Pedro J. Ramírez: "Puc jurar sobre la Bíblia que mai he publicat una cosa falsa sabent que ho era"

BarcelonaFa 42 anys ininterromputs que exerceix de director i és un dels periodistes més rellevants de l'Espanya de l'últim mig segle. Temut, admirat, odiat... publica el primer volum de les seves memòries periodístiques a Planeta, un llibre apassionant titulat Palabra de director. Durant l'entrevista, parlem sobre el valor d'aquesta paraula, de clavegueres periodístiques, del vídeo sexual amb què van intentar desactivar-lo i de les cobertures més polèmiques que ha protagonitzat.

Vostè enfilat dalt d'una taula de Diario 16. Té 28 anys i és el seu primer discurs a la redacció com a director. Entona la frase del general Ridgway a la Guerra de Corea: "Estem envoltats! L'enemic no escaparà!" ¿Concep des d'aleshores el periodisme com una guerra?

— No, però per a Diario 16, en aquell moment, sí que era una batalla per la supervivència. El diari havia nascut malament: era un vespertí quan aquest mercat estava a les últimes. I, a sobre, no havia aconseguit representar una alternativa a El País. Teníem pocs mitjans i una rotativa que en dèiem de la Señorita Pepis, perquè no era gaire més que una fotocopiadora gran. I, per acabar-ho d'adobar, teníem de veïns el diari ultra El Alcázar, a la tercera planta. Una mica envoltats sí que ho estàvem...!

En el llibre passa comptes amb el primer director d'El País, Juan Luis Cebrián, que a les seves memòries i comentant el paper de la premsa el 23-F es vanta d'haver sigut l'únic en treure una edició especial el mateix dia. "No és que no tinguis mitjans, és que no tens ous", escriu que li va dir.

— Tot va quedar desmuntat quan vaig reproduir la fotografia de la nostra edició extra, amb les unitats que estaven disponibles. Fa temps que el Juan Luis va deixar d'insistir en aquesta puerilitat. Hi ha dos diaris que vam sortir. Ells una mica abans, d'acord, però només perquè tenien més mitjans.

"Mai podria ser ni vermell ni blau". "Estic amb l'esquerra de la dreta, amb la dreta de l'esquerra". Són frases del llibre. Però a la primera redacció d'El Mundo hi havia majoria de periodistes d'esquerres. Com ho va gestionar?

— He conegut molts més periodistes d'esquerres que de dretes. En certa manera, tota activitat intel·lectual implica una inquietud i una ànsia de canvi i de contribuir a millorar la societat que es correspon habitualment amb posicions progressistes. Ara bé, entre aquests progressistes també hi som un grapat de liberals i molts, molts socialistes... i més enllà. Un liberal sempre ha de considerar que el pluralisme d'opinions enriqueix el lector. El debat intern fa millor al diari.

Però té fama de director absolutista.

— Oh, sí, esclar. És que, un cop debatut, el director té l'última paraula. I jo l'exerceixo.

Quan funda El Mundo Banesto hi entra amb un 4% del capital. Més de 30 anys després, ¿no hi veu la llavor d'una relació prenyada de conflictes d'interessos entre la premsa i el poder econòmic que ha dut el sector a dependències poc decoroses?

— Altres bancs han tingut, i segueixen tenint, participacions molt més grans en altres diaris. A mi no em sembla malament que una institució financera, una empresa immobiliària o una fàbrica de cervesa pugui participar en el capital d'un diari, si ho fan de manera minoritària i sense pretendre condicionar-ne la línia editorial. El Mundo va publicar coses que se li van entravessar a Mario Conde quan era president de Banesto i el banc seguia sent-ne accionista.

Suposo que va llegir el llibre d'un dels seus successors, David Jiménez, titular El director. ¿Reconeix l'existència del que ell anomena Els Acords, que no deixen de ser pactes empresarials que comprometen la línia editorial?

— A en David li falta una mica de perspectiva, perquè només va ser director un any. O potser a mi me'n sobra, per haver-ho sigut 42! Però passa més d'una dècada entre el 2006, que és quan acaba el meu llibre, i el que ell va viure. Entremig, va arribar la crisi de les subprime i la convulsió econòmica va ser-ho a nivell mundial i en tots els sectors. En el de premsa, va caure la publicitat i va caure el quiosc, perquè va baixar el consum. A això suma-hi una revolució tecnològica que ofereix una alternativa gratuïta als continguts pels quals els lectors més interessats havien estat pagant.

El sector s'ensorra, sí.

— Doncs aquí és quan passa el poder dels directors al gerents. Ja no es venen notícies als lectors, sinó que es venen lectors al poder. I alguns ho han fet amb més virtuosisme que d'altres. Però els problemes que crea la tecnologia també els resol la tecnologia, perquè els costos industrials s'han reduït i hi ha mitjans nadius que som viables i estem guanyant diners, ni que sigui en termes molt més modestos que abans. Però és veritat que hi ha un excés de dependència publicitària, sigui en forma de campanya, sigui en forma d'acords.

