Jordi Amat: "La figura d'Alfons Quintà permet veure allò que el poder no vol ensenyar"

BarcelonaAlfons Quintà va ser un dels periodistes més rellevants de la seva generació, i primer director de TV3, abans d'entrar en una espiral de decadència que culmina amb l'assassinat de la seva dona i l'immediat suïcidi. Jordi Amat ha estat tres anys investigant el personatge i n'ha narrat la peripècia vital a El fill del xofer (Edicions 62), un llibre escrit amb la tècnica de la novel·la de no-ficció però que també funciona com a assaig sobre el poder i la seva capacitat d'arribar a pactes deshonrosos entre bambolines.

Quanta gent va arribar a perjudicar Alfons Quintà al llarg de la seva vida?

No ho he comptat, però segur que més dels que podríem dir.

I a quants va beneficiar?

És que va beneficiar ben poca gent...

Tenia amics?

Alguns companys de professió els va seguir veient... però amics que ho fossin fins al final, no. N'hi havia que rebien els seus whatsapps i ni els obrien.

Era un bon periodista?

Aquesta és una de les preguntes que m'he anat formulant i no tinc una resposta segura. Quintà és un periodista important, que no vol dir necessàriament que sigui bo. Però el seu rol és impossible de negar.

Va ser influent, en tot cas.

Pot ser que un dels valors d'un periodista sigui la influència, sí. Ara bé, pots ser un bon periodista sense ser influent.

I, sobretot, també pots ser influent sent un mal periodista.

Sí, pots fer un mal ús de la professió i que això et converteixi en influent, si parles des d'un mitjà prou important per poder condicionar coses. Al llibre cito un article de Jaume Miravitlles on afirma que Quintà és el millor periodista català i un dels millors espanyols. I ho diu per dues coses: per la qualitat de les fonts i per com redacta les notícies. Avui dia tendim a pensar que el bon periodista és el literari. Per tant, si consideréssim retrospectivament l'obra de Quintà per l'estil... no seria bon periodista. Això no treu que algunes de les exclusives més importants de la democràcia siguin seves.

¿I era l'artífex d'aquestes exclusives o un mer executor de qui li filtrava informació interessadament?

El gener del 1977, abans de les eleccions constituents, publica que hi ha un fil de comunicació obert entre Suárez i Tarradellas, amb Manuel Ortínez de mediador. Ell va estar a la cuina de la notícia i la publicava seguint els interessos de Tarradellas: s'havien trobat per fer-ho d'aquella manera, com a maniobra per avortar el rol que estava prenent Pujol com a interlocutor de Catalunya. A l'arxiu de Poblet vaig trobar un diàleg privat epistolar en què Quintà li deia a Tarradellas: "Jo he estat treballant per la seva causa". Ara, si ell no hagués treballat aquesta font durant molts anys, no hauria pogut donar la notícia.

¿I amb els articles sobre Banca Catalana?

Pot ser que les fonts tinguessin comptes pendents i rivalitats amb Pujol. Quintà és conscient del joc d'influències i de la capacitat d'intervenció en el poder que té la informació.

L'èxit esclatant de TV3 ¿va ser gràcies a Quintà o malgrat Quintà?

Malgrat Quintà, no. Gràcies a Quintà... no només. Però l'aposta per fer un canal íntegrament en català clarament és seva. Com a mínim, això se li pot atribuir. I també sabem que, a mitjans dels setanta, quan ell dirigeix i presenta Dietari, que era el programa més important de la ràdio en català, feia un tipus d'informació que s'adiu molt amb la mirada no casolana amb la qual creu que ha de funcionar la televisió. Potser més gent ja l'havia fet, aquest plantejament, però ell també. La idea era que s'hagués d'escoltar TV3 no perquè es fes en català sinó perquè era bona. Part de l'èxit és inequívocament seu però, curiosament, no està integrat en la història que la televisió ha construït sobre ella mateixa.

En alguna ocasió l'esmenten sense recordar que havia dirigit el canal. En reneguen?

