Un 'Joc de cartes' que feia il·lusió

Aquest dimecres, l’últim Joc de cartes va ser diferent. Una molt bona manera d’acomiadar la temporada. Quatre periodistes gastronòmics triaven un restaurant per defensar al concurs. La dinàmica del joc era la mateixa de sempre, però els que s’asseien a taula eren els especialistes i valoraven el restaurant i l’àpat que havien escollit els seus col·legues. I la idea va funcionar fantàsticament bé. Primer perquè el programa va apujar el nivell general dels restaurants i va aconseguir una competició més equilibrada del que és habitual. Hi ha hagut edicions que han grinyolat perquè alguns dels locals eren d’una categoria molt diferent de la dels seus competidors. Com si el programa no hagués aconseguit prou participants i s’haguessin hagut d’agafar a la desesperada al primer que trobaven per completar el joc. En alguna ocasió, el concurs, més que descobrir-te nous restaurants –com passava sobretot al principi–, semblava una mena de Pesadilla en la cocina per avisar-te que allà no hi posessis els peus. Això sí, el divertiment sempre s’ha mantingut, perquè fins i tot en les pitjors cuines, els espais més precaris i els xefs més desastrosos sempre hi ha espectacle.

Ara bé, aquest últim Joc de cartes et feia recuperar la il·lusió gastronòmica. I això en una televisió pública també és important. La idea va ser excel·lent. La tria dels periodistes també estava molt ben feta i el duet Sucarrats-Gasull va proporcionar una dosi extra d’entreteniment i simpatia. Els quatre perfils eren diferents, però tots van saber jugar des del divertiment, la pedagogia i l’elegància. La seva expertesa, a més, va permetre explicar molt millor els plats i els restaurants. I també la filosofia de la professió. En un determinat moment, a la conversa, van sortir els antecedents familiars de tres dels periodistes que els vinculaven a la gastronomia. Reflexionaven sobre l’ofici de cambrer, sobre l’estereotip dels restaurants barcelonins i els plats que abunden a les cartes, i valoraven la presència d’estovalles. També explicaven molt bé el projecte dels restauradors que havien escollit. A través de la pantalla va traspuar el que és real: la passió per la feina, l’estima pel material amb què treballen i la devoció per transmetre bé el que tenen entre mans. Hi ha un detall màgic que també funciona molt bé a la televisió: els periodistes gastronòmics sempre semblen gent feliç. Tot sigui dit, també es va notar que el programa, aquell dia, jugava molt a favor dels participants. Es tractava d’exhibir les virtuts i no de fixar-se en els defectes. El presentador Marc Ribas estava còmode i va contribuir al bon ambient.

Aquest últim Joc de cartes amb els restaurants més recomanats de l’àrea de Barcelona va fer que els espectadors traguéssim una altra vegada la llibreta per anotar nous llocs on menjar i va recuperar l’esplendor gastronòmica. Tant de bo aquest final il·lusionant serveixi al programa per tornar aviat amb aquesta mateixa energia.