John Wilson conclou el seu cant d’amor i neurosi a Nova York

BarcelonaFer documentals en vers és possible. Ho ha demostrat durant dues temporades John Wilson a l’HBO Max, amb la sèrie How to..., on les seves explicacions sobre els temes més estrafolaris rimaven amb tot d’imatges insòlites urbanes centrades en microdetalls d’aquells que demostren que l’experiència quotidiana té moltes més fissures de les que voldríem. La plataforma estrena aquest dijous la tercera i última tanda de sis episodis d’aquest autor que ha aconseguit el retrat més genuí i autèntic de la Nova York de la nostra era gràcies als seus milers d’hores de passeig pels carrers de la ciutat, armat amb la seva càmera lleugera.

Si en anteriors ocasions els episodis havien versat sobre assumptes fútils i apassionants alhora com la proliferació de bastides o l’entapissat amb plàstic de mobles –i havia tret petroli d’aquests temes aparentment banals–, ara Wilson aborda afers igualment excèntrics, com ara la neteja de les orelles o la localització ràpida de lavabos públics en una urbs hostil. Cada capítol se centra en una qüestió concreta, que acaba sent l’excusa per mostrar tot allò que l’espectador ni tan sols sabia que ignorava. I ho fa amb un discurs ple d’humor neuròtic –les comparacions amb Woody Allen o Fran Lebowitz han estat freqüents– que es gaudeix encara que no es conegui la ciutat de Nova York, ja que en el fons la sèrie parla de les microagressions perpètues de la vida diguem-ne moderna i de la impossibilitat de mantenir l’entorn sota un mínim control.

El final de la sèrie no ha estat un contratemps per a Wilson. Al contrari. “Quan vam començar a treballar a la temporada 3, em va resultar excitant pensar-la com a l’última. Això m’obria un munt de possibilitats narratives que no teníem disponibles abans i ens donava la llibertat d’intentar coses realment ambicioses”, explicava en un comunicat. “Tot i que hi ha una part de mi que seria feliç seguint amb How to... de manera indefinida, m’enorgulleixo molt d’intentar sempre que l’estil i les imatges siguin sorprenents per al públic i, per tant, prefereixo acabar la sèrie quan això encara és el cas. Temàticament, a més, el final és com una mena d’esvaïment, així que tenia sentit acomiadar-se en aquest punt”.

Això sí, Wilson no pensa renunciar al seu paper de cronista de la microrealitat urbana. “La idea és seguir experimentant amb el món de la no-ficció i qualsevol idea que he deixat fora l’encabiré d’alguna manera en el que sigui que faci a continuació. El projecte de documentar el moment actual en realitat no s'acaba mai, i fins i tot si l’obra canvia de títol i muta de forma, sempre hi haurà alguna cosa digna de ser capturada”, explicava el creador.

Les dues temporades anteriors van guanyar els Cinema Eye Honours, que s’entreguen a la ciutat de Nova York als millors treballs audiovisuals de no-ficció. La sèrie va rebre una nominació també als premis del sindicat de guionistes, i una altra en els Emmy (que va perdre en favor de Lucy and Desi).