"Al grup Flaix no hi entenem de música, hi entenem de ràdio"

BarcelonaTenia tot just 30 anys quan va posar en marxa el grup Flaix, amb el seu soci Miquel Calçada. Vint-i-cinc anys després –i amb Calçada fora del vaixell, perseguint les seves metes polítiques– Carles Cuní reflexiona sobre el passat, present i futur d'unes emissores que han transformat la ràdio musical al país. Durant aquest temps, qui va ser primer presentador del programa 'La nit dels ignorants' a Catalunya Ràdio, ha mantingut un perfil baix. Aquesta és una de les escasses entrevistes que ha concedit des de llavors.

Quin objectiu va marcar-se fa 25 anys, quan van posar en marxa el grup Flaix?

Crèiem que, en aquell moment, se li donava poca importància a la ràdio temàtica o musical, tot i que representa més del 50% de l'audiència. En aquest país, per qüestió de país o polítiques, sempre ha tingut més importància la ràdio convencional. Nosaltres ja veníem de Catalunya Ràdio, que va ser una aposta feta pel Govern perquè aleshores, a l'any 1983, no hi havia empresaris que assumissin un projecte així. I, nou anys després, fem la nostra aposta per la ràdio musical, ara des de l'àmbit empresarial, perquè aleshores hi ha un monopoli en mans de Prisa i Los 40 Principales. Hi ha RAC 105, però aleshores forma part encara de la Corporació, així que no hi ha ràdio privada musical en català. I nosaltres crèiem que no només hi havia audiència, sinó també negoci: hi ha una indústria al darrera, es belluga diner, hi ha publicitat... I, esclar, a nivell de costos era més fàcil assumir el repte per part de dos empresaris individuals d'una emissora musical que no pas una de convencional.

Un quart de segle després se sent satisfet?

Be, de les dues nostres radiofórmules, Flaixbac és la primera emissora musical del país i la tercera en general, després de RAC1 i Catalunya Ràdio. I Flaix FM és la tercera ràdio musical i la sisena en conjunt, superada també per la SER i Los 40. Hem complert l'objectiu amb escreix.

I per què música 'dance'?

Va ser més un accident que no pas res de premeditat. No havíem pensat en aquell estil: nosaltres veníem del pop rock tradicional. Com a molt, havíem pensat en el 'funk', per allò d'oferir una música que no hi fos al país. No és fins que estem emetent que ens adonem que hi ha tot un sector musical amagat i ensorrat a les catacumbes però que comença a aflorar. I que al darrere d'allò hi ha tota una indústria: locals d'oci nocturn que posen aquella música i tenen cues de gent... I ens diem: "allà hi ha negoci i no tenen cap mitjà de comunicació". Nosaltres el que fèiem al principi no tenia massa sentit, perquè venia dels nostres gustos i no de la realitat.

Com es va operar el canvi de timó?

Vam trigar pocs mesos a fer-lo. No feia ni un any que emetíem i ja vam posar un programa nocturn, El que més trenca, amb l'Oriol Carrió, que era el primer espai que es feia al país d'aquest estil. Si s'havia fet alguna cosa eren en emissores locals o pirates. Amb això, m'agradaria dir-ho públicament, l'empresari que primer va apostar per nosaltres va ser Joan Mas, del grup Mas i Mas, que estava esponsoritzant un programa en una emissora petita i va veure que hi havia molt més mercat per això. Després vam veure que allò que fèiem a la nit tenia molt més ressò i èxit que tot el que sortia a la resta del dia, així que la programació es va anar encomanant de la programació nocturna, fins convertir-nos en una emissora de 24 hores de música 'dance'.

Ara, la música 'dance' ja està plenament integrada al panorama musical.

Exacte. La música electrònica va anar creixent fins arribar a l'època daurada del 2001-2002 , quan va acabar fusionant-se amb la música pop. Ara, el problema que tenim és que costa de saber què va a Flaix i Flaixbac: els DJ fan cançons amb la Madonna i la Madonna treu temes amb David Guetta. Però són cicles. Arribarà un moment que deixaran de convergir i se separaran de nou. Però, ara, el públic de les nostres dues ràdios és exactament el mateix. També és veritat que hi ha una identitat radiofònica que nosaltres hem aconseguit, de manera que el públic ens identifica fàcilment per la manera de ser.

