Íñigo Errejón només representa Íñigo Errejón

L’esfera personal sempre és política, deia un dia Íñigo Errejón i ara s’endevina que, ai las, el tema "no le quedaba lejos". Crema justament a la pira de l’exemplaritat i el lamentable comunicat d’ahir —ni una paraula de disculpa a les víctimes— és fullaraca que ha d’alimentar les flames. Ara bé, convé recordar l’obvietat que el dirigent de Sumar, en aquest aspecte, només es representa a si mateix. Ho dic perquè certa premsa s’ha abraonat a presentar-lo com a símbol de l’esquerra, amb l’ànim de denigrar tots els qui se’n consideren. “No és neoliberalisme, és assetjament”, diu un articulista a Abc. “Errejón, símptoma del fracàs de l’esquerra”, titula La Razón al seu editorial, en un text molt creatiu on es diu que les democràcies occidentals ja han solucionat qüestions com la igualtat de drets entre homes i dones. Esclar, aleshores veus que entre les sis persones que manen més al diari hi ha, després de sumar-les, un total de zero dones i el discurs es desmunta una miqueta. 

Malauradament, si alguna cosa queda clara sobre el masclisme és la seva lamentable transversalitat. Cap ideologia garanteix deslliurar-se de les contradiccions entre el que es diu i el que es fa, o vacunar-se contra l'abús per raó de sexe. Recordo com, de cert polític democristià, corria la brama que era cristià de cintura cap amunt i demòcrata de cintura cap avall. S’haurà d’investigar el paper de Sumar en aquest afer, perquè fa ferum d’encobriment, però seria contraproduent –a banda d'absurd– abonar la idea que el cas és més greu per venir d’una formació d’esquerres. Fer-ho així, com s’està intentant, trasllada subliminarment la idea que aquest comportament resulta una mica més acceptable a l’altra banda de l’espectre polític. Que un pot abusar del seu privilegi masclista si és que va a cara descoberta.