Intel·ligència per als televisors tontos
Fa un parell d’anys, Informa Telecoms pronosticava que el 2017 es vendran al món 220 milions de Smart TV, els televisors que permeten combinar la recepció de programes per antena o cable i l’accés a contingut i aplicacions d’internet. Però també deia que només la meitat dels propietaris d’aquests televisors connectables els acabaran connectant a la xarxa. Aquella previsió no anava gaire desencaminada: segons GfK, un terç dels 17,4 milions de llars espanyoles disposaven a mitjans de l’any passat d’un televisor connectable, però la majoria accedien a internet mitjançant el descodificador d’alguna plataforma de pagament o una consola de videojocs. En sentit estricte, a l’Estat hi ha només uns tres milions de televisors smart.
L’ús dels serveis de televisió també dóna pistes sobre l’equipament i els hàbits de consum dels usuaris. També segons GfK, el 90% dels accessos a les plataformes de cinema sota demanda es fan amb el descodificador propi, un 10% amb ordinadors i només el 0,6% directament des de televisors connectats. Els serveis de TV a la carta, per veure en diferit programes ja emesos, es fan servir amb dispositius més variats: la britànica BBC rep un 23% del seu trànsit d’internet des de televisors, descodificadors i videoconsoles, i un 46% des de dispositius mòbils ( smartphones i tauletes).
Aquí la tendència també és ascendent, encara que no tan consolidada: TV3 indica que més de la meitat del consum sota demanda de la seva programació procedeix d’ordinadors, al voltant del 30% d’aparells mòbils i més d’un 10% de televisors connectats, gràcies a la presència de les seves aplicacions en els models smart de la majoria de les grans marques.
En qualsevol cas, mentre els fabricants de televisors no millorin la facilitat d’ús de les funcions avançades dels aparells, una bona part del consum d’internet a la pantalla més gran de la casa es continuarà fent per la via de l’ordinador, la tauleta o el telèfon mòbil, amb adaptadors que faciliten la connexió de dispositius externs al televisor sense haver de recórrer a un incòmode cable.
Un mercat amb diferents preus
El més assequible que es pot comprar ara i aquí és el Google Chromecast. Sembla un clauer USB de memòria, però amb connector HDMI que s’endolla directament al televisor. L’usuari tria amb l’ordinador o el telèfon el que vol veure al televisor, i el Chromecast hi accedeix mitjançant la xarxa wifi de la llar. També es pot visionar en el televisor qualsevol cosa que sigui visible en una pestanya del navegador web Google Chrome de l’ordinador, però no és que el navegador enviï la imatge a la pantalla gran, sinó que el Chromecast es connecta a la mateixa adreça d’internet que estem veient al portàtil o la tauleta. És la solució idònia per als consumidors del contingut audiovisual resident en serveis de Google, des de YouTube fins al videoclub Play Movies, mentre arriben més aplicacions que portin incorporada la compatibilitat amb el dispositiu.
Una mica més flexible és l’Apple TV, l’adaptador d’Apple per connectar televisors a la seva plataforma iTunes. Permet llogar o comprar pel·lícules al videoclub d’Apple i també accedir als vídeos, la música i les fotografies dels ordinadors de la casa. A diferència del Chromecast, la funció AirPlay sí que serveix per duplicar en la pantalla gran pràcticament tot allò que estiguem veient a la tauleta, l’ smartphone o l’ordinador (millor si aquests dispositius també són Apple, però hi ha aplicacions per a Windows i Android). Als EUA i altres mercats, el menú d’aplicacions de l’Apple TV també permet accedir a la majoria dels grans serveis a la carta, com Netflix i HBO, però aquí estan desactivats. Aquest obstacle es pot superar fent una mica de bricolatge tecnològic, però no es troba a l’abast de tothom. L’Apple TV fa servir una versió del sistema operatiu iOS i s’espera que Apple acabi obrint una botiga d’aplis com la de l’iPhone que ampliï la varietat de canals disponibles.
La disponibilitat d’aplicacions de tercers és precisament el punt fort de l’equip nouvingut d’aquesta categoria, el Fire TV d’Amazon. Encara que està pensat sobretot per consumir el contingut audiovisual disponible a la botiga del gegant del comerç electrònic i accedir a la majoria dels serveis de TV a la carta que també ofereix l’Apple TV, Amazon ha obert el sistema a desenvolupadors externs i els seus usuaris ja disposen d’un catàleg d’aplicacions Android adaptades, sobretot jocs. El Fire TV no aspira a desplaçar videoconsoles com la Xbox i la PlayStation, però amb el comandament de jocs opcional resulta una opció atractiva per als jugadors que no exigeixen les màximes prestacions gràfiques. Un altre dels seus punts forts són les ordres de veu, per exemple per buscar contingut o triar canal. Costa 99 dòlars, però encara no es pot comprar aquí.