A TV3 havien de treure's de sobre el trauma de Quintà. Per tirar endavant, havien d'oblidar el clima que va imposar durant una etapa algú que era un paranoic.

¿Creu que TV3 arrossega un pecat original, pel fet d'haver estat fundada per un personatge com Quintà?

No ho sé. No ho podria afirmar. Lamentablement, no tinc punxades les converses entre Quintà i Prenafeta. Però alguns dels treballadors de la primera fornada d'aquella primera època sí que consignen que Quintà s'assegurava que el tractament sobre el cas Banca Catalana fos innocu.

Un dels interrogants que ha planat durant dècades és per què Pujol fitxa qui l'havia assetjat periodísticament amb més duresa. La tesi del xantatge ha circulat a bastament, però en el seu llibre ho posa en dubte.

En els articles que va publicant a El País, per exemple, no hi ha un progrés rellevant de la informació. I al llibre d'Enric González, Jaume Reixach i Francesc Baiges sobre el cas hi ha un paragrafet on diuen que no creuen que tingués material per fer xantatge a Pujol. De fet, quan Quintà ja li està fent vudú, els últims anys, no aporta informació addicional. Ara bé, aquell caràcter seu alimentava la llegenda. I ell no només no ho va desmentir sinó que cultivava el mite de ser l'home que pot desestabilitzar el sistema amb la informació que té. Aquest sisme no va arribar a passar, però el mite sí que es va perpetuar.

¿No hi ha una caixa forta plena de papers?

Seria fantàstic i pel·liculer que existís i que la trobéssim. Però la principal eina de treball de Quintà era la memòria. I el telèfon. Hi ha pocs casos en què sembli que consulti informació. Quan va morir, el periodista Víctor Fernández va comprar exemplars de la seva biblioteca i es va interessar per si hi havia documentació. I no. O no en van trobar. Això sí, es va trobar roba seva, que estava a la venda a Wallapop. I al Re-read jo he pogut comprar llibres del Quintà. Però de papers no se n'han trobat.

El ressentiment apareix com a motor principal de les seves accions.

Sí, és la gasolina permanent en la configuració d'una conducta excèntrica, per dir-ho de manera asèptica, però finalment tirànica i incapacitada per a l'empatia. Li és igual fer mal. Més encara: fa la sensació que, si volia el poder, era per fer mal.

Ja als 25 anys persegueix una nòvia que fugia d'ell pistola en mà pel carrer. Per què ningú li va parar els peus?

Podem preguntar-nos per què la gent no va respondre i pensar si nosaltres hauríem respost. I el més probable és que, si la gent no va respondre, doncs nosaltres tampoc no ho hauríem fet. En la seva primera etapa, a la ràdio, tenia actituds grolleres amb les dones que, per desgràcia, formaven part d'una cultura de l'època normalitzada. M'agradaria pensar que una cosa com aquesta ara no passaria. La presència de la sexualitat a la feina ja no la vivim de la mateixa manera que quan s'estava en ple canvi de règim, que és un moment crític. Ara som més puritans.

En quin sentit?

Aquell és un temps amb poques normes pel que fa a la conducta i això permetia que els monstres quedessin més impunes.

Al mateix temps, Quintà va ser la riota del sector quan va prohibir al personal d'El Observador

Sí, fa això i, al mateix temps, convida una redactora a casa seva amb el pretext que s'ha deixat una cosa i se li despulla. El que deia als altres no era el que s'aplicava ell. En tot cas, quan comença a tenir poder el tema ja no és com reacciones sinó fins a quin punt tens capacitat d'oposar-te a qui mana. A la redacció de TV3 del moment hi ha gent molt jove i d'aquell senyor depenia el seu futur professional. Hi ha un moment a TV3 en què vol forçar una noia al seu despatx. Ella s'hi nega i la fa fora. El clima és insuportable. És capaç d'agredir, d'amenaçar de mort, d'insultar... Però, com que el projecte tirava endavant, els que estaven per sobre de Quintà miraven a l'altra banda. I, en canvi, com que El Observador no té èxit, ell dura quatre dies, perquè ja es veu que aquest senyor ha perdut el cap.

