Magí Garcia (Modgi): "Insultar un desvalgut no m'interessa, però la policia, el rei o l'Església... moltíssim"

BarcelonaMític és el nom de l'especial de comèdia que ha gravat Magí Garcia, conegut com a Modgi, i que distribueix per 7 euros a la seva web. L'humorista repassa la seva trajectòria, des dels inicis a El Jueves fins a les seves col·laboracions a l'Està passant o l'èxit del podcast La Sotana.

Ja fa temps que hi ha una escena creixent de stand-up en català. Per què no hi havia encara cap especial?

— Perquè anem per darrere de tot, en aquest país. I encara que l'escena vagi molt bé, segueix sent una cosa underground que molta gent no coneix. La majoria del nostre públic no arriba als 30 anys i, al final, les empreses sempre van tard a ficar calers. Per això l'Ignasi Taltavull i jo vam decidir fer-ho pel nostre compte. Era un pas natural que algú havia de fer, i com que ningú es decidia...

Creus que hi ha l'opció de créixer gaire més o, per la seva naturalesa, és una escena condemnada a l'underground?

— Això és el que no sabem i volíem explorar. Als Estats Units, una cosa underground vol dir que la miren milions de persones, mentre que aquí si tens dos milions de persones és una bomba. Ara, des que vam començar a fer stand-up en català, sempre hem superat les expectatives que teníem. Vam començar un dia pensant que no vindria ningú... i vam petar el bar. Aleshores vam anar a un lloc més gran i es va seguir petant. Després a teatres, i també es petava i vam saltar a teatres més grans... Fins que alguns dels còmics hem començat a fer una hora individual i s'ha omplert sempre. Esclar, vam dir-nos: provem ara això, a veure si funciona.

I funciona?

— Està sent molt bona, la rebuda, i està arribant a fans de l'stand-up en general, que han vist coses a Netflix o a YouTube. Però volíem arribar a nous públics i ho estem aconseguint, també. És un projecte autofinançat i això marca molt. No hi ha cap empresa al darrere, ni rebem cap subvenció, així que tampoc no tenim diners per fer publicitat i depenem de les nostres xarxes per fer-lo créixer.

Puc preguntar quina ha estat la inversió?

— Ho pots preguntar, però no t'ho puc dir. Perquè som els únics que ho hem fet així, no ja a Catalunya sinó a tot l'Estat, així que sabem quant val fer-ho i pensem que això té un cert valor.

Vau pensar a vendre-ho a TV3?

— Ens va passar pel cap i ho vam descartar, perquè volíem tenir llibertat total per dir el que ens donés la gana. No pas perquè sigui TV3, eh? Qualsevol empresa, si hi fica diners, vol tocar coses i retallar: hi tenim experiència, treballant al sector. Com més mans passin per un guió, més fàcil que la gràcia acabi morint. A més, no crec que s'hagi de descarregar tot el pes de l'audiovisual i de la comèdia en català sobre les espatlles de TV3. És injust i perillosíssim perquè, al final, tothom acaba parlant igual, fent el mateix tipus d'acudit, les mateixes cadències de veu... i és terrible. A banda d'això, TV3 està sotmesa a control parlamentari. Això vol dir que Ciutadans, PP, Vox i aquesta gent et faran servir per intentar complir l'objectiu de carregar-se TV3.

I has treballat realment amb llibertat total o t'has autocensurat algun acudit per por?

— Jo només em carrego acudits que veig que no fan gràcia. Però pel tema o pel tractament... no. Encara que toquin temes fotuts, intento fer-los de manera que puguin fer gràcia fins i tot a qui li hagi passat aquella situació.

Algun acudit que hagi trepitjat ulls de poll?

— Home! En alguns xous, alguns sobre pederàstia han rascat. Però és que, al final, hem estat testejant-los durant un any, als escenaris. I vas provant i vas fent assaig i error... Has de ser molt curt per repetir una cosa tantes vegades i que no t'acabi sortint bé!

Els còmics esteu embafats del debat sobre els límits de l'humor, però a l'especial en parles molt directament. Quins són els teus, de límits?

— Els límits legals. Són els únics. Tot això de l'ofensa... és bastant com sempre, només que ara, per primer cop, la gent pot respondre. Abans, un còmic fotia un acudit racista, només sentia la gent que li reia la gràcia i se n'anava cap a casa content. Però està bé que el públic tingui dret a rèplica. La teva feina, com a còmic, és entomar-ho si no ha agradat i fer millors els acudits. No és una cosa que em preocupi: ja n'hi ha prou de còmics plorant perquè els fan tuits en contra.

