De com ens imaginaven els del 1923
BarcelonaCom si no fos prou difícil narrar el que acaba de passar amb un mínim de rigor i consistència, els mitjans ens entestem a explicar les coses que encara no han passat. I, esclar, com més lluny intentem anticipar-nos, més gran és el marge d'error. Paul Fairie ha publicat un fil divertit a Twitter amb algunes prediccions per al 2023 elaborades pels diaris nord-americans... el 1923. És un exercici divertit, perquè permet entreveure quins eren els somnis i anhels de la gent de fa un segle: totes aquestes prospectives diuen més d'ells que de nosaltres. Però avui podem somriure llegint que s'esperaven una jornada laboral de quatre hores o que la ràdio substituiria la gasolina com a combustible del petroli. Alguns situaven l'esperança de vida en 100 anys. D'altres, en 200. I n'hi ha un que fins i tot s'atrevia amb 300. Bona sort amb el sistema de pensions, camarades. En altres ocasions feien curt: un diari assegurava que, al cap de cent anys, es podria viatjar de Chicago a Hamburg amb avió en només 18 hores (el doble que ara). També fa gràcia veure que ja aleshores es temia per la salut de la premsa: un rotatiu vaticinava que el 2023 ja faria mig segle que els diaris haurien desaparegut. En l'apartat de moda, totes les persones serien boniques, les dones es raparien i seria cool ennegrir-se les dents. I els homes anirien tots amb els cabells arrissats.
El percentatge d'encert ja es veu que és relativament baix. Però com a mínim els diaris es van curar en salut i van fer prospectives a cent anys vista. Ja vindran els humans del futur a reclamar. El cas és que jo tinc una predicció per al 2123: els periodistes continuarem fent prediccions, perquè és condició humana i el futur sempre fascina. M'apunto a l'agenda la data per fer-ne l'article i veure si anava gaire desencaminat.
