Kamala Harris li deu un gest a la premsa

Ho assenyalava Margaret Sullivan aquesta setmana a la seva imprescindible columna a The Guardian: Kamala Harris ha de concedir una entrevista a la premsa. O a la ràdio o a la televisió. Però hauria de poder ser qüestionada per un periodista que li plantegi preguntes difícils. La candidata demòcrata està esquivant aquest ritual i, de moment, opta per comunicar-se amb la seva base electoral de manera directa, sense intermediaris. Al debat s’hi ha afegit Jeff Jarvis, apòstol digital, amb una proposició agosarada: l’actual vicepresidenta fa bé d’ignorar els grans mitjans perquè ja no són efectius a l’hora d’examinar un candidat polític. “Busquen titulars, no aclarir polítiques”, defensa. I creu que la majoria de mitjans clàssics –des del New York Times fins als rotatius de Murdoch– en el fons la perjudicarien. 

Doncs bé, tot i això, hauria de sucumbir-hi, ni que sigui a desgrat. És veritat que les grans capçaleres estan en crisi, perquè els seus interessos dificulten l’elaboració d’un periodisme sense biaixos espuris. Però sotmetre’s a una entrevista és un deure democràtic per a qui pretén governar, ja que suposa l’acceptació d’un qüestionament extern. Entenc la frustració de Jarvis per les entrevistes polítiques, però la solució no és enterrar-les (i menys encara perquè els qui volen administrar el poder les rebutgen). El que cal és repensar-les i fer-les de manera que estiguin al servei dels ciutadans. Trump basa la seva campanya en la criminalització d’unes quantes minories i la denigració del periodisme, perquè això li permet escampar les seves vils mentides. Harris hauria de marcar una postura antagònica. La candidata ha rebut molts suports, perquè el seu oponent espanta. Però precisament perquè la premsa ha de ser útil, està obligada a elevar amb ella el llistó de l’exigència. I exigir-li que doni la cara, per començar.