Laura Rosel: "Per igualar Basté fa falta una aposta sostinguda, no pots canviar cada tres anys"

BarcelonaQuan es va saber que Laura Rosel era apartada d'El matí de Catalunya Ràdio, al juliol, vaig demanar-li una entrevista immediatament, com era comprensibe: el seu nom se suma a la llista de tots els seus predecessors (Josep Cuní, Antoni Bassas, Neus Bonet, Manel Fuentes i Mònica Terribas), que també van marxar de manera amarga. L'espera ha valgut la pena: Laura Rosel parla de manera més oberta que mai sobre la seva sortida, també del FAQs, en una coversa tranquil·la i reposada que repassa la seva intensa trajectòria.

M’has citat al bar de la Facultat de Periodisme de la UAB. Jo admeto haver guanyat un campionat de dòmino per parelles, amb Eloi Vila com a molt digne finalista, quan hauria hagut de ser a classe. ¿Tu eres més de bar o d’aula?

— D’aula, d’aula! He passat molt poques hores, aquí al bar, en contra del que feia la majoria de gent. Amb la colleta veníem a esmorzar només si teníem una estoneta abans de classe. Érem els empollons, els que sèiem a segona fila...

Per què a segona i no a primera?

— Per dissimular. A la pràctica era la primera, perquè a la primera-primera no hi seia ningú. Treballàvem molt i sempre estàvem estudiant.

Quin era el teu somni professional, aleshores?

— Jo m’imaginava treballant en un diari de paper, escrivint. La meva imatge no m’agradava, tenia moltíssima vergonya i encara em costa molt veure’m per pantalla. Això em feia descartar del tot la tele. I també descartava la ràdio perquè no m’agradava la meva veu. Em sentia més protegida i refugiada a la premsa, perquè exposava menys de mi. I després, mira...! Ja veus tu quina capacitat de preveure el meu futur.

Vas estudiar també polítiques. En la seva visió més idealista, sol ser indicatiu d’algú amb ganes de canviar el món, d’incidir a l’entorn. Era aquesta la motivació?

— Era més aviat les ganes d’entendre millor el sistema. Com funcionem. A periodisme fas tastet de moltes coses: dret, economia, filosofia... però sentia que de política en sabia molt poc i era un tema que em cridava l’atenció... però com a espectadora. O com a analista, si vols. No pas com a activista.

Mai t’has plantejat sumar-te a un partit?

— Mai, mai, mai, mai, mai!

Són molts mais. Recorda l’últim cop que et vas dir que no volies fer tele.

— [Riu] Ara que soc una mica més gran puc predir millor el meu futur.

En tot cas, ara l’entens millor, el sistema polític d’aquest país?

— L’entenc una mica més... i m’ha decebut molt més. Quan estudiava els autors clàssics i com definien el sistema de la democràcia tenia un punt d’esperança, de pensar que es podia aconseguir que això funcionés. I és el sistema que aparentment funciona millor. Però ara, quan veus totes les trampes i totes les falles que té, ha sobrevingut la decepció.

Apuntaves a premsa, però es va creuar Ràdio Sabadell en el teu camí.

— Sí, vaig anar-hi acabada de llicenciar. Buscaven gent perquè tenien un projecte ambiciós. Això sí, sense cobrar, que era el més habitual al principi. Després d’uns mesos vaig poder fer algunes factures petitones i després ja m’hi vaig quedar.

Vas ser editora d’informatius entre el 2003 i el 2007. De la pedrera de Ràdio Sabadell, amb altres veus il·lustres com Roger Escapa, Ricard Ustrell o Xavi Bundó.... Què té aquella emissora municipal?

— També Aleix Parisé, Maria Xinxó, Xavi Pardo... Deu ser la manera de parlar a Sabadell, que tenim un català perfecte.

M’ho deia també Roger Escapa, quan el vaig entrevistar.

— Això és així, és indiscutible.

Ho has contrastat amb els teus amics de Terrassa?