Si el seu llegendari enfrontament amb Felipe González fos un marcador de futbol, quin resultat mostraria?

— Aquí m'està posant una broma macabra en safata...!

El veig a venir...

— Una X, esclar! [Riu]. Que no vol dir un empat, eh?

La famosa X projectarà ja per sempre una ombra incòmoda sobre la figura de l'expresident, però González només va declarar davant del Suprem com a testimoni. ¿La presó de paper, com en diu vostè, és un premi de consolació suficient?

— És que és l'únic premi que a mi m'importa. Jo no volia que Felipe, Barrionuevo o Vera estiguessin anys a la presó: l'important per a mi i el meu equip era que la veritat històrica quedés acreditada per proves fefaents. I hi ha una sentència ferma pel que fa al ministre de l'Interior i el seu número 2. I, esclar, ¿com pot ser que el president del govern no sàpiga que el seu ministre de l'Interior té segrestat un senyor en una cabana de Cantàbria durant deu dies? ¿O que agents de la Guàrdia Civil, a les ordres del ministeri, han fet desaparèixer Lasa i Zabala?

Consigna que González li va dir aquesta frase terrible: "Si ells deixen de matar-nos a nosaltres, nosaltres deixarem de matar-los a ells". I que davant el seu astorament l'hi va repetir. ¿Ho havia explicat mai?

— No amb tant de detall. Va ser el 7 de desembre de 1987. Se celebrava l'aniversari de la Constitució al Congrés i em va abordar. Jo havia escrit un article titulat "Un president que no ens mereixem". De seguida va passar del sarcasme a l'agror extrema. Potser el que falta és posar negre sobre blanc quina va ser la conseqüència. Un any després que digués això van començar les negociacions d'Alger, amb sis o set sessions amb representació de González al màxim nivell. Vist en perspectiva, ens podríem haver estalviat una part dels 25 anys de terrorisme que van des d'aquestes declaracions de Felipe fins a la fi d'ETA, que s'aconsegueix en temps de Zapatero.

L'altre gran enemic seu, per seguir amb la metàfora militar, va ser el grup Prisa. Es va esforçar molt per demostrar que sota la pàtina de prestigi d'El País hi havia una connivència amb el PSOE grollera. Però mai va poder-los avançar en exemplars. A què ho atribueix?

— Bé, en paper no, però a internet els escombràvem, eh? I compensàvem.

Fins que els van robar tot l'equip digital. Bé, robar, diguem-ne pescar.

— No, no, un robatori amb totes les lletres. Vam presentar una demanda per competència deslleial. Però com que el nostre avantatge de lectors encara es va fer més gran, quan es va jutjar no vam poder acreditar el mal causat. En tot cas, ells van fer trampa i van acabar-los fent fora de l'OJD, que és qui mesurava les audiències aleshores.

Argumenta que El País va mentir, amb l'editorial sobre el seu vídeo sexual en què l'acusaven d'inventar-se una relació delirant de l'afer amb els GAL. Que també ho va fer Diario 16, quan ja no el dirigia, per desacreditar-lo. ¿Vostè admet alguna mentida d'El Mundo durant el seu mandat?

— L'editorial d'El País va ser infame i falaç, i no ho dic jo sinó la sentència del Suprem que estableix que el vídeo, efectivament, va ser un muntatge de persones vinculades a la trama dels GAL amb el propòsit de canviar la línia informativa i editorial d'El Mundo. I les crítiques de Diario 16 es referien a quan trèiem la història del rei Joan Carles i Marta Gayá i ells ens acusaven d'estar en una conspiració internacional. Però jo sempre he buscat la veritat i per això, obrint el llibre, hi ha la cita de Sèneca: "La vida busca la veritat". Però la veritat s'escriu amb minúscula, perquè el periodista només pot aconseguir una part de la veritat. El que puc jurar sobre la Bíblia... bé, o sobre l'honor de la professió, és que mai he publicat una cosa falsa sabent que ho era.

¿Quan apareixeran, aleshores, els comptes al banc Lombar Odier de Suïssa que denunciava El Mundo el 2012? Fiar una portada d'aquest abast a un paper de la UDEF sense segell ni firma ¿no desprèn una flaire d'operació d'enderroc just com les que vostè denunciava contra el seu diari?

— Vam tenir un fort debat intern. Hi va haver gent que considerava que hi havia elements per publicar-ho i d'altres que no. Per prendre la decisió, vaig tenir en compte el context: poc abans, havia rebut pressions per no publicar les informacions relacionades amb els comptes de Liechtenstein del pare d'Artur Mas. I allò era una continuïtat de tota aquella bola que ens va intentar fer creure, dient que el seu DNI estava en aquell compte però que ell no ho sabia i que el seu pare ni tan sols li va parlar mai d'aquells diners.

¿No es va sentir instrumentalitzat, doncs, tenint en compte que el banc en qüestió va desmentir l'existència d'aquests comptes i que el paper era apòcrif?

