Julian Assange: la clau també la té Joe Biden

Tenim els ulls posats al Regne Unit, on Assange es juga l’extradició cap als Estats Units, però potser caldria posar la pressió internacional en els Estats Units i, concretament, en Joe Biden. Al capdavall, és la seva administració la que manté la decisió cruel i injustificada de voler jutjar el creador de Wikileaks no com a editor d’informació sinó passant-lo per l’adreçador de les lleis contraespionatge, amb les seves duríssimes penes. Que Trump volgués escarmentar-lo segueix la diabòlica lògica del personatge: deixar un precedent que serveixi d’alerta no només per als pirates d’internet –en l’accepció romàntica del terme– sinó sobretot per als mitjans tradicionals, que ell titlla d’enemics del poble.

Biden hauria d’adoptar un discurs del tot distanciat d'això i recordar que la llibertat d’expressió i de premsa, recollida a la primera esmena constitucional, ha estat una pedra angular en la construcció democràtica del país. El departament de Justícia americà hauria de deixar caure els càrrecs d’espionatge. La periodista Margaret Sullivan recordava molt oportunament que Obama, quan hi va haver la crisi per les filtracions de Chelsea Manning, va evitar caure en la temptació d’aplicar unes lleis antiespionatge. Al final, aquestes disposicions en cap cas es van dissenyar per a casos com els de les filtracions massives d’internet, que han de ser vistes com a activitats periodístiques. I són filtracions, cal recordar-ho, que han estat possibles perquè determinades persones van sentir el deure cívic de fer-les públiques, ja que es demostraven crims que havien quedat impunes (i segueixen sense càstig, a hores d'ara). El personatge d’Assange té moltes arestes i és fàcil criminalitzar-lo a l’engròs. Però la tensió entre les grans potències i el periodisme lliure es juga en bona mesura en aquest conflicte legal, polític i humanitari.