“Ens van dir que si el Club Super3 aconseguia 5.000 nens ja seria la bomba”

BarcelonaJoan Sibina és arquitecte i dirigeix el seu propi estudi, però a principis dels 90 era el director d’art de TV3. Des d’aquell càrrec, juntament amb Anna Ribas, va crear un programa que ha marcat diverses generacions de nens i nenes catalans i que avui compleix 25 anys: el Club Super3.

El Petri, la Noti i la Nets revelen els secrets del Super3Com va néixer el programa?

En aquella època pràcticament cap nen mirava TV3 i la direcció hi volia fer alguna cosa. Jo estava a punt de deixar la tele, però el repte em va fer il·lusió. Després vaig saber que havien demanat el mateix a l’Anna Ribas, que treballava al departament d’infantils, i vam treballar junts. Llavors gairebé no ens coneixíem, però va acabar sent la meva dona.

D’on van sortir el Petri, la Noti i la Nets?

Els actors ja els teníem perquè l’Anna havia fet un càsting pensant en un altre programa. Em va semblar bona idea que el clown fos el noi. Una de les noies havia de ser la líder: li vam posar Nets en homenatge a la meva mare, que es deia Teresina i li deien Teresinets. I, d’altra banda, a mi em feia il·lusió que el programa fos un informatiu, i ens vam inventar la Noti. Vam posar-li un vestit de chroma i així li podíem projectar les imatges sobre el vestit. Em feia gràcia que pogués donar les notícies amb un braç o amb la punta del peu.

També hi havia altres personatges.

Volíem demostrar que fora de la televisió es podien fer moltes coses, però sense forçar els nens a fer res, i això ens ho permetien les mascotes: el Flash anava disparat i s’apuntava a tot; el Top pensava “Potser a part d’això podem fer altres coses”; i el Buff era un passota sense ganes de fer res. I llavors ens faltava el dolent. En aquella època el pitjor de la tele era la neu, que t’espatllava la pantalla quan estaves content mirant-la. I va sortir el Megazero.

I la Supermà?

Ens calia algun element perquè els nens s’hi sentissin identificats. La Supermà va ser una creació del Lluís Arcarazo, un dels guionistes, i va ser una de les coses més importants del naixement del club: vam fer un estudi per valorar-ne el disseny i tots els nens li van posar un deu! El guant no cobria els dits perquè jo em mossegava les ungles i pensava que els nens també ho havien de poder fer. Al principi, la idea era que amb la Supermà els nens poguessin anar als llocs, fer “Fiu” i entrar gratis. Però no va funcionar, perquè explicar això segons on era complicat.

Tot plegat va ser un èxit rotund!

Ens van dir: “Si aconseguiu 5.000 nens, serà la bomba”. I la primera setmana ja vam rebre 80.000 cartes. N’arribaven 100.000 al mes, fins i tot hi havia gent de 85 anys que deia que li faria il·lusió ser del club. Ens calia més gent per obrir tots els sobres, però la tele ens va dir que no i ens vam plantejar crear una productora i fer el programa des de fora de TV3. Ja ho teníem tot a punt, però llavors La Caixa va dir que estava interessada a fer els carnets i ho vam parar. Si no, potser ara seria milionari! Però és millor així.

En aquell moment, l’aspecte lingüístic devia ser rellevant.

Vam fer una llista d’objectius, i un era la normalització. Llavors tot era tope i guai, i volíem que al carrer hi hagués paraules en català tan interessants per dir com aquestes. D’aquí va venir que el Petri anés posant petri a tot arreu: fent un embarbussament a cada paraula podies dir el que et donava la gana i els nens s’hi enganxaven. L’altre problema és que molts guions quedaven masclistes: tot anava adreçat als nois. Ens calia una paraula que valgués per a tothom. I per això els vam dir “súpers”.

25 anys després, el programa manté l’esperit amb què el vau crear?

Crec que no. Ara ja no és un fill meu, és un besnét. Nosaltres pensàvem en nens d’11 o 12 anys, i eren ells els que decidien fer-se súpers; ara és per a 7 o 8, i els hi apunten els pares. A més, nosaltres no teníem un espai realista: cada 15 dies érem en un món diferent, fet d’imatges suggerents, i els nens havien d’imaginar aquell món. És lloable que hagin mantingut l’audiència, però abans era un format innovador i tothom el copiava. Ara ja no cal copiar-ne res, perquè ha deixat de ser innovador.