"Segurament la meva etapa davant les càmeres acabarà amb ‘Salvados’"
Entrevista a Jordi Évole, director i presentador de ‘Salvados’
BarcelonaDemà acaba temporada Jordi Évole: nou cursos que han consolidat Salvados com el programa periodístic de referència. En aquesta entrevista, parla de futur i suggereix la voluntat de deixar d’ocupar un lloc tan visible en l’esfera pública.
Tanquen amb la promesa d’una revelació del cas Castor. Què en poden avançar?
Ens va arribar un document, amb el segell d’Indústria i Energia, en què es parlava de possibles irregularitats en la concessió de Castor. Se’l va trobar José Manuel Soria quan va arribar al ministeri. Hi ha dos punts destacats. El primer és que en el concurs no hi va haver concurrència de cap més altra empresa que no fos ACS: fa pensar que les condicions del concurs eren massa restrictives. No va haver-hi competència, que hauria pogut fer el preu més barat. El segon punt és que hi havia certa incompatibilitat entre contractat i contractant. Perquè ACS va ser la concessionària, però l’obra va anar a parar a empreses filials de la mateixa ACS. No sé si és legal o no, però fa lleig. Ha sigut un fiasco que potser s’enfila als 3.000 milions, amb els interessos, i que pagarem entre tots, amb la factura del gas i la llum, durant 30 anys.
Es diu que la tele és com els gossos: un any equival a set. I vostès porten ja nou temporades. Quin és el secret per mantenir-se?
Per a nosaltres ha sigut una temporada complicada perquè volíem allunyar-nos del dia a dia de la política, que en altres anys havíem tocat més. Hem fet Pedro Sánchez i poc més. Era una manera de desmarcar-nos de la programació molt política de La Sexta. Volíem que l’espectador de la cadena, quan arribés el diumenge, es trobés un altre plat. I és difícil variar el menú, però l’espectador l’ha acceptat bé i estic content.
Hi haurà desena temporada?
Sí, i ens fa molta il·lusió. Fer deu anys a la tele és molt estrany i ho hem aconseguit. Volem que tingui un caràcter especial i que quasi cada programa sigui un petit esdeveniment, amb coses especials que fins ara no hem vist al programa. Però no puc avançar res! Són les típiques entrevistes que si les anuncies es frustren i en això soc una mica supersticiós.
S’ha guanyat fama de poder parlar amb llibertat. No és pas habitual, en els temps que corren.
Aquest diumenge fem un programa que incomoda alguna gent de la meva cadena. Gent que està tan amunt com Antonio García Ferreras, el director de La Sexta. Que algú com ell, amic personal de Florentino Pérez, accepti que s’emeti un programa així, és un mèrit que s’ha d’aplaudir al canal. Però que jo estigui dient això denota alhora que hem perdut la força que ha tingut el periodisme en altres moments. Que ens felicitem per això... no és bo. No hauria de ser notícia.
Salvados ha evolucionat molt. ¿Però vostè pensa ja en altres projectes, per quan el programa s’esgoti?
En tots els projectes en què penso, en cap em veig davant la càmera. Segurament la meva etapa davant de la càmeres acabarà amb Salvados. Potser m’equivoco, però m’agradaria ser-hi al darrere: fer documentals, sense que hi hagi d’haver una cara visible, o que sigui un altre. És el que em demana el cos.
Ha presentat proposta a TV3.
No seria un programa presentat per mi, però sí que respiraria l’esperit de Salvados, només que seria a TV3.
En tot cas, ¿a qui li agradaria entrevistar, de la realitat catalana?
Per posar un exemple, ja que aquest diumenge parlem de la llotja del Bernabéu, a mi m’agradaria que a TV3 es pogués un dia parlar de la llotja del Barça.
¿És una percepció subjectiva meva o ha fet un pas enrere en la seva faceta de persona pública?
No sé si ha sigut voluntat meva, però la percepció que tens és real. Estic llegint un llibre de Juan Soto Ivars que es diu Arden las redes i introdueix un nou concepte: el de la postcensura. I que és l’efecte de com ens estan reprimint, veient tot el que et cau a sobre quan opines obertament. A mi m’ha passat sovint, esclar. Intento que no m’afecti, però vulguis o no t’acaba tocant. I et sap greu quan veus que volen fer mal. O quan manipulen, com em va passar quan vaig fer el discurs del Palau Sant Jordi. Em van manipular consellers, diputats al Parlament i al Congrés, eurodiputats... Jo no deia el que ells deien que jo deia. I veus com la claca se’t tira a sobre. Esclar, acabes fent un pas enrere. Si el que volen construir és una república acrítica, hi haurà molta gent amb la qual no podran comptar.
Aquest ha sigut un any dur, en el Procés, caracteritzat pel cansament i per la degradació accelerada del diàleg entre les parts que podrien sumar-se a la noció compartida del dret a decidir.
Jo n’estic molt cansat i crec que molta gent ho està. Ja ningú pensa a sumar ningú. Si em quedo amb els meus, ja faré prou, pensen. I, bé, alguns estant fent molts mèrits perquè costi refer els ponts. Fa tres anys vam poder asseure en un programa Artur Mas i Felipe González en una taula, per xerrar. Ara seria impensable.