Judit Mascó: “De jove havia de lluitar: «Si em permeteu parlar una mica, veureu que no soc tonta»”

BarcelonaLes feministes es manifestaven contra ella, a Nova York, quan va ser portada d’una revista americana d’esports i ara és ella qui participa amb entusiasme en les manifestacions feministes. “El món ha canviat i jo en soc un exemple”, diu Judit Mascó Palau (Barcelona, 1969) en una conversa, la setmana del Black Friday, en què també parlem de l’addicció a les compres compulsives, de les campanyes de publicitat que ara ja no tornaria a fer i de com, a casa seva, la punxaven comparant-la amb la reina Sofia. Mascó acaba de publicar Forever girls, una col·lecció de llibres d’aventures juvenils.

Què és l’últim que has fet per als altres?

— Caram! Quan ets mare no pares de fer coses per als altres, que en aquest cas són les filles. Sense adonar-te’n, elles van primer. I si sortim de l’àmbit familiar, soc presidenta de la fundació Ared, que treballa amb persones vulnerables i amb alt risc d’exclusió, sobretot dones. Els oferim un acompanyament perquè trobin una feina. Tinc uns valors des de petita i, per la meva feina, em vaig adonar que tenia un altaveu, que podia fer coses útils. A vegades em sentia incòmoda d’ajuntar el meu món professional, el de la moda, que pot ser ben frívol, amb la solidaritat, quan em bolco cap als altres. Ara, per fi, aquests dos mons, que semblen antagònics, sento que es retroalimenten i formen part de qui soc.

Com vas celebrar el teu últim aniversari, el 12 d’octubre?

— El meu últim aniversari va ser pensat i celebrat per a la meva mare. Només ens portem dos dies: ella és del 10 d’octubre i jo, del 12. Sempre hem celebrat l’aniversari juntes i aquest any la meva mare en feia 80. Per tant, sorpresa familiar, cap de setmana a fora, ella no en sabia res i tot va estar dedicat a la meva mare. Hi va haver un moment que li vaig dir al meu marit: “Eh, que jo també faig anys! Busqueu, com a mínim, unes espelmes amb el 55”.

Parlem del teu últim projecte, Forever girls, una col·lecció de llibres d’aventures juvenils, com la meva generació podia tenir Els Hollister o Els 5. Què hi ha teu aquí dins?

— Veient com està el món a través de les meves quatre filles, trobava a faltar que les mares i pares joves d’ara poguessin tenir un llibre d’aventures amb els referents de què passa ara: com som les famílies d’avui en dia, amb tota naturalitat, quina llibertat hi ha per què t’agradi un o te n’agradi una altra, quins són els somnis de les preadolescents –volen molt amunt, tenen molta informació–, les inquietuds de voler canviar el món. Referents femenins que inspirin, que donin molta seguretat a les noies d’ara, sense mal rotllos, sense coses insanes, on l’amistat entre elles sigui insuperable. Ara molts fills i filles –no totes les famílies poden, en soc conscient– fan part dels estudis a l’estranger. Per això la història d’aquestes noies l’hem situat en una escola internacional. És molt diferent a com érem tu i jo de petits. Jo vaig començar a viatjar perquè feia de model i havia de sortir a obrir-me camí.

Et sona a la prehistòria quan penses en obrir-te camí i tota aquella època?

— Em costa sentir-m’hi identificada. Com si no fos jo. Sembla que no m’hagi passat a mi. Quan ho explico, sembla gairebé una falsedat. Ho he explicat tantes vegades que no hi ha qui ho oblidi, però a la vegada gairebé no puc recordar els meus sentiments. Devia ser tot tan precipitat i tan ràpid que m’ha quedat com en un núvol. El que sí que recordo és que sempre he sigut tan treballadora i tan professional... A casa meva em feien molta conya: “Tu ets com la reina, una gran professional”.

A casa teva vols dir el teu marit?

— Sí, i les filles, algunes amigues. Tu ets com la reina, una professional.

És com si t’haguessis agafat literalment la paraula que designa la teva professió: has actuat com si fossis model d’alguna cosa.

