Un dels documentals nominats a l’Oscar és Vint dies a Mariúpol, del reporter Mstyslav Chernov, de l’agència AP. Juntament amb el fotògraf Evgeny Maloletka van resistir a la ciutat de Mariúpol durant vint dies, entre febrer i març del 2022, durant el setge bàrbar de l’exèrcit rus. Van ser els únics periodistes que es van quedar a documentar l’horror. Les imatges van fer la volta al món, perquè ningú més tenia accés a aquell infern. Recomanar Vint dies a Mariúpol (el trobareu a la plataforma Filmin) és delicat, perquè és la cronologia de la crueltat més extrema. Algunes escenes t’obliguen a apartar els ulls de la pantalla perquè es fa difícil suportar imatges tan descarnades i d’un dolor extrem per les persones que hi apareixen.
Mstyslav Chernov no té la prudència dels informatius a l’hora de seleccionar les imatges ni decidir cap on dirigeix el seu objectiu. Ell és ucraïnès, aquella guerra és també la seva, igual que la seva por i el patiment per la seva família. La seva manera d’enregistrar el que passa a Mariúpol es caracteritza per la voracitat desesperada de documentar tot l’horror possible, perquè el món vegi la realitat de la invasió russa. Vint dies a Mariúpol té l’ànsia de transmetre la veritat encara que faci mal. I l’espectador és testimoni de la degradació progressiva de la ciutat. En alguns moments, l’avidesa informativa de Chernov és excessivament intimidant. Sempre amb la càmera a l’espatlla, en pla subjectiu, corre al costat de gent que fuig. Els fa preguntes i els insisteix perquè diguin el seu nom. Algunes, en situació de pànic, no volen ser gravades. També interpel·la la gent amb preguntes excessivament òbvies. A un home que enterra desenes de morts en un esvoranc, li demana impacient “Què sents en aquest moment?” L’home li diu que si parla plorarà. I ell li insisteix: “Només digues què sents...” En un refugi li demana a un nen aterrit: “Per què estàs trist?” Massa sovint Chernov vol posar paraules on no calen. Perquè l’espectador ja es fa càrrec de la brutalitat. Les escenes de desesperació als hospitals, de mares i pares que ploren la mort dels seus fills enmig d’un passadís inhòspit, et deixen glaçat. Alguns metges li demanen que mostri les atrocitats que es troben a les taules d’operacions i com intenten reanimar els ferits. La veu en off de Chernov va donant-nos el context. Ho fa molt fluixet i amb una entonació monòtona, com si no volgués interferir en les imatges. És com si poguéssim escoltar els seus pensaments. “El meu cervell voldrà oblidar tot això, però la meva càmera no ho permetrà”. Vint dies a Mariúpol té el neguit permanent de combatre el relat rus que acusa els ucraïnesos de fingir l’horror i falsejar els morts. És un documental fet des d’un sentiment de desesperació, des del desfici per autentificar la realitat i de transcendir. Des del desig que siguin mirades alienes arreu del món les que confirmin la veritat més terrible. Per això, veure’l és tan dolorós per a l’espectador.
