Fa dies que no en parlo, però la crisi del Washington Post no s’atura; al contrari. Ruth Marcus i Eugene Robinson, dos dels seus columnistes més veterans, amb més de quatre dècades de carrera al diari, han marxat les últimes setmanes arran dels canvis introduïts pel propietari Jeff Bezos a les pàgines d’opinió. L’amo d’Amazon va respectar la independència del mitjà durant el primer mandat de Trump, però ara els seus interessos empresarials atempten clarament contra els dels lectors. No és una interpretació, sinó que ell mateix va fer evident que es volia congraciar amb Trump quan es va proclamar president per segon cop: “Sembla que dedicarà molta energia a reduir les regulacions. I, des del meu punt de vista, si el puc ajudar en això, l’ajudaré”. La frase explica per què Bezos ha fet públic que les opinions crítiques amb el lliure mercat no han de tenir cabuda al seu diari.
Després de comprar el Washington Post l’any 1933, Eugene Meyer –el pare de la mítica Katharine Graham– va elaborar una llista de principis que havien de regir la marxa del rotatiu. Un parlava precisament dels possibles conflictes d’interessos entre la part editorial i l’econòmica: “En la cerca de la veritat, el diari estarà preparat per fer sacrificis en les seves fortunes materials, si aquesta acció fos necessària per assegurar el bé comú”. Assumint la frivolitat que comporta escriure sobre com haurien de gestionar els seus diners els altres, és evident que Bezos ha deixat d’observar aquest principi. És una decisió empresarial discutible perquè la premsa no és un negoci com qualsevol altre. Té la particularitat que el primer deure ha de ser amb els lectors. Quan això es trenca, el corc ho acaba podrint tot més d’hora que tard. El Post compta les baixes de subscriptors en centenars de milers. Tant de bo rectifiqui; zero esperança que ho faci.
