La cançó So long, Marianne de Leonard Cohen ha transcendit com un dels cants d’amor més bonics de la música i ha elevat el nom d’ella, Marianne Ihlen, a una de les grans inspiradores del procés creatiu de l'autor. Aquesta, però, és la versió simple i idealitzada de la relació entre tots dos. L’any 2020, el director Nick Broomfield va trencar aquesta aura mística que envoltava la parella amb un documental esplèndid. Marianne & Leonard: Words of love va fer justícia a la Marianne, que havia quedat reduïda a una musa adorada pel gran poeta de la música. La va dotar de la personalitat que li havia estat manllevada i va fer evident la toxicitat que va envoltar el vincle entre tots dos. El retrat resultant, a través d’imatges d’arxiu i testimonis, és cru i revelador. Ni la vida a l’illa grega d’Hidra ni les etapes de retrobament de la parella van ser una postal de felicitat i amor incondicional.
Ara, la plataforma Movistar+ ha estrenat So long, Marianne, una ficció basada en aquesta versió de la història de la parella. La producció funciona per l’interès pels protagonistes reals, perquè intenta descobrir més coses sobre la veritat que la cançó va ocultar. Si la sèrie fos senzillament un relat sobre una relació d’una parella anònima al llarg dels anys, no aconseguiria sostenir l’interès de l’espectador al llarg dels vuit capítols. La capa de realitat subjacent és un motor indispensable que estimula la mirada curiosa sobre Leonard Cohen i Marianne Ihlen. Si ens distanciem de l'àmbit biogràfic, So long, Marianne fa honor al títol. L’arreveure a l’estimada adquireix un sentit literal i la sèrie és una mica massa llarga. D’altra banda, el retrat íntim del cantant i poeta —sobretot en la seva etapa més jove— deriva en una mena de clixé, i el personatge es converteix en un intel·lectual pesat que no para de pseudofilosofar en bucle sobre temes espessos amb la gent que l’envolta. Si l’espectador no tingués clar el pacte narratiu d’assumir que aquell noi que es va instal·lar a l’illa d’Hidra es convertiria en el gran Leonard Cohen, percebríem el personatge de ficció com un protagonista carregós i fatigant. La sèrie s’esforça en aprofundir en el punt de vista del documental de Broomfield intentant despullar els personatges de la seva imatge pública, però la ficció no es pot desprendre de la necessitat de justificar-los, perquè és el que sosté el seu atractiu. A la sèrie li cal mantenir incorrupte aquest llaç afectiu de l’espectador amb els protagonistes, i això suavitza el drama.
Malgrat tot, So long, Marianne és una sèrie que permet retrobar-te amb poemes i cançons de Cohen, descobrir els seus contactes amb artistes coetanis i satisfer la xafarderia sobre la vida del cantant. Aleshores, el millor és recuperar el documental Marianne & Leonard: Words of love, de Nick Broomfield, que Movistar+ està tornant a emetre amb motiu de la sèrie. És imprescindible per compensar la mirada més edulcorada i tova, un cop acabats els vuit capítols.