Qui posa primer el nom de Quintà sobre la taula per dirigir TV3, Prenafeta o Pujol?

No ho sabem del cert, perquè hi ha versions contradictòries sobre això a les memòries de l'un i de l'altre, i als testimonis orals. El més probable és que no se'n recordin: un dia prens la decisió i no ets conscient de la importància que tindrà això després. Però Pujol era molt conscient de la importància dels mitjans de comunicació, així que, si Pujol no ho hagués volgut... no hauria estat director. Això sí, un cop establerta la relació, és amb Prenafeta amb qui despatxa.

En el llibre parla sovint dels angles morts.

Una de les persones que el va conèixer em va dir: tu estàs fent un llibre d'un psicòpata, però hauries de preguntar-te fins a quin punt la societat on creix el psicòpata és una societat malalta. I fins a quin punt una societat sense tradició democràtica pot respondre a comportaments autoritaris o a la impunitat en termes polítics. Quintà redacta l'entrada "angle mort" de l'Enciclopèdia. I ell en té dos. La relació amb el pare és la primera, que és una relació molt complicada des de molt aviat.

Amb seqüeles físiques incloses.

Sí, i és curiosíssim com s'infiltra aquesta relació complicada en les correspondències de gent molt important del país, quan el monstre encara és un nen. I el segon angle mort és l'episodi tèrbol dels problemes sexuals amb la seva primera dona. Allà ell considera qüestionada la seva virilitat i ho viu com una ferida en el seu orgull.

Aquesta primera dona el deixa per una altra dona.

I ell va escampant aleshores que ella té genitals masculins.

Hi ha també angles morts col·lectius, al llibre.

Sí. Un angle mort de la construcció de la Catalunya democràtica és la resolució política i social –però no judicial– del cas Banca Catalana. I Quintà permet mostrar què implica que això no s'hagi resolt i que quedin dubtes que encara estan per aclarir. I una altra qüestió fascinant són les relacions incestuoses entre poders, com el paper que juga la monarquia en el cas Banca Catalana. Llegia fa poc el llibre d'El Virrei, de José Antich, i al·lucino que quan sortís no generés una discussió més fonda sobre com opera l'anomenat règim del 78. En aquell moment allò semblava normal però, si es rellegeix ara, s'expliquen les disfuncions del règim. Hem tendit a no veure-ho, a no voler-ho veure.

¿Quintà va ser una víctima col·lateral del pacte de no-agressió entre González i Pujol en nom de l'estabilitat?

Ja li agradaria, no?

Amb el seu fitxatge per TV3 quedava desactivat.

Però ell cau perquè és desequilibrat. I perquè deixa d'haver-hi un èxit professional que atenuï els seus excessos. Ja no farà res d'important, a partir d'El Observador, que és un pelotazo creat pel sector negocis de Convergència.

Però Cebrián bé que accepta afluixar la pressió d'El País

Quan passa això, pels volts del 1985, Quintà ja és un senyor que està en un parèntesi estranyíssim, fent de jutge. Una periodista veterana que m'ha entrevistat m'explicava que al seu mitjà van deixar d'informar de Banca Catalana perquè havien convertit aquella situació en un problema d'Estat. Això és fascinant i té a veure amb els angles morts que hi ha en la construcció del poder català. Si cau un fiscal general de l'Estat, és per aquesta operació. I la monarquia hi dona suport públicament! La Generalitat fa de lobby a Madrid, amb Banca Catalana, i això acaba sent una de les grans operacions polítiques de Catalunya. Poques vegades ha aconseguit una victòria com aquesta.

Sigui com sigui, ja abans d'aquest pacte hi ha un moment que El País

Cebrián ho explica malament a les memòries. Al dietari de Francesc Cabana queda més clar, ja que hi posa les dates, i es veu que passen uns mesos entre l'aparició del primer article i la reunió que manté al restaurant Zalacaín amb els responsables del diari. Aleshores un exministre d'UCD, que ho serà després dels socialistes, fa de pont entre la direcció i la propietat de Prisa, d'una banda, i uns individus de la banca que venen avalats pel poder polític, de l'altra. I arriben a un acord, informal. A mi em desagrada l'expressió règim del 78, perquè em sembla que simplifica el procés de canvi institucional. Però si el règim del 78 existeix, en poques escenes s'encarna d'una manera tan nítida: tot homes, en un reservat d'un restaurant de Madrid, amb Cebrián vantant-se que el truquen ministres... En aquest sentit, la gràcia del llibre, si me n'he sortit, és que la figura de Quintà permet veure allò que el poder no vol ensenyar. Com que ell era com era, ho podem arribar a veure a través seu.