— No comparis! [Riu] Era una ràdio molt ambiciosa, tot i ser local, amb una programació semblant a una d’àmbit nacional. Durant molts anys va tenir grans recursos al darrere i el suport de l’Ajuntament d’aleshores, que li interessava destacar per reivindicar-se com a capital de comarca. Després es va anar aprimant, perquè no es podia sostenir en el temps una estructura com aquella. Per als professionals, la ràdio local volia dir que havies de tocar tots els pals, com ara muntar una unitat mòbil o saber obrir l’emissora. Acabaves sabent molt bé quines eren les entranyes de tot plegat i això et dona un bagatge i una seguretat enormes. Que és el que s’hauria de fer a les facultats.

Com arribes aleshores a RAC1?

— Feien proves i m’hi vaig presentar. Era l’última temporada del Xavier Bosch i jo vaig anar a tancaments, de quatre de la tarda a dotze de la nit. Però ja al setembre, amb la primera temporada del Basté, començo amb l’informatiu de primera hora del matí i fent veus per al Jordi.

Ara és líder indiscutible, però aleshores era tot just un projecte emergent.

— Estava començant a fer l’esclat en aquell moment. Va ser la meva millor època: una redacció jove, amb molta empenta. Em fotia una canya increïble, perquè entrava a les sis del matí i havia d’estar al cas de totes les previsions, convocatòries, rodes de premsa... això mentre escoltava les entrevistes d’altres mitjans per vendre els talls immediatament. Vaig desenvolupar unes habilitats supersòniques, allà. Els companys em deien "la dona biònica", perquè podia contestar una trucada mentre seguia dues entrevistes i enviava un tall perquè el tiressin al directe.

També vas ser a la difunta 8TV, substituint Josep Cuní, ni més ni menys. Si no l’erro, va ser el teu primer contacte amb la pantalla. Va ser ràpida l’adaptació?

— Per força, perquè no hi havia temps!

Em referia també a ser davant la càmera.

— No. Patia. De cop i volta tenir un monitor allà davant i veure com tanques aquest ull quan parles –no ho sabia, que tancava l’ull!– o que la boca se m’obre així... uf, aquest escrutini personal de la imatge és una cosa personal, que no m’agradava. Però pel que fa a la feina, de continguts i de responsabilitats de seguida ho vam tenir per la mà.

“No m’agradava”, has dit. En temps verbal de passat.

— No, no, continuo sense agradar-me. Ara em tolero. Suposo que tolero la meva imatge.

A tot això, suma-li la pressió estètica. N’has patit?

— Depèn quins vestits o unes sabates de taló no em feien sentir còmoda, no em donaven la seguretat que necessitava per fer la meva feina. O tenia fred! El Jordi Armenteres, a 8 al dia, anava amb americana, camisa i corbata, i jo en canvi amb vestit ensenyant pell. No perquè anés provocativa, ni molt menys, però el simple fet de mostrar els braços o anar amb mitges clares perquè el plató era molt fosc... Havia de caminar amb talons i tenia por de relliscar. O havia de vigilar com seure per fer les entrevistes perquè no pugés el vestit o se’m marqués la panxa. Tot això era un afegit que no em feia sentir còmoda.

Estan canviant les coses?

— Sí, radicalment sí. Ja vaig notar un gir de 180 graus en el moment d’entrar a FAQs. Perquè allà també els professionals d’imatge van decidir quin havia de ser el look, era un estilisme que em donava tota la seguretat del món, la seguretat que jo necessitava per treballar en condicions en aquell plató. Per això calçava sabates de poc taló, que em permetien trepitjar bé. Anava molt ben armada.

Les samarretes et van portar problemes, però d’un altre tipus.

— Sí! Però això formava part del joc del FAQs.

La teva etapa al Preguntes freqüents va coincidir amb la ressaca de l’1-O. I del desconcert. Això va situar el programa al centre de moltes crítiques. T’afectaven?