Com han aconseguit superar una marca tan poderosa i amb tan control de la indústria com Los 40 Principales?

Això s'ha d'entendre en un context en què la indústria ha volat pels aires. Les grans companyies discogràfiques tradicionals han implosionat. Ha passat com els bancs: treballàvem amb 25 o 30 companyies diferents i ara en queden dues, o tres com a molt. Era una indústria basada en vendre discos i ara els discos ja no es venen. Això ha fet que aquesta indústria tingui menys força de la que tenia fa quinze anys.

El grup Flaix s'ha centrat molt en promoure esdeveniments.

Aquesta és una de les nostres fortaleses. Una cosa que la fèiem com a promoció s'ha acabat convertint en una font d'ingressos important. La presència dels nostres locutors i DJs al carrer, en festes populars, en actuacions en directe... tot això crea complicitat. I, després, hi ha una part molt important pel fet de ser en català. La gent la sent propera, perquè la sent en el seu idioma. I allà on ells són forts, en música en espanyol, nosaltres ho intentem substituir amb música en català. Els Txarango, Els Catarres, o Els Amics de les Arts tenen els mateix tractament dins de la programació que els grups anglesos o els músics espanyols a Los 40 Principales.

Vivim bons temps per a la música en català?

I tant. Estem en un moment tan dolç que el podríem comparar amb el gran moment del rock de finals dels 80, amb Sau, Els Pets o Sangtraït... També amb el gran moment de la música folk catalana dels anys 70, tot i que això té altres connotacions. Els Sopa de Cabra han tornat i encara fan tres Sant Jordis. No sé si la Madonna ompliria tres dies el Palau Sant Jordi.

En tot cas, com els ha afectat aquesta implosió del sector discogràfic de què parlava?

Doncs pràcticament no ens afecta per a la feina intrínseca: nosaltres des de sempre hem regalat la música. El nostre negoci passa per regalar un producte que ens permet tenir audiència i anar a vendre aquesta audiència als anunciants.

I com encaren la competència d'Spotify?

Hem de conviure-hi. És un element més que està en el mercat i la gent té tot el dret del món a poder fer servir coses que li faciliti la vida i que l'omplin. Fem aquesta entrevista en un dia que hi ha vaga de taxis. Doncs bé, jo puc entendre que hi hagi gent defensant els seus interessos, però és que el món canvia per tots. Spotify és com Uber, hi és i t'has d'adaptar. Seré molt franc: hi lluitem fent ràdio. I ja està. Hi ha una diferència molt important entre fer ràdio i escoltar un fil musical com Spotify. Aquí hi ha uns locutors, aquí hi ha gent que comunica, que prescriu, que parla, que els diu que fa sol i que el trànsit està fatal. Al final la música complementa tot això.

Però tant la ràdio com Spotify acaben sent prescriptors.

Spotify et diu què has d'escoltar si t'agrada un grup concret. Nosaltres no: apostem per una novetat que no sabem si funcionarà però, al mateix temps, és la gràcia. Sempre presumeixo del mateix: nosaltres al grup Flaix no hi entenem de música, hi entenem de ràdio. I passa que hi ha cançons radiofòniques i d'altres que no ho són, i això és al marge del seu valor intrínsecament musical. És com quan poses algú davant la càmera: n'hi ha que són fotogènics i n'hi ha que no. Doncs bé, nosaltres intentem saber si aquelles cançons són radiofòniques o no.

I això es fa amb olfacte o amb ciència?

Hi ha les dues maneres de fer. Moltes emissores utilitzen un sistema anomenat 'call out', que es basa en fer enquestes. Es posen una sèrie de cançons a la gent, es demana que les avaluïn i, en funció d'aquesta mostra, fan la programació. Això ho vam intentar un parell d'anys a Flaixbac i no va funcionar. El que sí fem és saber què estan posant les altres emissores del món del nostre estil. I fem el seguiment per oferir un producte que sigui homologable al que s'està oferint a mercats com els d'Itàlia, Estats Units o Alemanya. I fins i tot hi ha programes on connectem amb aquestes ràdios per preguntar-los quins són les cinc cançons que encapçalen les seves llistes.