En tot cas, creus que tens una línia editorial o només busques la gràcia per la gràcia?

— Potser és una mica pretensiós, però jo crec que sí, que la tinc. Que és no ser cruel. O no ser-ho gratuïtament. A mi m'agrada que hi hagi una idea interessant, al darrere, i que pugui fer riure a qualsevol. Al final, si fa riure, has aconseguit que un tema delicat es pugui tractar de manera relaxada i sense tabús.

Només riure o també pensar?

— És una mica pedant, dir això, però... sí, també pensar. Crec que sí.

L'insult és una eina acceptable, en el context de l'humor?

— Sí, però insultar un desvalgut no m'interessa. Ara, insultar la policia, el rei o l'Església... moltíssim.

Parlem de la policia, doncs. Dels Mossos d'Esquadra, concretament, i la denúncia de la Fiscalia pel gag de l'Està passant. A l'especial dius que el que et sap més greu és que la broma amb Gossos d'Esquadra és dolenta amb ganes.

— Efectivament, és una puta merda d'acudit!

Però, més enllà d'això, l'experiència t'ha canviat? Has passat por?

— Sí, passes por quan surt el teu careto a tots els diaris, a les teles. I veus que partits polítics l'estan fent servir per atacar gent amb qui treballes, o per atacar-te a tu. Aleshores reps amenaces... Sí que vaig passar por. I la causa s'ha quedat en res, però ells l'estiren tant com poden, i ho fan per coartar la teva llibertat d'expressió, perquè mentre això no se soluciona et tenen agafat pels ous.

Com vencies la temptació d'autocensurar-te per no ficar-te en més problemes?

— La reacció que tinc jo és de fugir endavant, pressionar... i apa, tira. Si m'han de dir res, ja m'ho diran! El millor de tenir jefes a la tele és que són ells els qui tenen la responsabilitat de dir fins aquí. En un escenari ets tu sol. Però també és cert que, allà, la gent que et ve a veure entén els codis del que estàs fent.

Has fet premsa, televisió, ràdio i escenaris. ¿Gust per la varietat o necessitat de trobar feines alimentàries?

— Agradar m'agrada tot, però n'hi ha que són més alimentàries, esclar. TV3 és la que ho és més, però m'ho passo bé i he après moltíssim. Els més divertits són l'stand-up i La Sotana, que és ràdio autoproduïda. Si fas una secció, sigui a la ràdio privada o a la pública, algú t'està pagant diners per fer una feina. I aleshores pots escurar fins allà on pots escurar, perquè si se li queixen molt a aquesta persona et fotran fora.

Però potser passa que aquesta persona t'ha agafat precisament per la capacitat de dir coses originals, fora del perímetre habitual...

— Per això és important que hi hagi coses fora de TV3, Catalunya Ràdio o els grans mitjans, perquè si no el discurs s'acaba uniformitzant.

De tant en tant us critiquen per vendre-us als mitjans de l'establishment.

— Però és al revés! Jo el que he fet és agafar la pasta que em donen a TV3 i jugar-me la per obrir un camí nou.

Què va suposar treballar a El Jueves per a tu?

— Va ser la meva escola d'aprendre-ho tot. El còmic té una cosa interessant, com a escriptor d'acudits, que és que t'obliga a reduir al mínim el que pots dir. I si ho pots reduir a un dibuix sense paraules, encara millor. Aquí es parla molt del text, del text... però en realitat parlem d'idees, que cal treballar i polir. A El Jueves, les idees es treballen dibuixant. I, per dibuixar, ho has de tenir molt clar al cap. He conegut gent boníssima, allà.

La Sotana és un dels podcasts en català de més èxit. Buscàveu una fórmula en concret o és tan espontani com sembla?

— És ben bé la química. Primer ve ser col·legues i després fer el programa. I la prova és que vam estar aquí mateix, a Ona de Sants, pagant per fer-lo! Això sí, ens ho passàvem de puta mare.

Abans d'anar per lliure us van fer fora de la SER i de Betevé. Com vau viure l'expulsió?

— Al principi va ser fotut. "Hòstia, hem tornat a tenir l'oportunitat però l'hem tornat a cagar!", ens dèiem. Però l'Enric Gusó, el tècnic, va tenir la idea del Patreon i la va clavar. Per fi podem fer una cosa dient el que ens doni la gana i com que són els patrons i les patrones els que paguen l'estudi, tenim llibertat total.

