Ibai Llanos s’inventa la televisió

L’hospitalet De LlobregatEm connecto al Twitch d’Ibai Llanos i el sento dir que la felicitat és esquiva: un dia et lleves content, però has d’estar preparat per tanquejar una hòstia. El 100% dels 760.000 assistents virtuals de la primera edició de l’Ubeat Live –“el festival d’entreteniment per a la generació Z organitzat pel grup Mediapro”–, 15.000 dels quals van comprar una entrada per viure’l en carn i ossos, entendrien la frase sense cap complicació. En l’argot gamer, el tanc és el jugador encarregat d’atraure l’atenció dels enemics i sostenir els seus atacs perquè els seus companys d’equip, més fràgils però amb més capacitats ofensives, aprofitin l’obertura per guanyar la partida. Si la cultura contemporània segueix el curs actual, d’aquí poques dècades “tanquejar” serà una metàfora tan necessària per mantenir una conversa normal com “fora de joc”.

Diumenge a la tarda hi havia molta gent alleugerint el pes de tanquejar les hòsties de la vida a l’Hospitalet de Llobregat. No resistirem la temptació de comparar el que s’havia muntat a la Fira de Barcelona amb una habitació de gamer a escala gegant: poca llum, aïllament climàtic i existencial de l’exterior i el miracle del wifi i les pantalles. A primer cop d’ull vaig pensar en el Saló del Manga: munions de joves units per un mateix hobby, que normalment practiquen en privadesa i reclusió, fent una excepció per celebrar-se presencialment. Aquí la passió compartida era el món dels videojocs online, que en els últims anys s’han diferenciat especialment dels altres videojocs amb l’explosió de la indústria de l’streaming. Si l’hagués de comparar amb altres festivals que ajunten aficionats a un tema, diria que per als assistents de l’Ubeat Live la seva condició de gamers és menys militant, un aspecte de la identitat que assenyala una preferència pel lleure més que no pas la bandera d’una vida.

Contra la idea dels organitzadors, no hi havia cap manifest generacional: nens, adolescents, joves i adults s’alternaven indistintament, i jo qualificaria la majoria d’assistents de postuniversitaris. Per seguir amb les sorpreses, no hi havia excessivament més homes que dones, i el que més destacava era l’abundància de parelletes: algun dia parlarem de quantes parelles s’han format gràcies a la part social dels videojocs. Si a això hi afegim els food trucks de rigor, i una varietat de parades oferint concursos, realitat augmentada i alternatives d’esbarjo, ens queda una vetllada més semblant a un festival de música per a burgesos que a una vetllada esportiva. Això sí: vambes enlloc de sandàlies i samarretes postmodernes en comptes de camises de lli.

El cor de la festa era l’escenari on es jugaven partides d’esports electrònics. Situat en un extrem de la nau, a cada partida en directe feia una sístole per omplir-se de públic, i amb cada final expulsava els assistents esbargits cap a la resta de possibilitats de la nit. Els seients de les graderies i la platea no estaven numerats, i cap partida era l’equivalent a una final de la Champions. Més que incondicionals d’un videojoc, hi havia diletants vinguts a papallonejar.

Una partida de Lol dura entre vint-i-cinc i quaranta minuts, i convoca un alt nivell d’atenció. Com qualsevol esport, des de casa seria més fàcil i còmode apreciar els aspectes tècnics de l’espectacle, però en directe hi ha un afegitó de comunitat i adrenalina. Ara bé, els esports electrònics es diferencien dels convencionals pel fet que no competeixen cossos, sinó avatars digitals. Amb la distància de seguretat d’una targeta gràfica, bona part de la violència primitiva es perd en favor d’una competició més irònica i espectacularitzada. Això es veu ben clar en el centre d’atenció, que no se l’enduen els jugadors humans, sinó el que fan els ninots a la pantalla. Un espectador d’e-sports sap que allò que veu ell també podria fer-ho, i això canvia moltes coses. També explica que els grans protagonistes del món de l’streaming no són els millors jugadors, sinó els millors comentaristes.

I el comentarista de videojocs més important del món sí que s’ha inventat un esport físic: el Mundial de globus, un joc que consisteix en dos contrincants que s’enfronten dins d’un quadrilàter de vidre donant cops a un globus per evitar que caigui a terra. Ideat pel tàndem d’Ibai Llanos i Gerard Piqué, diumenge se celebrava la ronda classificatòria per escollir qui representaria Espanya a la Ballon Word Cup 2022 aquest octubre. Sense cap dubte, és l’esport perfecte per resumir la paraula que uneix totes les vetes disperses de l’univers streamer que l’Ubeat Live va aconseguir reunir: contingut. Sense tradició històrica, consciència política ni discurs reflexiu, el contingut és el nom que donem a tot allò que pot circular per internet tal com el coneixem avui en dia, un espai completament buidat de les aspiracions anarcoigualitaristes dels seus inicis que ha acabat colonitzat per la mateixa estructura de publicitat i entreteniment que va definir la televisió del segle XX.