— Però, veus, “has actuat”, dius! Fa tants anys que faig això així, que realment necessito la contra. Necessito no ser tant la reina professional. A vegades arribo a casa i no tinc ganes ni de parlar ni de riure, deixeu-me en pau, no m’atabaleu. O quan estic amb amics realment em relaxo i no sempre he d’expressar-me tan bé per no molestar ningú, ni mesurar tant les paraules.

Quina és l’última vegada que has sortit amb xandall a comprar el pa?

— Quan surto a passejar el gos, potser. El pa el compra el meu marit. Si la teva pregunta vol dir quan he sortit malament de casa, no. No surto mai malament. Els xandalls d’avui en dia poden ser xulíssims. La pregunta és molt boomer, Albert Om. Però també m’adono que no soc capaç de sortir malament. Sempre hi ha mirades, sempre et trobes algú. Veus? Una professional. No puc fallar.

Quina és l’última vegada que t’ha molestat que et diguessin guapa?

— Hi ha moltes maneres de dir guapa. Fa molt temps que no sento aquest guapa denigrant, agressiu, punyent, en un altre sentit. De jove, sí.

Hi ha la part denigrant de la paraula guapa, però també hi ha el guapa que t’elimina altres virtuts.

— Ah, tens raó. De jove sempre havia d’estar lluitant: “Si em permeteu parlar una mica, veureu que no soc tonta”. Afortunadament, el món ha canviat i ja fa bastants anys que a les models se’ls va donar l’oportunitat de parlar i vam començar a sentir què opinaven de moltes coses. La model era muda. La veies desfilar, però no sabies res de la seva vida. I ara descobreixes que hi ha de tot a la vinya del Senyor, de models, com de periodistes, de càmeres, de metges...

Quina és l’última vegada que et van oferir una feina a canvi de sexe?

— A mi no m’ha passat això, Albert. Així, tal com ho dius, no m’ha passat. Crec que no m’ha passat perquè he estat molt poruga. He tingut por de les coses. Tu ets molt joveneta, en un món en què hi ha molta competitivitat, on es mouen diners, on hi ha bellesa, on hi ha poder. Jo sempre evitava les situacions que em podien fer sentir incòmoda o portar a equívocs. Ara ho veig de gran i penso que he estat llesta. He tingut sempre molta curiositat, veure-ho, però no m’hi he apropat tant com perquè em passés a mi. Aquelles festes on anava a París, després de les desfilades, jo hi veia coses, clar que hi veia coses: senyors poderosos, grans, que no sabia ni qui eren i més aviat pensava que ni me’ls presentin. Potser pel meu caràcter. Tinc tendència a vegades a ser malpensada amb les coses. I per tot el que em van dir a casa des de molt petita: no has de fer cas a ningú, ni tan sols a familiars, a gent molt propera, no obris la porta a ningú, si et paren pel carrer tampoc... Després va venir aquesta professió, imagina’t si em va anar bé portar aquesta por al cos. Tenia consciència que era jove, que tenia un físic privilegiat, que estava en uns ambients complexos, que moltes vegades estava sola, i per tant jo normalment treballava i cap a casa o cap a l’hotel.

T’ho preguntava perquè amb el moviment Me Too coses que en aquell moment no detectaves com a estranyes, ara les hi veus.

— Ho sé, ho sé. Jo et podria dir que m’he sentit incòmode amb algun fotògraf. “A aquest tio què li passa?” i et diré que jo el vaig marcar. Tan correcteta que semblo, tinc bastant mala llet. I coses que no em van semblar justes les vaig explicar a la meva agència. No vaig considerar mai que jo hagués de passar pel tub de res. Però no voldria que, amb aquestes paraules, semblés que jo em considero molt llesta. M’he sentit molt propera a aquest moviment perquè m'hauria pogut passar a mi perfectament.

Què reclamaves a l’última manifestació en què has participat?