Els vostres crítics diuen que us empareu en l'humor per fer hooliganisme, ni que sigui verbal.

— Que diguin el que vulguin.

A les xarxes es va comentar una foto d'una festa del programa on es percebia, diguem-ne, un nivell de testosterona alt.

— Feia mal als ulls, sí. Nosaltres intentem canviar-ho, i quan fem xous rebaixem aquest nivell d'engoril·lament i d'unga-unga. Volem que tothom se senti a gust i vulgui venir. Tenim moltes ties d'oients i no ens passaria pas pel cap dir que són males oients. Volem que tothom se senti còmode, que això nostre és un lloc segur. Intentem calmar aquest hooliganisme.

Quina metodologia de treball tens?

— El que faig ara, i m'ha salvat el cul, és el bloc de notes del mòbil. Qualsevol idea o cosa estranya que se m'acut l'apunto allà. I aleshores hi ha el dia de bolcar tota aquesta porqueria mental i agafar si hi ha alguna cosa interessant, per provar-ho en alguna sessió de micro obert. Allà veus que hi ha idees que són interessants i d'altres que són un puto desastre. I és la gràcia de tot plegat: que pots morir a l'escenari...

Ja ets un veterà. Encara pateixes?

— Sí, esclar. Quan algú explica alguna cosa i ningú riu, si no pateixes estàs com una cabra. Hi ha còmics d'humor negre que diuen: els meus riures són els silencis. No home, no: a tu el que et passa és que ets un còmic de puta merda...!

Quan i com et vas adonar que l'humor podia ser una feina?

— Jo no soc el cas del típic paio que era el catxondo del grup. De fet, és que jo no crec que tingui gràcia, sinó que se m'acudeixen coses gracioses. La resta ho he après a fer. Quan va entrar YouTube a la meva generació, va ser una flipamenta perquè vaig començar a veure paios dels Estats Units que no eren el clàssic cunyadet o el guai del grup. Eren el depressiu, el rar, el cabrejat... I vaig pensar: ep, això sí que potser ho puc fer!

Hi ha una llarga nissaga de còmics depressius.

— Per alguna cosa serà.

Per què ho creus?

— Perquè som una mica inadaptats socials.

Tu te'n sents?

— Lluito cada puto dia per ser tan normal com sigui possible, però soc un inadaptat.

El teu primer pensament quan et lleves?

— Morir-me ara mateix.

Test per pujar nota

Un qüestionari ràpid, a cara descoberta

Per què Modgi?

— M'ho van començar a dir a primer de carrera, el Joel, justament, i em va quedar. És un sobrenom terrible. No té cap mena de sentit.

Quina és la pitjor feina que has fet abans de convertir-te en humorista?

— Treballar en un bar amb el meu pare. Que me l'estimo molt, però no s'ha de treballar mai amb la família.

Team Shakira o team Piqué?

— No es pot triar, no es pot triar... Els estimo a tots dos, desitjo que siguin feliços els dos...

Completa la frase. Els Mossos d'Esquadra...

— ...lluny!

Què et fa riure i què et fa plorar?

— Em fan riure i plorar les mateixes coses. La mort, per exemple, és una cosa que em fa plorar molt, i fa moltíssim riure també. Pensar que ens hem de morir i fem com si no hagués de passar mai...

— Tens 50 milions i la instrucció d'arreglar TV3. Què fas?

— Tanco TV3 i me'ls gasto en un creuer. Bogíssim.

Algun cop has fet coses absurdes només per tenir material humorístic per explicar?

— No, perquè per sort i per desgràcia les coses absurdes em passen sense parar.

Quina és la teva paraulota preferida?

— Fill de puta [allarga la efa i marca ben fort la doble ela abans de fer explotar la pe]. Trobo que en català sona fantàstica.

Ja que ets sotanista: has tingut mai creences religioses?

— Sí, de petit creia en déu, fins que em vaig adonar que era molt estrany que hi hagués un senyor vell allà mirant-me tot el dia, fins i tot quan estic despullat, i vaig decidir deixar de creure-hi, perquè no m'agradava gens.

Cinc hores atrapat en un autocar. Quin altre còmic prefereixes tenir al seient del costat: Edu Galán o Toni Cantó?

— Buf... Prefereixo que l'autocar tingui un accident i morir-me.