La cita que obre el llibre és una missatge de Josep Pla a Jaume Vicens Vives preguntant-se per què en aquest país mai ningú diu la veritat.

Dir la veritat té preu altíssim i per això no es diu. Si fóssim una societat amb una dimensió més ampla i amb poders més autònoms –també amb un mercat més ample– la veritat es podria dir.

Disculpi si em poso el barret de psicoanalista, però la cita pot semblar una resposta a les crítiques que ha rebut per llibres com El llarg procés o El llarg procésLa conjura dels irresponsables

No, no! El problema de dir la veritat és quan afecta la pasta. I jo en els altres llibres no parlava de diners.

No s'ha sentit atacat?

Una cosa és que la gent discrepi o que el que dius molesti a qui ho veu diferent i cregui que fas trampa. Però a mi m'estimula una discussió intel·lectual que impugni el que jo dic. Això no és amenaçar ningú. Amenaces quan ets a la claveguera. Discutir és fascinant i m'hi he dedicat tota la vida, a això de decidir fins a quins punt el nacionalisme pot ser excloent de la complexitat d'una societat. Però, en un determinat nivell, aquesta és una discussió per no discutir del que veritablement importa.

I el que importa és...?

Els mecanismes de poder i d'exclusió. I això passa, fonamentalment, pels diners i per la capacitat d'expulsar algú de la tranquil·litat.

¿Existeix aquest debat intel·lectual o Twitter el té segrestat?

Twitter l'embruta, però parlar d'això és costós ara i sempre. La qüestió és determinar fins a quin punt el quart poder és autosuficient per poder parlar de tu a tu als altres poders.

¿I ho és en grau similar a Catalunya i a Espanya?

Pel que fa a mitjans ortodoxos i tradicionals, diria que per l'estil. No perquè no ho vulguin: és que no tenen prou quota d'autosuficiència per mirar-se els poders i mostrar les seves vergonyes. Per això cal pagar la informació que consumim.

¿Catalunya i Espanya tenen disfuncions de poder equivalents?

El llibre ve a dir que la noció que som diferents no existeix, que és un miratge. Les dinàmiques de poder són les que són, simplement. I l'ús interessat de la bandera no és un patrimoni dels convergents: passa arreu. Tendim a imaginar que els mals de l'Estat no són els nostres. Però són els nostres, perquè vivim en aquest Estat! I és injust definir l'Estat del 78 com un règim, però és cert que hi ha elements que permeten de parlar-ne. A mi em sembla injusta una condemna absoluta del pujolisme, jo no la faria. Ara bé, també hem de poder fer una consideració del pujolisme com a règim. I el llibre pretén mostrar que aquests sistemes estan més imbricats del que tendim a pensar.

¿Ja s'ha tret de sobre l'ombra del monstre, després d'investigar-lo durant tres anys?

El que més m'incomodava d'aquest llibre era la imatge que mostrava del meu país. Les hores de lectura són hores de capbussar-se en la claveguera. És important poder-ho dir, però no m'agrada haver-ho de dir. No em fa sentir còmode. I, després, em neguiteja el mal que el llibre pot fer a les persones que el van tractar. Però em semblava democràticament necessari explicar aquesta història. Si fots la merda sota la catifa, no només no desapareix sinó que pot fer malbé el terra del pis i desprendre pudor durant molts anys. És un exercici democràticament terapèutic i de llibertat intel·lectual encarar-se amb el mal. Si no ho fas, la teva societat emmalalteix. No és un exercici moralment innocu, però com a llibertat intel·lectual era necessari.