— Com que jo era una nouvinguda en l’esfera comunicativa i política, tot i ser codirectora les pressions li arribaven al Tian Riba, que era l’altre codirector i tenia més anys d'experiència en el periodisme polític. A ell i a la direcció de TV3, per sort. No sé si em tenien blindada o protegida, però a mi no m’arribaven.

Van acusar el programa de ser un dels ariets de l’independentisme a TV3. Creus que tenien almenys una part de raó? Les forces dites constitucionalistes es queixaven d’estar sempre en franca minoria al programa.

— No hi estic d’acord. Donàvem veu a tots els punts de vista i totes les sensibilitats polítiques. Si fins i tot vam entrevistar Ortega Smith, com a representant de Vox i acusació popular en el judici... i se’ns va criticar per això. Era un moment d’extrema sensibilitat política i social. Qualsevol cosa que féssim era susceptible de ser criticada. Portàvem polítics bascos, madrilenys i juristes de la resta de l’Estat. Vam ser pioners en donar veu a polítics i experts de fora de Catalunya.

Encara ara hi ha qui em pregunta què va passar amb la teva sortida, realment.

— Mira, a mi també! [Riu]

I què els respons?

— Els responc que em van fer fora.

Sí, esclar. Però ho va fer la productora o la televisió?

— Tots dos es van posar d’acord per fer-me fora. Si el director no hagués volgut, no m’haurien fet fora.

I quina creus que va ser la motivació, si les audiències funcionaven?

— Al final va ser una qüestió de pell, una qüestió personal. No pas que hi hagués un problema personal, sinó que a alguna persona en concret jo no li agradava. I va decidir fer-me fora.

Després la teva substituta va patir la crítica contrària: una part de l’independentisme considerava el FAQs còmplice de l’espanyolisme. Va canviar el programa o la societat?

— Es va ser molt injust amb la Cristina Puig, que tenia un paper molt difícil en aquell moment i va ser valenta d’acceptar el repte. El context polític i social de la seva etapa no té res a veure amb el de la meva. I hi havia un cansament de l’audiència de tots els temes que tenien a veure amb el Procés. El programa va anar canviant i van anar introduint elements més humorístics. Tampoc el vaig seguir gaire, però és clar que la societat també va canviar.

Arribem a El matí de Catalunya Ràdio. Què creus que vas aconseguir i què creus que et va faltar?

— D’entrada, que fos una dona qui agafava el relleu de la Mònica Terribas ja va ser un èxit. Jo em vaig esforçar molt, perquè el moment era el que era, per sortir al màxim d’aquest ambient tan tancat del politiqueig. No és fàcil escapolir-se’n, en aquest país, però ho vam intentar. El principal repte era fer que la gent continués escoltant la ràdio i sentint interès per l’actualitat quan l’actualitat s’havia desinflat. Venim d’uns anys de tanta intensitat que estem esgotats. No podem més i tenim unes agulletes que no ens deixen moure. I la gent està molt farta dels polítics, de la política. Nosaltres també. A més, els polítics van entrar en aquesta deriva de no dir res, d’anar a les entrevistes i no contestar les preguntes. Crec que vaig aconseguir aportar una mirada amb perspectiva de gènere que fa molta falta als mitjans d’àmbit nacional, i també apostar per uns continguts d’àmbit social potents.

Aleshores, per què guanya sempre Basté?

— Perquè porta tretze anys d’avantatge! Tretze anys! És molt de temps...

També es podria haver cremat, en aquest temps.

— Però a Catalunya Ràdio han fet molts canvis. Són molts anys i la distància és molt gran. Pots anar retallant, però per igualar-lo fa falta una aposta sostinguda en el temps. No pots canviar cada tres anys, perquè en tres anys no consolides un projecte radiofònic. En tres anys tot just comences a construir.

Quan s’havia de decidir la present temporada, la direcció de Catalunya Ràdio et va demanar un projecte per rellançar el programa i millorar-ne les audiències. Quina era la teva proposta?

