L''APM?' és "superfort": el programa celebra 20 anys d'humor al Victòria

BarcelonaTothom sabia que la veu en off saludaria amb un “Bones tardes, amics meus tots”, però potser justament perquè ho sabíem, quan vam sentir les paraules mèmiques vam esclatar amb un riure idiotament autoreferencial que saltaria amb tots i cadascun dels talls icònics. El lloc va ser el Teatre Victòria, altrament conegut com “el teatre que ha comprat el Mago Pop”, i l’ambient era de vodevil adrenalínic com correspon al Paral·lel en hores de prèvia de l’Apolo. L’APM? va celebrar ahir els vint anys (tot i que al setembre en farà trenta que Antoni Bassas i Xavier Bosch van parir la secció de Catalunya Ràdio de la qual acabaria sortint el programa de tele per impuls de Carles Capdevila, tres noms que tan junts haurien de posar drets els lectors d’aquestes pàgines). Que no quedessin entrades es podria explicar només per l’envergadura de les bambolines de la cosa: darrere dels trenta minuts que dura cada episodi, i ja en duen 788, hi ha un equip humà inusualment nombrós, i ahir hi eren tots, i de totes les èpoques. Quan Nerea Sanfe, actual reportera intrèpida, va baixar a platea a buscar un grapat de víctimes, de seguida en va aparèixer una de voluntària: Jaume Creixell va agafar el micro i la gent va esclatar al sentir la veu del tribunerisme nacional encarnat. No va dir “si no tinc raó, me la tallo i em faig monja” perquè tots ho havíem dit mentalment als nostres caps. 

Si la gent riu tant és perquè riu d’un humor que li pertany. Ara que Twitter ha convertit tots els humoristes en sospitosos de fer marca personal amb cada acudit i tots els fenòmens virals semblen formulaicament dissenyats per ser-ho, l’APM? ens recorda els vells temps en què la comunicació de masses era prometedora i crèiem en la participació i l’espontaneïtat. En un país on l’associacionisme i l’anarquisme tenen una tradició honorable, l’èxit d’un programa de retalls que podria ser com tants altres, però que és molt més que això, fa molt de sentit històric. El sentiment de coproducció nacional i d’adhesió tragicòmica fa pensar que tot fan de l’APM? duu a dins una mica del llegendari soci de l’espanyol Quimet Canyellas, que, si no m’erro, ha acabat sent un dels talls eliminats de la roda del programa per petició de l’implicat o dels familiars. L’espectador de l’APM? se sent com un soci compromissari en l’assemblea catalana que es conjura cada setmana en el seu televisor, i veu en els reporters maleducats un avatar ideal per dir tot allò que diu des del sofà. El públic irredempt de l’APM? representa la catalanor simultàniament farta i orgullosa de ser-ho que també queda molt ben resumida en el reportatge que Joel Díaz ha fet per a l’ocasió: una visita a la Biblioteca Nacional de Madrid per descobrir els mems que la institució espanyola ha immortalitzat pel seu interès social, responent de manera irrefutable a la pregunta que l’APM? porta tants anys fent als seus espectadors. Sí, pesats, la televisió és cultura.

Record per a Carles Capdevila

El moment institucional va arribar quan va sortir Antoni Bassas, que a part de pare fundador del programa n’és productor executiu. Bassas, tan alt i subtilment sorneguer com sempre, no va trencar l’ambient de festa ni tan sols quan va decidir demanar un aplaudiment per al difunt Carles Capdevila, que també com sempre apareixia amb un mig somriure irònic a la foto i es va endur una ovació sentida mentre les càmeres enfocaven Guillem Sans, director de l’APM? durant 18 anys (i que ahir vam descobrir que és la veu impostada que anuncia el pòdium dels millors talls de la setmana). Com hauria volgut Capdevila, no hi va haver ni un minut de violins tristos i la festa de seguida va continuar amb un muntatge de tots els que han passat per l’equip del programa al llarg dels anys, fins a la becària que tot just fa un mes que ha arribat. Hi havia productors, realitzadors, reporters i guionistes, però tota la màgia va ser per a la figura més representativa del programa: el visionador.

La gràcia és que hi va passar tothom: des de l’actual director, Aniol Florensa, fins a noms tan grossos com David Verdaguer, que abans de ser un dels actors més bons de Catalunya va ser el reporter amb bigoti, però que resulta que abans de ser reporter amb bigoti es passava vuit hores al dia mirant la televisió per tal de treure talls que fessin riure. El verb treure és el més precís, perquè els treballadors de l’APM? passen, però els talls que han tret de la televisió queden. De tant en tant, la gent del públic cridava “No oigo na” o “Eso es roja”, que són talls que Catalunya ha tret de l’APM?

El paroxisme friqui va arribar a l’apoteosi quan la Mari Àngels, la noia de les alpaques que gràcies al programa no necessita presentació, va irrompre a l’escenari amb el seu riure entranyablement psicopàtic i va demanar al públic que es posessin la màscara d’alpaca que tenien a la bossa de regal. Juntament amb l’aparició estel·lar de Josmar a mitja actuació dels Figa Flawas, la festa d’aniversari va resumir aquesta vàlvula d’escapament que el país necessita un cop per setmana, l’humor amb què el televident català es defensa de l’enganyifa dels de dalt.