Jordi Serra: “En l’univers de la TDT, els segons canals ho tenim cada dia més difícil”

BarcelonaVeterà de la casa, Jordi Serra dirigeix des de fa més de dos anys el 33. En aquesta entrevista analitza quin ha de ser el futur de l’oferta cultural del canal públic.

Més enllà de comprar cinc nous formats modestos, ¿hi ha també la demanda de poder millorar el pressupost del canal?

La demanda hi és, però com que TV3 no té pressupost aprovat, no hi podem comptar. Voldríem recuperar els programes específics, perquè admetem mancances en l’àmbit de la música o les docusèries socials.

Quin tipus de programes busquen en aquesta convocatòria oberta?

Programes que siguin interessants pel contingut, però també per com estan presentats. Que tinguin un component de cultura audiovisual fort. I que ens permetin abordar el món digital, perquè volem eixamplar el punt de mira. No tot ha de ser la cita periòdica, a tal dia i a tal hora. Tenim una web que ens permet mostrar continguts tant nous com antics.

Hi ha molt patrimoni que, efectivament, està enterrat.

Abans de l’estiu vam reemetre tots els telefilms coproduïts per la casa els últims anys. I vam obrir un slot a la graella per a la ficció. Tenim un patrimoni que hauria d’estar disponible de manera més assequible, perquè ja hi és al 3alacarta, però de manera massa dispersa.

¿La dada d’audiència millorarà, amb els nous programes?

Aquesta operació no s’ha fet per guanyar audiència. L’audiència és la que és. En l’univers de la TDT, els segons canals ho tenim cada dia més difícil. Però ha de ser un bon aparador. I per això volem recuperar capçaleres de programes específics, com havíem tingut en altres èpoques.

En aquests anys de paràlisi, l’audiència ha canviat moltíssim. Com és l’espectador cultureta avui dia?

Que ha canviat és claríssim. El consum digital i de dispositius mòbils encara és més acusat en l’àmbit cultural. En tot cas, vull recordar que una cosa que s’ha fet és posar més cultura a TV3. I, per tant, si parlo no com a cap de canal sinó com a impulsor cultural, el resultat ha sigut positiu. El cas més evident és la història del cinema de La gran il·lusió. Quan hi vaig estar, als inicis, pensava que era un programa del 33... i resulta que tenim 250.000 fidels a TV3. O Quan arribin els marcians. En tot cas, i responent a la pregunta, el canal l’hem de repensar com a aglutinador de tota la cultura audiovisual. No la que fem nosaltres, només: també la que es fa a fora.

Fa uns anys es van posar en marxa uns programes contenidor amb píndoles variades. Això no va convèncer els espectadors.

Va ser un intent fallit i del qual jo -que aleshores era cap de programes- també puc tenir part de la responsabilitat. Va ser vist com una trituradora cultural, quan no es tractava d’això: volíem apuntar la transició cap al digital. Fèiem uns magazins de ritme curt, però perquè crèiem que el gruix d’aquella producció s’havia de trobar íntegra a la xarxa, no a la televisió. Es tractava que les peces curtes fossin la punta de l’iceberg. Plantejàvem la TDT com a esquer, per entendre’ns.

Si entren més diners, ¿millorarà el finançament dels programes ja existents o en produirà de nous?

S’haurien de fer les dues coses, però el més urgent és dotar-nos de nous programes. De fet, fins i tot diria projectes, més que programes, perquè hem de plantejar-los de manera que siguin ambiciosos també en l’aspecte digital. És molt arriscat fer programes només pensant en l’emissió puntual del 33, a un dia i una hora concreta.

Si parlem tant del digital, entenc que tenir un canal sencer per al 33 a la TDT no és una prioritat.

A veure, meva no ho seria, de prioritat, potser. Però sí que és un objectiu: hem de defensar totes les propostes possibles, esclar.

Entenc que no li sembla realista?

No ho sé. Cada vegada és més barata la tecnologia, i una freqüència ara es pot fer amb menys dispendi. Però el prioritari és ser referent amb projectes nous. Ens hem de dotar de nous llenguatges.

Parlem molt de públic, però el sector cultural també el deu pressionar. Quin missatge els trasllada?

Que ens en sortirem, tots plegats. La crisi l’hem patit tots, en diferents moments i d’alguna manera o altra. Hem vist, per exemple, com s’ha passat de 20 milions anuals a només 3, pel que fa a la coproducció amb l’ICEC. Ens falten minuts de pantalla, d’acord, però l’impacte cultural l’hem aconseguit amb TV3, que l’ha cobert i amb nota alta.