dues, García Ferreras continuava com a narrador de les imatges, amb el seu relat subjectiu, convençut que aquelles escenes només les havia de gestionar ell. El seu discurs reiteratiu anava incrementant la intensitat emocional, com si fos un míting abrandat. Més que explicar, Ferreras maldava per atribuir un nou significat al que vèiem.
García Ferreras va convertir un esclat d’ira en una dramatúrgia hiperatrofiada. Amb les seves paraules encenia i polaritzava més el context. Embriagat de poder televisiu, alliçonava i especulava i exercia de justicier. Aquest excés d’ego porta determinats personatges del periodisme a creure que són els gestors de la realitat. I això desemboca en dues conseqüències: la clara distorsió dels fets –dels quals encara se n'han d’aclarir aspectes rellevants– i la sospita que, darrere d’aquella exagerada necessitat de control sobre la interpretació dels fets, s’hi amaguen interessos concrets.