L’autohomenatge de Carlos Latre

El xòuman i imitador Carlos Latre ha celebrat els seus vint-i-cinc anys en el món de l’espectacle i ell mateix s’ha preparat la seva pròpia festa sorpresa a Movistar+. En espera d’estrenar el seu Babylon Show a Telecinco per competir contra Pablo Motos i David Broncano després de l’estiu, Latre s’ha organitzat una glorificació en pròpia porta per insuflar-se autoestima. Inimitable va ser un espectacle teatral amb la platea plena de famosos, una estratègia a la qual sovint recorren múltiples celebritats perquè serveix per reforçar la seva pròpia importància. Com més famosos són els que t’aplaudeixen, més rellevant ets tu. Latre es va encarregar de passar llista, elogiar les personalitats i explicar el vincle d’unió amb ells. Els que no podien ser a la sala van fer acte de presència, com si fos una sorpresa, a través de vídeos enregistrats (Rafa Nadal, Pau Gasol, Alejandro Sanz, Ferran Adrià...) i, per rematar-ho, Latre va afegir les fotos que s’ha fet al llarg dels anys amb figures internacionals (Hugh Jackman, David Beckham, Julio Iglesias o el papa de Roma). Fins i tot va rebre una felicitació de Jimmy Fallon encarregada a través del xef José Andrés. Tot són contactes. Fallon va explicar que li havien dit que Latre era el Jimmy Fallon espanyol, però que, en realitat, ell era el Carlos Latre nord-americà. La falsa modèstia de les estrelles.

Inimitable va ser la festa del jo. Ja s’entén que el còmic que sempre s’ha posat en la pell d’altres personatges senti la necessitat de reivindicar la seva personalitat. El protagonista va arrencar amb un xou musical on ell mateix relatava la seva pròpia vida. Un cop dalt de l’escenari amb la banda musical del programa, el presentador va començar amb el tòpic de fer veure que tocava la bateria al vent, que sempre queda modern. I va deixar anar el seu repertori, en una exhibició del seu indubtable do per imitar. L’espectacle va ser una exaltació constant dels vincles afectius amb els convidats d’una intensitat superlativa, en un joc d’exposició pública per subratllar l’estatus. Aquell ritual típic entre homes famosos on s’abracen dient “¡Qué pasa, tío!” i tots diuen que són germans i amics de l’ànima. És un patró interessant de veure per entendre com funcionen les constel·lacions de vips i les dinàmiques de les relacions públiques. Un intercanvi d’adulacions i aplaudiments per mantenir la xarxa de prestigi. El contrapunt el va aportar, encertadament, la humorista Susi Caramelo, comentant amb sarcasme la gala de l’ego. Alguns cantants, familiars i companys de professió pujaven a l’escenari i compartien actuació amb Latre. Els xous musicals van tenir algunes deficiències pel que fa al so. L’imitador va rememorar, amb ritme i imatges d’arxiu, els múltiples programes on ha treballat en aquests vint-i-cinc anys. El més incomprensible va ser com Latre va ignorar el Polònia i el Crackòvia de TV3. És el sucursalisme que fa inexistent a Espanya el panorama mediàtic català, com una lliga de segona divisió.