— L’última, la del Dia de la Dona, el 8-M. Fent pinya amb dones a qui estimo. M’agrada molt veure-hi diferents generacions. M’emociona veure-hi iaies. M’agrada observar, llegir aquelles pancartes i captar l’energia que hi ha al carrer. També em va impactar la manifestació contra els preus del lloguer, les meves filles hi van anar.

T’havies trobat amb protestes feministes contra tu o contra la teva feina?

— Sí, quan jo encara no entenia què volia dir ser una dona feminista. En tenia una percepció totalment equivocada. Déu n’hi do com ha canviat el món, jo en soc un exemple. Hi va haver una manifestació de feministes a Nova York contra una revista de la qual jo n’era la portada. No ho entenia. Vaig arribar als Estats Units, el 1990, i jo era la noia de portada d’Sports Illustrated. Aquesta és una revista d’esports, molt masculina, amb molts subscriptors, i un cop l’any les noies més guapes del planeta sortien a la portada en banyador. Vaig sortir jo amb el meu bikini groc, orgullosíssima, tu diràs, les dones més guapes del planeta... Ningú m’ha regalat res, m’ha costat molta feina. I arribo a l’hotel Plaza, allà davant del Central Park, surto al balcó i veig una manifestació en contra meva. Feministes en contra de la revista Sports Illustrated. No ho vaig entendre. En aquells moments, jo em sentia molt empoderada i no sabia ben bé quins drets reclamaven les feministes. Jo treballava del que jo havia decidit fer, havia triomfat en un altre continent, no em sentia utilitzada, no em sentia dona objecte, com estaven dient aquelles dones. I després vaig viure molts anys fent publicitat d’una manera que ara no seria correcta. La típica noia rossa, guapa, al costat d’un cotxàs. Ara no ho faria.

Quan fas el clic?

— Els temps han anat d’acord amb la meva situació personal. He tingut quatre dones a casa, gens pacífiques en aquest sentit, molt reivindicatives, que m’ho han deixat molt clar des del principi. I així com d’entrada em xocava, després vaig pensar: “Judit, relaxa’t, perquè d’aquí n’has d’aprendre molt”. I ara me’n sento molt orgullosa, la gran universitat de la vida la tinc a casa. Em sento identificada amb les joves.

En alguna discussió, les teves filles t’han retret alguna cosa del que tu havies fet?

— Sí, sí, moltes. També m’he hagut de defensar i no deixar-me trepitjar, amb el meu argument de sempre que això m’ho he guanyat jo, que ningú no m’ha regalat res. I també ho han sabut valorar.

Canviem d’història. Per què últimament hi ha roba tan barata?

— Mira, jo recordo al principi quan parlàvem que la roba s’havia democratitzat. A Barcelona, per exemple, hi havia botigues de roba molt cara, que no et podies permetre, i quan van començar a sortir les primeres marques de grans cadenes, en parlava en positiu, perquè tothom ha de poder accedir a la moda. Per què havia de ser només per als rics? I tot això s’ha convertit després en un perjudici cap al nostre entorn natural, d’explotació a les persones, que tot està fet a fora, com es produeix, com es llença, tots aquells abocadors tan gegants de roba que encara els penja l’etiqueta... És que em sembla tan poc ètic tot. Però en aquells moments ho veia com una cosa positiva.

I afegeix-hi la compra online, tot a un clic.

— És malaltís. És una addicció més. Una addicció a comprar, a consumir ràpid. I no sé on anirem a parar. S’ha de legislar i s’ha de penalitzar amb diners, que és l’única manera.

Quina és l’últim cop que has comprat roba online?

— No compro online. No em dona la gana, no m’agrada gens. No hi he comprat mai.

No compres roba?

— Compro molt poca roba. Per la meva feina, en general les marques em donen o em cedeixen roba i després la torno, perquè tampoc tinc necessitat de tenir-ne tanta.

L’última cançó que estiguis escoltant.

— Però és que no és d’ara, eh? Purple rain, de Prince. La trobo meravellosa, sexi, m’eleva a un altre nivell.

Les últimes paraules de l’entrevista són teves.

— Per mi és un gran plaer que un periodista i una model, després de tants anys, puguem continuar aquí, gaudint-nos mútuament.