— Em van dir exactament això que dius. Però vaig trobar que era un plantejament molt injust. Després de tres anys dirigint El matí de Catalunya Ràdio, vaig trobar que allò era injust amb mi, amb l’equip i amb el programa. Hauria preferit seure amb la direcció i discutir mà a mà què és el que calia millorar del projecte que ja estàvem implementant, per tal d’arribar als 500.000 oients, que és el que em demanaven com a objectiu.

Creus que aquella petició va ser una formalitat i la decisió estava ja presa?

— [Pausa llarga] El director sempre em va dir que no, que realment comptava amb mi com a una opció més. Ara, que jo m’hagués de presentar a un càsting després de tres anys em sembla molt injust. Més encara quan el contracte s’havia redactat preveient una temporada més. Esclar, em vaig sentir en fals des del moment en què em va fer aquest plantejament, just després de l’EGM de l’abril. Vaig patir molt, molt, l’últim trimestre a Catalunya Ràdio.

Va haver-hi traspàs, amb Ricard Ustrell?

— Nooo...! No he parlat amb ell. No m’ha dit res.

Quin consell li hauries donat, en cas que te l’hagués demanat?

— Crec que no necessita consells.

Se t’ha pogut veure a escena, a l’obra Atemptat...

— Ai, calla! Quins nervis! Em pensava que em moria dels nervis, els deu minuts abans de sortir.

Quanta gent hi cap, al teatre?

— 500 persones.

Tu parlaves, cada matí, a alguns centenars de milers.

— Però no les tenia totes allà, ni les sentia respirar! En el moment de ser a les cametes, aquell lateral de l’escenari abans de sortir... uf. A més, obria jo l’obra. Aquells deu segons de sentir com s’asseia el públic... mira, encara tremolo. M’ha canviat la concepció del teatre. Jo hi anava i el públic hi va com quan va al cine: t’asseus i a veure què m’expliquen. Però és que els que ho fan són a tants pocs metres que ho senten i ho veuen tot: el caramel, la tos, les converses, el telèfon... és una presència imponent. Havia de respirar fort, maleir-me molt i preguntar-me "però a tu qui t’ha manat posar-te en això?" Per sort, se superava en el moment que sortia i començava a parlar. Va anar molt bé i va ser una gran experiència.

Ha estat una excursió professional o un exili?

— Noo... ha estat una excursió. Ara estic en mode tastaolletes. Em va arribar la proposta quan estava desbordada, a finals d’El matí, i no vaig saber dir que no perquè no tenia forces per rebatre-la.

Quines olletes més t’agradaria tastar?

— Ara puc pensar, llegir, investigar, remenar. El que sempre m’ha agradat és explicar històries i conèixer gent. I hi ha moltes maneres de fer-ho, això: a través d’una entrevista, un pòdcast, un programa de tele, de ràdio, un llibre, un documental... hi ha tantes opcions que estic constantment obrint carpetes al drive amb idees, articles i projectes.

Després d’haver estat a primera línia, et fa por quedar ara relegada a un pla més discret?

— No, no. En absolut, de debò. Mai he aspirat a la primera línia. La carrera ha anat per aquí, les oportunitats han vingut i les he defensat fins al final. Tothom té ego, però el meu està satisfet a segona i a tercera línies, o fent guions per a algú... De fet, estar a primera línia és bastant cansat. Com menys soroll, millor.

I l’última pregunta és inevitable: escoltes ràdio al matí?

— Oi tant! No al matí: tot el dia. Això sempre.

D'acord, però al matí què escoltes?

— La ràdio.

No em diràs quina emissora, oi?

— No cal, no? Escolto ràdio tot el dia. Sempre. A casa tinc una ràdio a la cuina, que és també menjador, i està sempre encesa. Al cotxe, a l’habitació, a la dutxa... fins i tot quan estic fent els deures amb les nenes! [riu]