Jordi Sánchez: "Tornar a fer 'Plats bruts' seria com repetir batxillerat"

BarcelonaPer a molts espectadors, Jordi Sánchez (Barcelona, 1964) és l'Antonio Recio de La que se avecina o el Lopes de Plats bruts, però l'actor també té una llarga carrera com a autor teatral. Kràmpack, la primera obra que va escriure fa més de dues dècades, s'ha reestrenat aquest Nadal al Teatre Aquitània de Barcelona i seguirà en cartell fins al 22 de gener. Una fita que se suma a una carrera professional que té en l'horitzó una nova sèrie, Señor, dame paciencia (Antena 3).

Es reestrena la primera obra que vas escriure. Com et sents quan una cosa que vas escriure fa més de vint anys continua viva?

Estic encantat de la vida i molt sorprès, la veritat, que funcioni. A les coses, de vegades, els passa el temps. Les tornes a veure i penses "mare meva!". Però el cert és que la funció funciona i que la gent riu en els mateixos llocs que reia fa vint-i-pocs anys.

És a dir, que no hem canviat tant en 20 anys...

No, jo crec que no. Les històries són les mateixes i la gent té les mateixes pors, les mateixes angúnies i les mateixes ganes de ser feliç que fa vint anys.

Fa temps vas dir que et costava més escriure drama que comèdia. Això continua igual?

A mi m'agrada explicar històries de la vida però sempre ho faig a través de la comèdia. El riure pel riure no em diu res, no m'interessa, totes les coses de les quals escric són coses que m'importen, però sempre passades pel filtre de la comèdia. M'agrada molt més i, a banda, és molt més fàcil colar-li a la gent. M'agrada molt la comèdia dramàtica, sí.

En un 2020 tan difícil, l'humor ha sigut un refugi?

Bé, hi ha molta gent, de fet des de la crisi del 2008, que et dona les gràcies. És una cosa nova que abans no feien i ara ho fan sincerament. Veient Plats bruts o La que se avecina, la gent desconnecta, que és el mateix que faig jo quan veig ficció. L'altre dia, pel carrer, una senyora emocionada em deia que havia mort el seu marit i que miraven la sèrie plegats des de l'hospital, i que estaven molt agraïts. És l'efecte balsàmic que té la nostra feina. Amb el confinament, cadascú ha aportat el seu granet de sorra, i aquest és el dels actors.

¿Durant el confinament s'ha vist més que mai que la cultura és important?

La cultura és important sempre. Ara és un moment lamentable pel meu ofici, hi ha gent que ho està passant francament malament. Sempre ens sembla que estem deixats de la mà de Déu, som com l'assignatura maria, la poc important, però no és així.

Sou un ofici de resistència. Ara mateix, rodar deu ser difícil.

És complicadíssim. Jo estic fent una sèrie que es diu Señor, dame paciencia (Antena 3) i, realment és "señor, dame paciencia" perquè cada dia et miren la temperatura, cada tres o quatre dies et fan la prova aquesta del bastonet al nas i, a més, vas amb por. Penses: "Ostres, que no estigui malalt perquè si em poso malalt envien tothom a casa". T'agafa un sentit de la responsabilitat terrible, mai hauries pensat això. Tothom va protegidíssim, però és una manera de treballar terrible. És el que ens ha tocat i la gent està treballant, els que tenim la sort de treballar.

¿Aquesta nova sèrie la combinaràs amb 'La que se avecina'?

I amb més coses! Quan acabi Señor, dame paciencia estreno una funció a Madrid que es diu Asesinos todos, i al març trec el llibre Nadie es normal amb Planeta, que és d'històries curtes. I La que se avecina està en un període d'impàs. Els decorats que coneix el públic ja no existeixen. Volen tornar després de l'estiu però no sabem què faran amb aquests veïns, si anirem tots plegats a viure en un altre lloc o on anirem.

Per tant, ¿hi haurà un canvi radical?

El canvi hi és. El que és segur és que marxen de la comunitat de Mirador de Montepinar. Però, vaja, que la sèrie no s'ha acabat, continuarà.

Tu has participat en dos projectes ('Plats bruts' i 'La que se avecina') que t'han fet molt identificable pel públic. ¿Estàs cansat que et recordin pels personatges de les dues sèries?

Cansar no cansa, és un orgull. La gent es pensa que estem tot el dia, per exemple en el cas de La que se avecina, treballant. Jo de La que se avecina no n'he fet tants capítols, treballo quatre mesos i mig l'any. El que passa és que cada capítol l'han repetit quatre mil cops, i Plats bruts l'han repetit sencera com quinze cops. A mi em fa molt feliç. L'altre dia vaig caure davant la tele i em vaig tornar a empassar el capítol de Nadal de Plats bruts Tinc un dia normal, i em va fer molta gràcia. Aquell projecte, que va ser on vaig començar i on vam arrencar tots plegats, em fa molt feliç.

Quan us demanen que torneu a fer una temporada de 'Plats bruts', t'ho planteges seriosament?

No [riu]. És molt difícil fer una temporada de Plats bruts, encara que fos fer-ne dos capítols o un. Plats bruts no era només el que hi havia davant –el Joan, la Mònica, jo i la resta d'actors– sinó que també hi havia quatre guionistes que estaven amb nosaltres des del principi dels principis. Plats bruts érem el Joel i jo amb un carpeteta pujant i baixant de TV3 durant dos anys fins que al final ens ho compren. Llavors ens vam ajuntar amb la Núria Furió, la Mercè Sàrrias, l'Albert Plans i el Sergi Pompermayer i ens vam tancar i vam començar a crear la sèrie. Reunir tot això és un merder. A part, ni el Joel té edat per fer d'estudiant de teatre... Jo sí que podria fer de mileurista perquè ara està tothom igual. Mai ens ho hem plantejat, podríem fer-ho un dia com una broma. Sempre dic que seria com tornar a repetir batxillerat, són coses que ja has fet i hi ha moltes més coses per fer.

¿Creus que la comèdia viu un bon moment a l'Estat?

Crec que la comèdia i la ficció espanyola viu un molt bon moment, que està al nivell de la producció francesa o anglesa. S'estan fent productes de molta qualitat i que són plenament exportables. En el fons és bo fer un producte autòcton com La que se avecina, que és un surrealisme punk que no es podria fer a cap altre lloc, o Plats bruts, que era una sèrie molt catalana, perquè és el que ho fa exportable. L'audiovisual està vivint un bon moment, els que no estan vivint tan bon moment són els actors perquè hi ha una crisi molt gran i només ens faltaven els teatres a mitja entrada.

També em referia a si som més susceptibles ara que fa un temps.

Hi ha gent que s'agafa les coses amb paper de fumar, i després també tenim les xarxes socials. Quan nosaltres fèiem Plats bruts si hi havia una cosa que molestava escrivien una carta a TV3 i ja està. Ara la gent s'abona a les xarxes socials i ja no es pot fer res. Això ho trobo terrible perquè tothom es pot ofendre. Tothom té dret a ofendre's, a apagar la tele i a dir: "A mi això no m'ha agradat o ho trobo de mal gust". Ara amb les xarxes socials és més delicat perquè la gent insulta.