Netflix acaba d’estrenar Avicii: Soy Tim, el documental que relata la curta vida del DJ suec. No cal ser aficionat a la trajectòria del músic, ni tan sols conèixer-lo gaire, perquè la història t’atrapi. El motiu és senzill: les raons de fons que han portat a produir aquest documental tenen més a veure amb la necessitat d’explicar el seu final tràgic, amb només vint-i-sis anys, que no pas de relatar la seva trajectòria. Amb tot, no deixa de ser un homenatge al talent creador del protagonista. El títol anticipa la dualitat del personatge, la diferència entre el nom artístic i el seu nom real, Tim Bergling. El documental és una mena de collage increïble que recopila els milers de vídeos personals i domèstics que van gravar la seva família, els seus amics, el seu entorn professional i els mitjans de comunicació al llarg de la seva vida. El treball de muntatge és d’una minuciositat increïble i, en certa manera, connecta amb l’essència de la seva tècnica en l'àmbit musical. Un collage visual que més enllà de narrar intenta transmetre emocions i modular l’estat d’ànim del relat. S’inclouen moltes imatges d’infantesa d’en Tim i no necessàriament en ordre cronològic. En diverses ocasions, reapareixen aquests vídeos familiars, petites seqüències o escenes molt breus que demostren la felicitat de la criatura i l’entorn afectuós que sempre va tenir al seu voltant. Serveix per posar-lo en contrast amb la celebritat que esdevé posteriorment, especialment en els moments més foscos de la seva evolució. És com si d’una manera gairebé subliminar ens intentessin comunicar tot allò que la voracitat de l’èxit i les exigències de la indústria va prendre al protagonista.
El documental protegeix molt Tim Bergling. Procura ser molt curós pel que fa a les seves addiccions i a les conseqüències que se’n deriven. En cap cas ho amaguen i inclouen unes quantes imatges del seu procés de degradació física, però preserven la intimitat del protagonista sense entrar en els detalls, que s’intueixen molt més tràgics i complexos del que s’expliquen. Avicii: Soy Tim posa de manifest els seus greus problemes de salut mental i els esforços per sortir-se’n. Fins i tot la seva aparent recuperació en el darrer tram de la seva vida. I converteix aquest detall en una mena d’alerta sobre aquest tipus de malalties, on és difícil identificar el patiment perquè no es percep des de fora.
El documental és molt expeditiu, però, a l’hora de carregar contra la indústria i la necessitat constant de monetitzar-ho tot, millorar les xifres i explotar el talent dels artistes fins a deixar-los buits. El seu productor admet: “Només volia encapçalar les llistes. Jo era un cínic i en Tim volia fer art. Vaig ser un capullo”.
És molt agosarat dir que és un documental que pot ajudar joves que pateixen trastorns de salut mental perquè el final tràgic és més aviat descoratjador i molt trist. “Vull parar de pensar” diu un vers de les seves últimes cançons. Potser Avicii: Soy Tim ens vol donar pistes per aprendre a llegir millor la tristesa dels altres o ens vol alertar que, a vegades, identificar-la és gairebé impossible.