— A veure, el principal sindicat policial va acreditar la veracitat del document.

Però ningú se'l va voler atribuir.

— Era un document de treball de la policia i, per tant, un element que podia servir de font informativa. Si repassem el que es diu en el document, hi ha més coses acreditades que no.

Però tota aquesta circulació de documents procedents de fonts policials opaques, ¿no són en el fons diferents galeries de les mateixes clavegueres que en el seu moment van atemptar civilment contra vostè pel seu cèlebre vídeo sexual?

— Quan els diaris expliquem coses infernals, com ho són les trames de terrorisme d'estat o la corrupció orquestrada pel poder, és inevitable que les fonts també siguin infernals. És a les clavegueres judicials on es va incubar el personatge de José Amedo. O Luis Roldán, encara que vingués de la política. Sempre hi ha algú, gent que pot destapar-ho tot. Amb aquella informació, l'essencial era la versemblança. Era versemblant? Encaixava? Ja en aquell moment era molt versemblant. I si hi afegim el que hem sabut després sobre la corrupció de la família Pujol... Francament, m'alegro molt d'haver-ho publicat.

Que l'entorn pròxim de González estava implicat en l'afer del vídeo sexual va quedar demostrat judicialment. Però al llibre va més enllà i suggereix que Polanco es va prestar a aportar el diner necessari per fer-lo córrer. És una acusació molt greu.

— Bé, això és atribuït a Mario Conde, i Antonio Asensio me'n va parlar, també. Però el que aporto, sobretot, són indicis aclaparadors que el mateix González va estimular el muntatge del meu vídeo sexual i va estar implicat en els esforços per impulsar-ne la distribució.

S'esforça molt en establir que mai no ha fet política. Però al mateix temps admet haver fet de missatger discret entre polítics. O deixa caure que va ser l'autor intel·lectual de la il·legalització d'Herri Batasuna i qui primer la va posar sobre la taula.

— Pe-rio-dís-ti-ca-ment. Però és veritat que jo sabia que Aznar ho tenia al cap perquè m'ho havia explicat. Tant de bo tingués sempre al cap què faran els governants, per pronunciar-m'hi a favor o en contra! En aquell cas, hi vam estar a favor.

"No m'interessava el poder, però sí la influència". ¿La influència no és el poder veritable, ja que es fa des de l'ombra i sense fiscalització possible?

— Home...! El benefici de no ser fiscalitzable... i l'inconvenient de no tenir conseqüències executives! El poder és qui envia un projecte de llei al Parlament, aconsegueix els vots suficients i després ho publica al BOE. El poder és el BOE.

No només, no només...

— El poderós escolta molta gent però alguns intentem ser persuasius i argumentar millor que d'altres. A vegades et fan cas, però d'altres el que dius els entra per una orella i els surt per l'altra.

Mentre El País afegia la paraula "ETA" a la seva portada de l'edició especial de l'11-M, vostè la treia del titular de primera pàgina, segons diu per un "pressentiment". En canvi, la percepció és que el diari, a partirde llavors, va mantenir la teòrica vinculació etarra amb els atemptats d'Atocha fins molt més enllà del que era raonable.

— És un estereotip que si es contrasta amb l'hemeroteca es demostra fals i que està alimentat per qui volia que es tanqués com més aviat millor tota pesquissa sobre l'11-M. No hi ha dubte que es va impedir a la policia que seguís línies d'investigació que vinculaven etarres i islamistes.

¿De debò creu que ETA hi va estar implicada d'alguna manera?

— Si hi va estar, devia ser en un aspecte molt marginal o logístic, o de relació intel·lectual. L'11-M va ser massa professional perquè n'hàgim pogut descobrir tots els detalls encara. Molt més professional, de fet, del que ho ha estat cap grup terrorista dels que hem conegut a Espanya, inclosa ETA.

¿La fusió amb Recoletos va ser un error? Vostès no tenien deutes, però les ganes de créixer de cop els van empènyer a comprar un grup molt més gran que Unedisa, l'editora d'El Mundo.

— Jo ja era un petitíssim accionista, aleshores.

Però l'hi pregunto com a director que en va patir les conseqüències. Tot comença a anar malament a partir d'aquell moment.

— L'accionista RCS, que tenia un 90% de l'editora, va fer una bona operació però el preu era un disbarat. No van veure la que els venia a sobre. El 2005 hauria sigut una operació extraordinària. Però, dos anys després, era ruïnosa.

¿Llegeix encara El Mundo cada dia?

— Sí.

En paper?

— No! Ja quan dirigia El Mundo no el llegia en paper. No llegeixo cap mitjà de comunicació en suports que no siguin els digitals.

Amb el seu director actual, El Mundo em sembla molt més escorat a la dreta que durant el seu mandat. Comparteix el diagnòstic?

— Sí, és acurat. Jo també ho percebo així. I també ho senten així els companys que encara hi són, i amb qui parlo sovint.