Andie MacDowell i Hugh Grant van aparèixer junts per lliurar un dels Oscars. Un retrobament bonic, gairebé tres dècades després de Four weddings and a funeral. Ella es va mirar el company amb el somriure de qui observa amb tendresa com han passat els anys. Grant va ser més incisiu: “Som aquí per dues coses. La primera, conscienciar sobre la importància d’utilitzar una bona crema hidratant. L’Andie se l’ha estat posant els últims vint-i-nou anys, i jo mai a la vida n’he fet servir. Ella està impressionant. I jo semblo, bàsicament, un escrot”. L’actor va saber encendre una guspira de sentit de l’humor en un moment que hauria pogut ser molt carrincló enmig d’una gala convencional. Va ser una cerimònia obsessionada en la ponderació, molt pendent de recuperar l’equilibri que en l’edició anterior se’ls va escapar de les mans. La tria de Jimmy Kimmel com a presentador suposava un retorn a les convencions del passat, amb un humor controlat, més pendent de ser simpàtic que no pas mordaç. Va fer un parell de referències a l’estomacada de l’any anterior sense dir el nom dels protagonistes.
Va ser una gala llarga que, malgrat tot, va evolucionar a bon ritme. Però que no passarà a la història. Semblava un exercici de retorn al Hollywood tradicional, exemplificat pels rètols clàssics de les marquesines dels cinemes nord-americans que anunciaven les pel·lícules.
El drama, enguany, va tenir el pes específic en els agraïments dels guanyadors. Ke Huy Quan pujava desencaixat a l’escenari recordant l’any que va viure en un camp de refugiats. “Jo gairebé em rendeixo. Sisplau, mantingueu vius els vostres somnis!” I va culminar el discurs amb el crit “Això és el Somni Americà!” L’agraïment de Jamie Lee Curtis destil·lava l’exaltació de qui sent que aquell moment li guareix ferides del passat. John Travolta donava pas al vídeo dels difunts amb la veu trencada i amb llàgrimes als ulls abans que Olivia Newton-John fos la primera de la llista a aparèixer a la pantalla del dol. Un altre cop el dolor latent. Michelle Yeoh agraïa l’Oscar donant als espectadors una ordre: “Que ningú us digui que el vostre moment ja ha passat”, com si algun cop s’ho hagués dit a ella mateixa. Tornava a apel·lar a l’esperança i als somnis abans de tirar la tovallola. Brendan Fraser emanava la desesperació de qui toca el cel després d’haver conegut l’infern. Parlava ofegat i la il·lusió li sortia amb glopades d’onomatopeies. Va fer referència a les profunditats oceàniques com a simbologia del seu món i a la família com a petit tub d’alè per sobreviure.
Dan Kwan, el codirector de Tot a la vegada a tot arreu, recordava al final que ens protegíssim del dolor d’aquest món boig on vivim, apel·lant al terror que provoquen els canvis que estem veient. Va semblar una gala dissenyada per cicatritzar ferides, rescabalar injustícies i parlar de patiment, de tristesa, de desconsol i de la possibilitat de superar-ho. És com si Hollywood, davant del llast de la crueltat de la seva indústria, comencés a entendre que ha de gestionar el dolor que també pot provocar. A l’hora d’acomiadar la cerimònia, el primer agraïment de Jimmy Kimmel va ser per a l’equip de crisi, el nou comitè que hauria hagut de gestionar una possible reacció violenta o desagradable. Segurament, la prova més evident que la fàbrica dels somnis és, també, la dels malsons.
