Una història oral dels cent anys de la BBC
La corporació arriba al primer segle de vida assetjada no només per "un govern hostil" sinó també pels grans canvis tecnològics
LondresLa British Broadcasting Corporation, la BBC, arriba al segle de vida aquest 2022 i la gran pregunta que plana aquests dies sobre l'ecosistema mediàtic britànic és si resistirà cent anys més tal com s'ha conegut fins ara: soft power del Regne Unit; exemple de periodisme independent –o gairebé– i de producció de programes pioners, tant de ràdio com de televisió; també exemple de finançament, amb una llicència que paguen la immensa majoria de les llars del país, i que proporciona més de 3.000 milions de lliures anuals d'ingressos, que són un actiu des del punt de vista de la reinversió.
No és sobre el futur, sinó sobre un passat tan ideal com idealitzat que ha escrit l'experiodista de la casa David Hendy, que tot just ha publicat en anglès l'única història autoritzada que l'ens ha segellat com a pròpia per celebrar un centenari que tindrà al mes de desembre algunes de les dates més significatives. The BBC. A people's history és el relat de la creació d'un somni, "intentant entendre la BBC no només com una gran institució, un òrgan d’estat, sinó una creació comunitària idiosincràticament britànica", diu l'autor en declaracions a l'ARA.
Per explicar aquesta història, Hendy, comissionat fa vuit anys per la Corporació per dur-ho a terme, ha tingut accés a les més de 600 entrevistes que la BBC ha anat fent al llarg dels anys als professionals que es retiraven o que buscaven altres destins professionals. "Considero que aquest arxiu sonor, aquesta història oral de la BBC, és la joia de la corona. Durant 50 anys les entrevistes han estat sota clau. I els protagonistes que parlaven ho sabien. Per tant, el que deien, crítiques i elogis, eren sincers. Tot plegat m'ha permès oferir una visió calidoscòpica", diu l'autor. El gran anunci i aportació, que Hendy comenta sabent què s'hi pot trobar, és que a partir de finals d'any tothom podrà accedir a aquesta història oral, ja que les entrevistes es penjaran en una web per gaudir-ne i per facilitar altres vies d'investigació.
El volum de Hendy, a cavall entre la història, el periodisme i la crònica, s'inicia descrivint un escenari entre mític i màgic. És la tarda del 19 de desembre del 1922. És fosc als carrers de Londres. Els aparadors d'alguns dels grans magatzems brillen; les voreres estan plenes de gent. En un carrer del darrere d'Aldwych, molt a prop de Covent Garden i de la Somerset House, a tocar del riu, tres homes –més que els fundadors, que també, els ideòlegs: Cecil Lewis, John Reith i Arthur Burrows– estan aturats davant de la façana del número 2 de Savoy Hill, on es proposen instal·lar l'oficina de la nova companyia britànica de radiodifusió.
L'autor de l'estudi destaca que no volia explicar la ràdio des del punt de vista tècnic: "Al cap i a la fi, ja feia més o menys vint-i-cinc anys que els primers transmissors i receptors havien estat desenvolupats per l'italià Guglielmo Marconi i als Estats Units hi havia registrades 318 estacions".
En efecte, comercialment la ràdio és una creació del tombant del segle XIX al XX. Encara que la idea generalitzada és que la BBC ha sigut sempre un servei públic, el cert és que va començar com una branca d'una de les empreses privades més emprenedores de principis del segle XX, la Wireless Telegraph Company, de Guglielmo Marconi. Així, el 18 d'octubre del 1922, les sis empreses més grans del sector, liderades per Marconi, van acordar formar un monopoli, amb llicència de l'Oficina General de Correus i finançat per una taxa de llicència de ràdio de deu xílings: la BBC. El servei diari va començar el 14 de novembre del 1922 als estudis londinencs de Marconi, a Strand, no gaire lluny del número 2 de Savoy Hill.
Aspecte humà
Hendy obre el relat, doncs, posant l'accent en l'aspecte humà, en l'ethos que domina els tres impulsors, després que dos d'ells es veiessin marcats per la dura experiència de la Primera Guerra Mundial. Amb vint anys, Cecil Lewis va ser pilot de combat en una RAF pràcticament pionera; amb 25, John Reith, un evangelista presbiterià ultrapatriòtic, va combatre a la guerra entre el 1914 i el 1917, i una dècada després, el 1927, esdevindria el primer director general de la BBC en el moment en què va passar a ser un ens públic. El tercer vèrtex del triangle és Arthur Burrows, que va aportar bona part del coneixement tècnic, després d'haver estat al càrrec de transmissions experimentals originals des de la Marconi House i de ser un especialista en publicitat. "Tots tres volien preservar la civilització. Difondre l'art i la cultura com una manera de preservar la civilització, que s'havia vist amenaçada per la Gran Guerra".
D'alguna manera els anima una certa ingenuïtat, en especial a Arthur Burrows, que durant la guerra treballava per difondre propaganda. "Havia analitzat què havia passat i com amb la ràdio era possible difondre informacions falses [les de l'enemic], i volia fer tot el contrari". Més tard, tot plegat esdevindria el famós eslògan "Formar, informar i entretenir".
El volum, de més de 600 pàgines, té unes limitacions evidents. Al cap i a la fi, com l'autor admet en la introducció, la BBC ha emès entre 10 i 20 milions de programes. "Qualsevol aproximació és molt parcial", reconeix.
Cent anys després dels orígens, la incertesa plana sobre la BBC. El govern Johnson en replanteja el finançament i els canvis tecnològics, l'streaming i altres alternatives de programació i de fórmules d'entreteniment assetgen la corporació. Un risc especialment seriós quan "el govern no és que no tingui cura de la BBC, sinó que hi és obertament hostil", diu David Hendy.
Ric en anècdotes, el volum repassa tant alguns dels grans encerts de la cadena com grans fracassos, històrics enfrontaments amb diferents governs i les sempre problemàtiques –i ara especialment– relacions amb la casa reial. Es tracta d'una mirada parcial a una història d'èxit i brillant, amb un futur "perillós", en paraules de l'autor.