'Hollywoodgate', el documental que heu de veure

Filmin acaba d’estrenar Hollywoodgate, el que serà un dels documentals més destacats de la temporada. Forma part de la llista preliminar de candidates a l’Oscar i té tots els ingredients per arribar molt més lluny en aquesta competició. Et deixa clavat davant de la pantalla, entre horroritzat i perplex pel que estàs veient. En cap cas és un documental fàcil de veure. És incòmode, però vols continuar fins al final. És dels mateixos productors que Navalny i el seu director és el periodista egipci Ibrahim Nash’at. La filmació en càmera subjectiva comença l’agost del 2021, quan els nord-americans abandonen Kabul i els talibans recuperen el seu poder a l’Afganistan. Gràcies als seus contactes professionals, Nash’at aconsegueix un permís per entrar al país i acompanyar un comandant d’alt grau i un soldat de terra dels talibans. Formen part del destacament que recupera l’antiga base nord-americana a Kabul. Nash’at vol explicar en mans de qui ha quedat l’Afganistan. El director ens adverteix només començar que per aconseguir-ho ha hagut d’acceptar unes condicions que el limiten: té prohibit filmar qualsevol persona que no formi part del grup talibà assignat i ha d’estar sota vigilància constant. Es compromet a gravar només les imatges que els talibans volen. Però feta la llei, feta la trampa. La mirada, malgrat les restriccions, no és mai innocent. I, tot i les limitacions, l’espectador és lliure per interpretar-les. Nash’at exposa: “Entre les portes del que ells volien i el que jo vaig venir a fer, deixeu-me que us mostri el que jo vaig veure”. I quedareu astorats. Nash’at penetra amb els talibans dins la base militar que els nord-americans van deixar trinxada. El periodista s’ajusta al pacte, però el que els talibans no controlen és la imatge que projecten. Entre el que ells creuen que mostren i el que nosaltres veiem hi ha un abisme. Ens trobem davant d’un destacament d’uns homes profundament ignorants que l’únic que els revesteix de poder és la seva impunitat per matar. Si no fos tan tràgic tot el que simbolitza i comporta el seu poder, faria riure. Homes que inspeccionen sense saber què estan mirant, que creuen que les rampoines abandonades pels nord-americans esdevindran una font de recursos, homes que han de gestionar diners i no saben ni multiplicar. L’observació de Nash’at està plena de murrieria. Grava els silencis, l’apatia d’un exèrcit d’arreplegats, les fantasies bèl·liques d’uns homes que no en tenen ni idea, d’estratègies militars. El director ens fa testimonis de la teatralitat del poder que ells mateixos representen davant dels altres. Tots semblen interpretar un paper de domini extrem, però la mirada distant de la càmera ens posa de manifest una escenificació maldestra i inoperativa del poder que resulta tan patètica com terrorífica. Nash’at va abandonar precipitadament l’Afganistan quan li van demanar que ensenyés les imatges que havia enregistrat. S’hi va jugar la vida, com és obvi en algunes seqüències. El seu pla subjectiu ens permet ara ficar el nas allà on mai hauríem pogut mirar.