L’home aranya per les teulades de París
El 20 de maig del 2010 una notícia va obrir la majoria d’informatius d’arreu del món: havien robat cinc obres mestres del Museu d’Art Modern de París. Coloms i pèsols de Picasso, La pastoral de Matisse, L’olivera prop de l’estany de Braque, Natura morta amb canelobres de Léger i Dona amb ventall de Modigliani. Peces úniques considerades patrimoni mundial que algú es va emportar a través d’un finestral del museu. Un lladre amb un gust exquisit. Ara, Netflix estrena el documental que explica qui en va ser l’autor. The Spider-Man of Paris (El hombre araña de París) es diu Vjeran Tomic. Ara té cinquanta-cinc anys i s’asseu davant la càmera per explicar el seu virtuosisme com a delinqüent. Té una singularitat que el fa fascinant: es desviu per la seva feina. Net, meticulós, pacient, exigent i selecte amb tot allò que s’emporta de les cases dels rics. Tomic va fer el servei militar a França, on va aprendre a fer escalada. I va aprofitar aquesta afició per millorar les seves possibilitats com a lladre. Tomic tenia l’habilitat d’enfilar-se per les façanes dels edificis dels barris més prestigiosos. No necessitava cap estri per fer-ho. Només una forma física extraordinària que li permetia enganxar-se per canonades, dentells, balcons i teulades. Caminava pels terrats de París silenciós i àgil, penetrant als pisos més elegants per les finestres. El documental recrea aquestes escenes amb imatges en càmera subjectiva que provoquen un cert vertigen a l’espectador.
El Museu d’Art Modern va resultar una temptació molt gran per a un lladre que havia desenvolupat una sensibilitat per l’art. A The Spider-Man of Paris –un documental nord-americà per a una història molt francesa– el mateix Vjeran Tomic explica com s’ho va fer per emportar-se els cinc quadres. Parlen també els investigadors de la policia que van trigar mesos a descobrir que ell era l’autor del robatori. Fins i tot apareixen les víctimes dels seus robatoris. Tomic no va agredir mai ningú. Ni tan sols va despertar mai cap víctima mentre dormia plàcidament. Notes en la policia i les víctimes una certa admiració pel lladre: en destaquen la netedat dels cops i, sobretot, una mena de noblesa estranya que el porta sempre a admetre el crim. El mateix Museu d’Art Modern de París col·labora en la recreació dels esdeveniments cedint les instal·lacions per repetir el robatori que els va fer sortir als diaris d’arreu del món.
The Spider-Man of Paris, d’una hora i mitja de durada, és un thriller que atrapa. Tot i que, contradient les claus del gènere, no hi ha cap misteri final a resoldre. Només començar, ja et presenten el lladre protagonista i saps que el van pescar. La gràcia radica en les habilitats de Tomic, una mena de Lupin de carn i ossos. O, més ben dit, un superheroi de còmic però portat a la realitat. Tot i que, a la vida real, hi ha més desesperança que èpica.