Josmar: “Hi ha gent que encara creu que passejo sempre amb el tanga posat”

BarcelonaFem l’entrevista entre els pintorescos carros del Circ Raluy, perquè Josmar ha d’actuar en una edició especial del Versió RAC1 de Toni Clapés que s’emet des d’allà. Volia descobrir fins a quin punt Josmar va de veres o assumeix un personatge i acabaré la conversa sense tenir una resposta clara, però content de veure com algú pot viure una vida d’artista, ni que sigui en els seus propis i particulars termes, contra modes i prejudicis. Realment, és superfort.

Quan mor José María i neix Josmar?

— Ui, no, José María no. Josmar és el meu nom. Real name, sorry.

Disculpa, doncs, havia llegit que el teu nom de naixement era José María Gerona i donava per fet que Josmar era un nom artístic.

— Doncs no: sempre he sigut Josmar. El meu nom real és Josmar. I després em vaig adonar, gràcies a l'internet, que hi havia molts Josmar al món. I m’agrada perquè als Estats Units em diuen Josmar, a Anglaterra em diuen Josmar, a Itàlia em diuen Josmar, a França també...

Viatges molt?

— Sí, m'agrada. Però fa molts anys que no viatjo, perquè he estat des del 2016 fent una aturada perquè tinc cefalea arraïmada, inflamació del nervi trigemin i migranya crònica. No m'agrada parlar-ne gaire, perquè tinc una malaltia crònica però vull que la gent em vegi com el noi alegre de sempre, que fa riure i canta. A mi m'han dit més d'una vegada: “Jo estava en una depressió profunda i escoltant les teves cançons se m'ha curat”. I això t’emociona, esclar.

En tot cas, Josmar, ¿quan vas dir que volies dedicar-te a l'espectacle?

— Als 8 anys ja ho tenia molt clar.

Com eres a l’escola?

— Doncs molt independent. A Josmar no li agradava que li imposessin res. Bé, a ell no li agradava, a mi no m’agradava... és que sovint parlo amb mi mateix. Abans deien que estaves guillat, si ho feies, i ara han descobert que parlar amb un mateix va molt bé per al cervell.

A vegades els nanos que comencen a apuntar maneres més excèntriques pateixen el rebuig dels seus companys. A tu et respectaven?

— No, jo he patit... com es diu? Ah, bullying, sí. Tinc molt mals records del col·legi on vaig estudiar fins a sisè de l’EGB. Aleshores vaig poder canviar a una escola de Girona i va ser meravellós, perquè els professors m’estimaven molt. Però a l’altre centre... alguns mestres no es van guanyar el sou que els meus pares i els contribuents els pagaven. “Nen, que molestes; nen, passa cap allà”.

Vas debutar a El semáforo, un dels últims programes de Chicho Ibáñez Serrador. Com hi vas arribar?

— Havia estat a ràdios locals, a Salt o a Celrà. M’agradava molt la realització: allò d’anar tallant cites magnètiques, editar la publicitat... tota la feina en analògic m’agradava. Però me’n vaig cansar i volia provar la televisió. Vaig trobar una emissora local a la Costa Brava i allà vaig fer la meva primera actuació. Tot l’equip del programa s’ho va prendre a conya, però a mi m’agradava igual. I un company, que aleshores treballava al centre de Sant Cugat de TVE, em va suggerir que enviés la cinta. El Chicho em va cuidar molt. El recordo veient-me patir agafant el micròfon i ballant al mateix temps, i dient-me: “Fill, vols un micro tipus Madonna, millor?”

Ja aleshores vas provocar un xoc?

— Jo aleshores vestia amb jeans, gorra de plat, samarreta, jaqueta de cuir, shorts i botes de soldat que m’anaven grans. Com els americans dels anys vuitanta.

Encara no va aparèixer el tanga, doncs.

— No, això va ser al programa Les mil i una, del Jordi González. Vaig enviar la cinta de TVE, el Jordi la va veure i li devia fer gràcia i em va fitxar per fer una actuació. El dia que havia de debutar, me’l vaig trobar al bar. És un paio molt proper, que va deixar que li expliqués el meu somni de ser famós. Ell em va dir: “Mira, si cantes amb americana i corbata, passaràs desapercebut. ¿Tu deixaries que t’assessorés i et canviés el look per complet?” I em vaig posar a les seves mans. Allà vam decidir que sortiria sense pantalons i amb tanga. I així va ser.

