El jutge innocent i altres faules

Si alguna cosa han demostrat els magistrats espanyols és un oportuníssim domini dels tempos. La imputació en plena campanya de Begoña Gómez, la dona del president Sánchez, podria obeir a una conjunció astral de Mercuri a la setena casa. O al curs natural, lent però amb pas ferm, de la justícia. Ara bé, també podria obeir a l’enèsima ingerència de la casta judicial en la política. A partir d’aquí, nova topada de banyes. El País obre portada explicant que “el jutge entra en campanya citant com a imputada Begoña Gómez” mentre que l’Abc diu que “Sánchez ataca el jutge per citar com a imputada la seva dona i l’acusa d’«interferir» en el 9-J”. La política, un cop més, es converteix en una discussió avorridíssima sobre qui és més víctima. És normal, doncs, que generi desafecció per la cosa pública. I pel periodisme, quan es percep com un mer canal per transmetre un posicionament dins aquest fútil intercanvi d’acusacions.

Al llibre Crítica de la víctima, Daniele Giglioli la clava: “La víctima és l’heroi del nostre temps. Ser víctima atorga prestigi, exigeix escolta, promet i fomenta reconeixement, activa un potent generador d’identitat, de dret, d’autoestima. Immunitza contra qualsevol crítica, garanteix la innocència més enllà de qualsevol dubte raonable”. I deixa anar una frase que encapsula el perquè del triomf de la ultradreta, en totes les simpàtiques i variades versions actuals: “La ideologia victimista és avui la primera disfressa de les raons dels forts”. Entortolligats en aquesta dinàmica funesta, de gran confusió entre víctima i victimari, és molt difícil per als mitjans aconseguir sortir de les trinxeres ideològiques i abraçar la complexitat i els matisos. Una altra cosa, esclar, són els mitjans i pseudomitjans que s’abracen de gust a aquest festí de l’intercanvi acrític de retrets.