Juan Luis Cebrián: "No veig canvis substancials que afectin l'ànima d''El País'"

PalmaEl periodista i escriptor Juan Luis Cebrián (Madrid, 1944), fundador i president d'honor d''El País', ha visitat Palma aquest dimarts per pronunciar una conferència a l'hotel Valparaíso organitzada pel Cercle d'Economia de Mallorca i titulada 'El nou desordre mundial'. És una figura clau en el periodisme espanyol des del franquisme tardà fins a l'actualitat i es basa en la seva experiència professional per analitzar el món actual. Amb un to neutre, sense exaltar-se en cap moment, aquest assistent a les reunions del Club Bilderberg repassa amb l'ARA Balears diversos conflictes d'àmbit global i estatal.

Torna la Guerra Freda?

De les deu primeres empreses del món, vuit són nord-americanes i dues xineses. Entre les cinquanta capdavanteres no n'hi ha cap de russa. No són ni l'ombra del que va ser l'imperi soviètic. A més, pateixen greus dificultats econòmiques. Tot i això, és cert que tenen molta activitat a les xarxes socials, precisament per aquesta debilitat interna tan profunda. El president Putin intenta recuperar la imatge de la Rússia tsarista com a potència mundial, arribant –segons sembla– a intervenir en el referèndum català, el Brexit o les eleccions americanes a través dels sistemes cibernètics.

Nicolás Maduro va assegurar a l'últim 'Salvados'

Hauria de ser multilateral, però això no funciona segons com està constituït el mateix sistema de les Nacions Unides. Els russos s'estan apropant més al gegant asiàtic perquè es troben amb dificultats diplomàtiques amb Occident. Per exemple, ara estan trencant els acords nuclears, i això suposa un perill real. Una vegada vaig sentir dir a algú, encertadament: "On volem que la Xina tingui les fronteres, a Mongòlia o a Ucraïna?".

Quin paper té Veneçuela enmig d'aquest context?

No té cap paper dins l'escenari internacional, però en forma part. El 'chavisme', i, sobretot, Maduro, han posat fi al poc pes que hi tenia. Ara mateix és un estat fallit amb dues legitimitats, una de les quals és democràtica –la de Juan Guaidó–, acceptada pels països centrals, però sense capacitat per controlar els instruments estatals. A tot això s'hi suma la crisi humanitària i els morts per violència. En definitiva, un caos generat per un idiota que, a més, és un tirà. Veneçuela no juga res en la globalització però afecta molt el funcionament de l'Amèrica Llatina. A més, continua venent quasi tot el seu petroli als EUA.

El grup Prisa té interessos econòmics al país.

Santillana és una empresa marginal i no li ha anat malament. El problema és que la devaluació del bolívar no permet generar gaires beneficis.

Com es pot solucionar el conflicte a Veneçuela?

És una situació que han de resoldre els mateixos veneçolans. De fet, amb totes les diferències –però també similituds–, la situació s'assembla a la necessitat espanyola després de la mort de Franco de dur a terme una transició. En aquest procés de democratització s’ha de comptar amb els diputats 'chavistes', com es va fer a Espanya amb franquistes i comunistes.

Parla de 'desordre mundial' per definir la situació actual.

Tenim un nou desordre mundial per l'emergència del populisme, que és una mescla de moviments antiglobalització, anticapitalistes i anticorrupció. La sensació és que els estats nació i les democràcies representatives pateixen una crisi de governança, i no tenen la capacitat de donar respostes als anhels de la gent. Aquest sentiment antisistema ha crescut, sobretot a partir de la crisi econòmica, i s'ha fonamentat en l'augment de les desigualtats, la desaparició dels estats del benestar i la crisi migratòria. També s'ha de destacar el desenvolupament d'un capitalisme financer sense cap mena de regulació. Per això, la gent legítimament molesta per una precarització de la vida que es pot retransmetre contínuament pels telèfons mòbils, impugna el model a través de partits populistes d'extrema dreta o extrema esquerra.

I aquí hi entra Vox. Què en pensa?

És l'Espanya profunda, el franquisme sociològic. Un partit que respecta les lleis de la democràcia però els sentiments del qual no són democràtics. Representen la dreta dura i irracional. El mateix passa amb algunes marees integrades a Podem o els anticapitalistes, perquè consideren que el sistema contradiu les expectatives de la gent representada a les institucions.

Sembla que Pedro Sánchez té una situació complicada.

Em sorprèn com ha resistit i ha pogut arribar a ser president, però ningú no pot governar amb 84 diputats. Hauria d'haver convocat eleccions, com va dir, perquè, com més temps passi, el PSOE i la seva figura s'erosionaran més i més. El que pens sobre ell com a persona ja ho he expressat en els meus articles, però seria injust acusar Sánchez com a responsable perquè ve de l'època de l'expresident Zapatero.

Al periodisme quin paper li queda, en aquesta situació?

Els mitjans de comunicació tenien un paper central pel que fa a la formació d'opinió pública i en l'existència de les democràcies representatives. Actualment, tot això és molt confús. El cinquanta per cent de les piulades a Twitter estan generades per robots, molts interferits per Rússia però també per altres països com els EUA, la Xina, Israel i l'Iran que sembla que tenen la capacitat de generar aquest conflicte a les xarxes socials. Els estudis que hem fet sobre aquest cas indiquen que l'objectiu no és crear continguts a favor o en contra d'una causa: se cerca generar conflicte i confusió.

Veu un canvi substancial en la línia que Soledad Gallego-Díaz marca ara a 'El País'

No veig canvis substancials que afectin l'ànima del diari. Cada director que ha tingut 'El País' ha reorganitzat la redacció, els col·laboradors i els corresponsals com ha considerat millor, però és molt clar que els darrers tres directors han viscut una experiència molt complicada a conseqüència de la crisi d'identitat dels mitjans escrits.

La venda d'exemplars d''El País' ha caigut en picat a Catalunya

Fa molt de temps que no miro el nombre de vendes del diari.