El jutge García-Castellón i el seu context indigest

Avui alguns diaris informen que el jutge Manuel García-Castellón –que va salvar Dolores de Cospedal de seure al banc dels acusats a pesar dels àudios filtrats on es podia deduir que la política estava al cas de la caixa B de Bárcenas; que va ser bel·ligerant contra una clínica d’avortaments essent germà del president de Provida; que va ser tresorer de la conservadora Associació Professional de la Magistratura; que va rebutjar citar a declarar el torturador Adolfo Silingo per la seva relació amb les desaparicions massives a l’Argentina; que va conrear una bona relació amb José María Aznar i va ser nomenat poc després magistrat d’enllaç a París tot i tenir un nivell de francès més que discutible segons s’ha publicat; que després va ser enviat a Roma, ja en temps de Rajoy (en tots dos casos, amb sous de sis xifres); que apareixia esmentat en diverses gravacions entre Eduardo Zaplana i Ignacio González (investigats en el cas Lezo) perquè volien dur-lo de tornada a Espanya en considerar que això els beneficiaria; que va exonerar Esperanza Aguirre del cas Púnica; que va facilitar la sortida de presó de l’expresident madrileny Ignacio González al rebaixar-li substancialment la fiança imposada pel magistrat anterior; que va arxivar una de les investigacions contra el rei emèrit; que va arxivar la causa contra el president de Múrcia del PP Pedro Antonio Sánchez dos cops, ja que la seva primera resolució va rebre crítiques de l’Audiència Nacional per incoherències i que també va rebutjar investigar els fosquíssims vincles entre Villarejo i Eduardo Inda– porta ja Puigdemont al Suprem. Ja em perdonaran aquesta monstruositat de context certament poc païble, però és que algunes capçaleres l’obliden.

Són les mateixes capçaleres que omplen desenes d’articles sobre els polítics que cometen la gosadia de trencar la separació de poders. On s’és vista, aquesta ingerència?