Dimecres, a La 2, el periodista Carlos del Amor va entrevistar Jorge Javier Vázquez, presentador de Sálvame. Va ser en el programa La matemática del espejo, un espai de conversa tranquil·la de La 2 amb ínfules d’intel·lectualitat, tal com ja deixa entreveure el títol pretensiós del programa. Del Amor juga amb els miralls i els tirs de càmera per crear una mena de mirada polièdrica sobre el personatge, fins i tot amb una càmera de 360 graus que no serveix per res, més enllà d’afegir un punt refistolat visual. Fa preguntes del tipus “¿Hace frío, a veces, en la realidad?” amb la convicció que transporta el convidat a un nivell superior de conversa encara que tot el diàleg es mantingui en la superficialitat més tòpica.
Una vegada més, a l’hora d’entrevistar Jorge Javier Vázquez ens vam trobar amb un acostament al personatge inconcebible. El gran director d’orquestra de la teleporqueria a Espanya és abordat com un savi de la condició humana i un intel·lectual. Carlos del Amor va caure en el clixé suat de sempre i el va presentar com un animal televisiu. El convidat, enfaristolat com és habitual, deixava anar el seu melodrama vital de costum convertint el fet d’haver nascut a Badalona en una proesa èpica existencial. L’amfitrió va insinuar que potser hi havia espectadors de la televisió pública que se sorprenien de trobar-se’l a La 2. “Yo sostengo que solo la gente inteligente ve los programas que yo hago. Los que no lo son, no están capacitados para verlos”, va respondre Vázquez. En canvi, tenint en compte com els entrevistadors eviten pronunciar la paraula teleporqueria o parlar d’aquest fenomen, és més fàcil pensar que són ells els que no veuen el Sálvame. Perquè si el veiessin habitualment seria lògic preguntar per la deixalla que s’hi veu cada dia, i interrogarien pels valors que transmet el seu programa, el tipus de relacions tòxiques que normalitza, els missatges classistes que fomenta i com l’odi i el menyspreu es converteixen en l’ingredient principal de l’espectacle. Però Del Amor es va limitar a fer referència al "neorrealisme" televisiu com un gènere culturalment enriquidor. Jorge Javier va parlar de les baralles de veïnes al celobert com a font d’inspiració: “Yo me he criado desde muy pequeño con el conflicto”, va expressar, considerant el seu jo com la realitat general digna de ser mediatitzada.
Potser és un animal televisiu, però no teoritza sobre televisió, només sobre ell mateix. No sap sortir del personatge que s’ha construït.
L’entrevista de La matemática del espejo es va desenvolupar en el menjador de l’edifici de Televisió Espanyola, com una al·legoria bufada de l’espai de xafarderies dels empleats. La conversa va acabar amb Jorge Javier cantant amb una noia entre les taules. El millor, la cara dels treballadors mirant-s’ho de lluny, perplexos: “¿Pero qué es eso?”, es preguntava un des de la distància. En canvi, un altre home començava a moure el cos ballant al ritme de la cançó, demostrant que el poder de la insubstancialitat televisiva és hipnòtic. Tot i que Jorge Javier Vázquez potser diria que és una qüestió d’intel·ligència.
