Iñaki Gabilondo, els acords i les plantofes
Iñaki Gabilondo s’ha tornat a acomiadar de l’audiència amb un documental en què diferents personalitats reflexionen sobre Espanya. ¿Qué (diablos) es España? La última pregunta de Iñaki Gabilondo (Movistar+) diu, un altre cop, que és el seu adeu audiovisual. Com les altres vegades, no té per què ser el definitiu. En tot cas, el regust del comiat hi és en aquesta voluntat d’explorar, a través d’un pensament més abstracte i global, un concepte tan quotidià com inconcret: Espanya.
Gabilondo s’entrevista, d’un en un, amb quinze personatges de diferents àmbits. David Broncano, Jorge Valdano, José Andrés, Pedro Duque, Elizabeth Duval, José María Ridao, Daniel Innerarity, Cayetana Álvarez de Toledo, Juan José Álvarez Rubio, José Álvarez Junco, María Elvira Roca, Antonio Muñoz Molina, David Trueba, Isabel Coixet i Jordi Amat.
El muntatge va barrejant reflexions i frases de tots els convidats amb un Gabilondo que escolta més que no intervé. Punts de vista diversos que van revisant diferents aspectes: la identitat nacional, la mentalitat catòlica, l’esperit monàrquic, la visió política, el conflicte territorial, el plurilingüisme, els tòpics i estereotips, el concepte d’espanyolitat... L’interès rau en el calidoscopi de mirades i opinions. És obvi que establir una definició única i compartida d’Espanya és impossible; per tant, el documental tampoc desemboca en cap conclusió concreta.
Hi ha un fet que crida l’atenció: la desproporció flagrant de gènere. Onze homes i quatre dones. Sobretot tenint en compte que es busca una aproximació col·lectiva i equànime del concepte Espanya. I és que quan es tracta de teoritzar a partir del diàleg, de practicar l’art de la conversa per aprofundir en una reflexió més abstracta i erudita, les dones encara estan menystingudes.
El documental cau en una certa vacuïtat pretensiosa en alguns trams, i això el fa ensopit i llarg. Aquest idealisme d’un suposat diàleg guaridor que faria de paraigua d’una hipotètica Espanya pròspera, esdevé tan inconcret com fictici. De tant en tant, alguna reflexió, però, et sacseja. Com quan Álvarez Rubio, parlant de la importància de no confrontar les llengües, recorda el que li va dir un home: “Me dijo un señor muy mayor, catalán, en Terrassa, que para él el catalán eran las zapatillas de casa y el castellano, el español, el lugar de moverse por el mundo”. El debat esdevé eteri i d’una impostura molt estètica però gens realista. Parlant d’Espanya durant una hora i deu minuts, les paraules dictadura i transició, dos termes que arrosseguen ferides històriques, es pronuncien només una vegada cadascuna.
¿Qué (diablos) es España? és un al·legat en favor del diàleg i l’entesa a Espanya: “Ojalá algún día logremos avanzar a través de acuerdos”, conclou Gabilondo. Un exercici artificial d’exhibicionisme sobre les bondats de la tolerància i l’entesa més fàcil de fer a la pantalla que a la vida política. I més quan encara n’hi ha que distingeixen entre ciutadans amb plantofes i ciutadans amb sabates com cal per anar pel món.