Va ser la teva marca de fàbrica durant uns anys...

— Ai, com em va costar treure-me’l, perquè a mi m’agrada. No hi renuncio, al tanga, però cada cançó et demana un vestit o altre. Per exemple, a Hot boy no aniré pas vestit de capellà. De què aniré? Doncs de xapero. Tinc un record meravellós d’aquella època, va ser la millor. Estaré sempre agraït a Jordi González. M’encanta. És tan proper... havia de treballar amb ell al Moros y cristianos. Però al final no va poder ser, no sé per què.

Com ho portava la família?

— El dia de Les mil i una em va veure el meu pare. Sabia que havia d’actuar i li vaig demanar a la meva germana que em gravés en vídeo, perquè la funció de programar estava espatllada. Total, que el meu pare s’esperava veure’m amb la meva gorra de mariner com a El semáforo i pam!, es troba allò: va agafar una gran emprenyada. Va fotre el camp de casa d’una revolada, a cagar-se en mi, o en el que fos. Però la meva mare es va quedar veient el seu fill, i no li va donar importància. Ara bé, entenc l’impacte que vaig causar a l’audience: a mi mateix també em va impactar, veure’m així!

Per a tu la família és important?

— Tot és família. Els fans no són fans: són la meva família. I els periodistes. Podríeu haver tret intimitats meves, però sempre m’heu respectat. I això no tots els artistes ho tenen.

Veient-te, escoltant-te, a vegades em fas pensar en un nen gran.

— Ah, sí? Suposo que l’esperit infantil no l’he perdut mai.

Vius del teu art?

— Abans sí, guanyava molts diners. Ara ja m’han donat una pensió, però no m’aturaran: han d’entendre que soc artista i moriré sent artista. Han d’entendre que de tant en tant pugi a un escenari. La televisió ja no em diu res, però els escenaris sí. I fer de model. Si al diari necessiteu un model, compteu amb mi. Que la premsa sempre m’heu respectat molt.

És el segon cop que ho comentes: per què creus que no t’haurien de respectar?

— Bé, suposo que m’he guanyat aquest respecte. Perquè, a veure, a qui s’aprofita de vosaltres o viu del cuento, feu molt bé de tocar-li els collons.

Hi ha gent que ha intentat aprofitar-se de tu?

— Ho ha intentat i ho ha aconseguit. Hi ha gent que m’ha robat molts milions de pessetes perquè, al principi, vaig fer molts diners. Tant la discogràfica com els meus exmànagers. Jo els tenia molt d’apreci, però ells anaven de cara als diners i no respectaven les meves creacions. Hi ha coses que estic arreglant amb advocats, però no puc dir res: se sabrà en el seu moment. Defenso allò que és meu i em sento empoderat. Haver patit bullying et fa ser més fort i ara ja no deixo que em trepitgi ningú.

Josmar enfadat: això és una novetat.

— Jo no faré mal a ningú. No crec en la venjança, que crea estrès. La frustració genera malaltia. I jo, gràcies a la meva malaltia, ja he patit prou estrès i atacs de pànic. I abans estrès laboral, perquè l’ànima vol fer-ho tot, però el cos et recorda que som de carn i ossos, que som més tous que el nostre poder interior. Jo vaig acabar sent addicte a les pastilles. Quan te les recepten, de seguida has d’anar a un psicòleg perquè et tracti i eviti que t’hi enganxis. Però a mi em van crear addicció i això em va acabar provocant una depressió profunda.

Quina relació tens avui, any 2024, amb la cançó És superfort?

— L’Albert Om i el Toni Soler van pensar en mi per impulsar una cançó en català i demanar que participés al Festival d’Eurovisió. Es podrien haver inventat un personatge, per entendre’ns, però van veure que Josmar podia encaixar-hi perfectament. La idea era fer un munt de concerts per Catalunya i al final fer un concert a Anglaterra, per reclamar la participació. Jo vaig dir: hòstia, és la meva oportunitat per donar-me a conèixer també internacionalment. Per això cantava en anglès. Però, esclar, ells van gravar la cançó en català, lògicament.

