La importància de tenir barba

BarcelonaRecupero per a aquesta secció un deliciós article que va aparèixer dijous a El País i que em sembla molt remarcable. Resulta que Jaime Rubio Hancock explica, citant un tuit del periodista Nathaniel Rakich, que el senador J.D. Vance, elegit per Donald Trump per fer ticket amb ell, és el primer candidat a president o vicepresident amb barba des que Charles Evan Hughes va perdre contra Woodrow Wilson el 1916. És a dir, seria el primer candidat barbut en més d'un segle. I el darrer amb bigoti va ser el republicà Thomas E. Dewey, que va perdre contra Truman el 1944. A partir d'aquí l'autor s'esplaia en com les barbes i els bigotis han anat apareixent i desapareixent al llarg de la història, amb etapes especialment florides, com el segle XIX, i d'altres en què la pell rasurada ha sigut el model a seguir. Hi ha un d'aquests exemples especialment interessant i que està explicat per la historiadora Mary Beard en el seu magnífic SPQR. L'emperador Adrià va trencar l'any 117 amb tot un segle d'emperadors rasurats i es va deixar una barba completa, fet que va inaugurar un segle d'emperadors barbuts.

Al segle XX les barbes han sigut de tot: conservadores i contraculturals (hippies), démodées i hipsters. A Catalunya, Pere Aragonès ha sigut el primer president barbut de la democràcia, mentre que a Espanya va ser Mariano Rajoy. Pasqual Maragall duia un bigoti progre i intel·lectual, mentre que el de José María Aznar era més de funcionari (que és el que és). El que és evident és que als Estats Units tant la barba com el bigoti s'han considerat un obstacle a l'hora d'accedir a la Casa Blanca. Per a la resta dels mortals, com escriu Rubio sobre el seu cas, "no es tracta de cap posició política ni filosòfica: si alguna cosa té la barba és que és molt útil per tapar la cara".