¿I si Hulk Hogan hagués nascut dona?
‘GLOW’, la nova sèrie de Netflix, s’endinsa en l’inesperat univers de la lluita femenina dels vuitanta per servir-nos una sòlida comèdia dramàtica sobre els marges del món de l’espectacle. Per què és imperdible?
La dignificació dels marges
La Ruth (una Alison Brie molt diferent dels seus papers a Mad men i Community ) és una aspirant a actriu amb tan poca sort que decideix acceptar una feina en un programa de lluita. El projecte el dirigeix el Sam (un esplèndid Marc Maron), un realitzador de pel·lícules de sèrie B que tampoc se’n surt amb la seva carrera. Volen tirar endavant un xou televisiu de wrestling, aquella variant de la lluita cos a cos amb un punt de slapstick i un toc carnavalesc que va fer furor a la televisió dels vuitanta amb estrelles com Hulk Hogan (ell no, però la seva filla fa una petita aparició en un capítol). GLOW s’inspira en un programa televisiu del mateix nom, Gorgeous Ladies of Wrestling, i, per tant, se situa en l’àmbit d’un esport-diversió que sempre s’ha considerat més com una paròdia que com una disciplina seriosa. A més, en aquest cas el practiquen dones que busquen una última oportunitat en el món de l’entreteniment, i que es veuen obligades a treballar amb menys pressupostos, expectatives i possibilitats d’èxit que els seus homòlegs masculins. GLOW resulta molt didàctica a l’hora d’explicar l’èxit del wrestling, amb les seves narratives simples basades en personatges estereotipats que s’enfronten amb l’excusa de conflictes propis d’un culebró de sobretaula. Però lluny de fer-ne riota fàcil, la sèrie dignifica, sense necessitat d’apel·lar a l’èpica del triomf, els que es mouen per l’últim escalafó de la indústria de l’espectacle.
Una visió poc nostàlgica dels 80
Cabells crespats o amb prou laca per perforar la capa d’ozó, mallots d’aeròbic de colors llampants, jaquetes d’espatlles amples, purpurina i maquillatge a dojo, música disco pop, cintes de VHS, duels Estats Units-URSS, nassos escurant l’últim polsim de coca... GLOW convoca un imaginari que remet des del primer cop d’ull a la dècada dels 80. La banda sonora, de Patti LaBelle a Thompson Twins passant per Roxette, és reconeixible sense caure en els èxits més evidents. La sèrie, però, no es queda en la mera reconstrucció nostàlgica de l’època i evita, ho agraïm, els recursos més tòpics a l’hora de parlar d’aquests anys. GLOW mostra la cara B dels vuitanta més enyorats.
La lliçó d’‘Orange is the new black’
Creada per Liz Flahive i Carly Mensch, GLOW compta amb Jenji Kohan, l’autora d’Orange is the new black, com a padrina. D’aquesta altra sèrie de Netflix en manlleva la capacitat per plantejar un protagonisme col·lectiu majoritàriament femení i alhora divers. En un format més reduït, les protagonistes de GLOW també són un grup de dones que encarnen identitats culturals, edats i físics molt diferents, la majoria poc hegemònics. No només això, sinó que la sèrie introdueix de forma natural moltes problemàtiques femenines, des de la conciliació familiar fins a les dificultats per trobar bons papers en el món de l’espectacle, punt de partida de la sèrie. El vuitè capítol, el millor de la temporada, arrenca amb una conversa sobre tampons i compreses perquè a les noies els passa una cosa tan habitual en aquests casos de convivència femenina com poc vist a la pantalla: se’ls sincronitza la regla. I acaba amb una altra situació cada cop més difícil de veure al cinema i a la televisió nord-americanes: la interrupció voluntària d’un embaràs.
+ Detalls
'Glow' de Liz Plahive i Carly Mensch
En emissió a Netflix