Et persegueix encara?

— La gent m’ho diu pel carrer, però als meus xous no acostumo a posar-la. Alguna vegada l'he cantada, però és que jo mai a la vida he cantat en català, sinó en anglès. Esclar, hi ha a qui no li agrada el meu repertori, però em coneix per aquesta cançó en concret, tot i que no va ser idea meva...

Tens formació musical?

— He produït música des de sempre, però no va ser fins fa poc que vaig prendre consciència que sempre he sigut també compositor. No sé tocar instruments, perquè el meu únic instrument és la veu. Quan vaig veure que la cosa es posava seriosa vaig anar a fer classes de cant. Però va arribar un moment que el professor em va dir que ja havia après tot el que podia i que, de forçar la veu, estava agafant una irritació de la gola. I tinc un bon productor, esclar. Però mai faig servir l’autotune: hi ha notes a què pensava que no podia arribar i no només hi he arribat, sinó que hi he passat per sobre. És que ho dono tot, perquè per a mi és una responsabilitat molt gran i vull que la gent surti contenta i feliç.

Quin tipus de públic ve a veure't?

— Qualsevol. Familiar, diria. Hi ha nens, adolescents, adults, i gent de la tercera edat. Gent que s’ho vol passar bé.

Has fet cinema, també. Tenies un paper a FBI: Frikis Buscan Incordiar, de Javier Cárdenas. T’identifiques com a friqui?

— No, però alguna vegada m’ho han dit: “Què coi fots, tu, allà; si tu no ets friqui, que ets un artista!” Però és que soc actor, també, i m'ho vaig passar molt bé fent el burro, el tonto, el pallasso...

La teva escena consistia en veure com t’aplicaven uns elèctrodes a les natges. No era una mica degradant?

— El Cárdenas em va cridar per aparèixer a la seva secció que tenia al Crónicas marcianas. Després per fer la pel·lícula, i jo vaig dir que sí. Però no t’has de creure el que veus, home...! Tot era mentida. Ara, jo mateix quan em vaig veure al cinema, amb la música i tot plegat, pensava: “Coi, sí que actues bé!”

No creus que ell s’estava aprofitant de tu?

— Ell sabia que la meva imatge impactava. Per això em va agafar. Sabia que jo era un artista, tal com ho sabia també Xavier Sardà.

L'han criticat sovint de riure’s de la gent que no era conscient que se’n fotien d’ells.

— Cárdenas sempre ha buscat l'originalitat de la gent, no? Veia alguna cosa especial en algú i pensava sobre si això li podia agradar al públic. És una excel·lent persona, un home encantador, i em va agradar molt actuar a la seva pel·lícula. Totes les coses que faig ara també em fan bé i m’ajuden a pal·liar la malaltia: em permeten no pensar-hi tant. És crònica i no hi ha remei, però no vull que em doni pel sac. Vull seguir. I morir dalt d’un escenari.

Enganxat a la fama?

— No, no, mai l’he buscat. M’he topat amb ella, sense esperar-ho. Una vegada vaig anar a veure la meva àvia i em vaig trobar amb molta gent que em reconeixia pel carrer. Suposo que es van avisar els uns als altres i, tot d’una, estava envoltat de criatures, adolescents... em vaig espantar, fins i tot. Vaig trobar refugi en una de les botigues i va baixar la meva àvia per calmar la gent. A Palau de Plegamans em va passar el mateix i em vaig posar histèric. El mànager va haver-me de calmar, i donava postals a la gent perquè es tranquil·litzessin, fins que van trobar les claus de la furgoneta, van poder-la obrir i em van dir “A dins, Josmar, a dins!”, mentre m’hi ficaven. Talment com Michael Jackson.

Home, guardant les distàncies.

— No, no: el que ha viscut Michael Jackson jo ho he viscut. La marabunta de gent que et vol tocar. Un pànic absolut. El mànager m’advertia: no donis mai la mà, perquè et poden fer una estrebada i fer-te mal, o trencar-te-la fins i tot!

Però en el dia a dia et passa?

— Jo per Girona vaig vestit normal, que hi ha gent que encara creu que passejo sempre amb el tanga posat. Això gent m’ho ha dit, que els sorprenia de veure’m normal, i jo al·lucinava.