Joel Joan es posa 'La Sotana' (i li queda bé)

BarcelonaMil dues-centes persones es van congregar dissabte al Teatre Victòria. En aquest cas, no era per veure el Mago Pop fer desaparèixer un helicòpter, sinó per veure els artífexs del pòdcast La Sotana invocar a l’escenari Joel Joan, ídol i nèmesi al mateix temps d’aquest espai sobre futbol (és a dir, sobre Barça, és a dir, sobre Messi, segons aclareix el seu lema). L’actor sabia que no es tractava de traçar una serena reflexió sobre el sector audiovisual o desgranar els secrets de les arts interpretatives i va sortir en mode rockstar autoparòdica, saludant el públic amb un penjoll de raïm en una mà i una birra a l’altra, arrencant un grapat de grans directament amb la boca com un Cèsar qualsevol i llançant-ne la resta a una platea enfervorida.

El principal joc de la sessió va ser el tête-à-tête amb l’altre Joel, el Díaz. Mesos enrere, l’actor va protagonitzar una de les entrevistes més sonades del (veritable) Zona Franca, i al Victòria es va repetir l’intercanvi de clatellots entre el Joel pagadíssim d’ell mateix i el Joel torracollons que reclama irònicament ser ja el primer Joel en rellevància a Catalunya. Més enllà de rostir-se l’un a l’altre, els sotaneros van declarar-se hereus del llegat de Joel Joan, sobretot per la part de parlar amb llibertat, caigui qui caigui. “Som els teus fills, som les bruixes que la llarga nit socialista no va poder cremar”, li van deixar dit. L’altre hi va oposar: “No m’arribeu ni a la sola de la sabata”.

L’actor i creador va deixar clar que el futbol li interessava poc i la lliga espanyola menys, i la conversa es va centrar sobretot en temes polítics. Els càntics –freqüents– de Puta Espanya tenien un aire tribal i celebratori, però en realitat són l’expressió amarga d’una derrota, amb l’agreujant que ha estat autoinfligida. Als de La Sotana cal reconèixer-los el mèrit de ser antiprocessistes de primera premsada i ser extremadament crítics amb la casta política catalana. I Manel Vidal sintetitzava molt bé aquesta frustració quan preguntava a Joel Joan si no era hora ja de deixar-se de llepar les ferides per passar pàgina d’una vegada.

Un episodi mític del folklore pop català són aquelles imatges de Joel Joan, en un iot, amb una eufòria desfermada perfectament compatible amb el consum d’estupefaents. Tenint en compte que el programa pregunta sempre als convidats quina relació tenen amb la cocaïna, hi havia anticipació per saber com entomaria la pregunta el convidat. Joan va jugar-ho molt bé, alimentant el mite i comentant els diferents graus de puresa segons la procedència, i deixant anar després un “És broooooma”, prou ambigu per deixar l’espectador fent càlculs.

Dos terços dels acudits que es van llançar eren simplement irreproduïbles fora d’aquell espai de complicitat. Es va parlar d’ETA, es van fer símils sexuals entre el membre viril de l’entrevistat i un míssil israelià a punt de matar innocents, es va especular si la independència sense vessament de sang –“probablement més nostra que seva”– era possible i es va trepitjar la fina línia que separa l’humor de la cancel·lació, que és precisament el que es demana als humoristes que no es conformen amb el “Us heu fixat que...” o “L’altre dia el meu cosí...” També hi va haver ironies de Joel Joan contra el seu antic company d’armes Jordi Sánchez, pel fet que la seva carrera televisiva ha passat per Madrid, contra Julio Manrique, acabat de nomenar director del Lliure, o contra Quim Gutiérrez (“que és català, però sense passar-se”).

Com a espectacle, va ser impecable i ben trenat, amb un convidat que semblava, a estones, el cinquè Beatle. TV3 va decidir no renovar El crac massa d’hora, després de només dues temporades, i sembla com si Joel Joan hagués prescindit ja de la cotilla de la pantalla i hagués optat per mantenir el seu personatge autoparòdic en el pla de la realitat, protagonitzant les seves darreres aparicions públiques. Entre conyes diverses, Joan ironitzava sobre com la televisió pública ja no li compra sèries. Vidal, expulsat de TV3 pel famós mem amb l’esvàstica i el PSC, li va etzibar si, després de Plats bruts, Porca misèria i El crac, potser havia d’assumir que ja havia esgotat la seva quota. “És que si no t’ho compra TV3 no t’ho compra ningú”, va oposar. “Se t’està fent llarga la vida, Joel? Pot ser que se t’estigui fent llarga?”. “La vida és dura, sí”, va dir l’intèrpret. “Recorda que entre el públic hi ha gent que treballa en un call center”, s’hi va tornar Vidal. Modgi, mentrestant, recordava que té el seu molt recomanable especial comèdia a Filmin.

Aquest capítol de La Sotana a casa del Mago Pop era una baula més del Victòria x Podcast, un esdeveniment muntat per batre el rècord mundial d’aquest format d’àudio, amb una emissió ininterrompuda de dotze hores. Deixarem per a un altre dia el debat sobre si la concatenació lineal de pòdcasts amb unes hores concretes assignades no s’assembla sospitosament a allò que durant deu dècades hem anomenat ràdio. En tot cas, hi van passar també els flamants guanyadors de l’Ondas El búnquer, a més de La vida y tal, Entiende tu mente, El sentido de la birra, Planeando, Nude project, La trinae, El nou paradigma i El centinela del misterio.