Creu en la música com a fenomen global, doncs?

No és que ho cregui, és que és indiscutible. És un fenomen global, sobretot quan t'adreces a gent jove. Al final, l'esport i la música són els dos grans elements de cohesió del planeta.

Han titulat la seva exposició '2042', és a dir, l'any que serà quan hagin passat vint-i-cinc anys més.

És una declaració d'intencions. En un moment en el que està tot qüestionat, des del país, el sector dels mitjans, el sector de la ràdio, la música... no sabem què passarà. Però hem volgut afirmar que la voluntat de l'empresa és que això tingui continuïtat, malgrat les incerteses. No sabem on serem l'any 2042, però tampoc no sabíem, l'any 1992, on seríem. I som en un lloc molt millor del que ens imaginàvem. Així que l'exposició recull el passat i el present de l'emissora, però també el futur.

I quins plans de futur preveu?

La sort de tenir dues emissores d'aquestes característiques, és que en els últims disset anys, cada emissora dibuixa la seva onada. I quan està a la part baixa del cicle, l'altra puja. Es complementen. Amb una o amb una altra, sempre tenim un paper important en el sector de la radiofórmula musical d'aquest país. La idea és continuar amb els dos formats. Ara, en un món cada cop més global i amb millor tecnologia, hem de posar en valor que vivim en una ciutat, Barcelona, que és una referència mundial.

A què es refereix?

Flaix forma part d'aquesta ciutat i, en aquest sentit, nosaltres podríem ajudar a crear alguna mena de clúster en el que, tal i com han fet els holandesos amb la música electrònica, puguem ajuntar realitats diferents:des de DJs a productors, discogràfiques, certàmens com el Sónar, locals importants... I som al costat d'Eivissa, que és un destí mundial per a aquest tipus de música. Flaix té pràcticament 600.000 seguidors al Facebook i n'hi ha quasi 40.000 que són del Brasil. Això ens ha fet pensar. Si fent una ràdio a Barcelona en català tenim 40.000 seguidors allà, ¿què podríem aconseguir amb una ràdio 'dance' a Barcelona però que, a més del català, fes servir el portuguès, el castellà, el francès o l'anglès? Hi ha mercat per expandir-se des d'aquest punt de vista. I hi ha possibilitats que volem contemplar i tenir presents. Si el futur és aquest, hi hem d'estar preparats.

Fa ja més de vint anys que no fa antena, però per a molts sempre serà la primera veu del mític programa 'La nit dels ignorants'.

Encara a vegades em reconeixen per la veu! En un bar, si estic parlant amb algú, o a una botiga. I m'ho diuen...

Quin record en té?

Home! Van ser nou anys molt importants. Pensa que vaig estar a Catalunya Ràdio des del començament i durant tretze anys. 'La nit dels ignorants' va ocupar els nou últims anys. Què puc dir?

Potser hi ha gent a qui li sobti sentir això, perquè es va guanyar fama de ser molt sec.

Però és que aquell presentador distant era un personatge, no era jo. Era una creació perfectament definida i acotada, pensada perquè actués d'aquella manera: tot premeditat. A vegades em costava ser sec, perquè jo no soc així, però teníem clar que era necessari per assolir l'objectiu que preteníem.

I quin era aquest objectiu?

Parlem d'unes hores molt delicades, com són les de la ràdio nocturna, on és fàcil entrar en una dinàmica en la que hi hagi gent que, per les raons i circumstàncies de cadascú, diferents perfils s'acabin apropiant del programa. Per ganes de protagonisme o pel que sigui. Així que s'havia de crear un personatge prou distant per eixamplar el nombre d'oients. Es va decidir que el personatge no fos dolç, sinó més aviat al revés: esquerp, distant... També he de dir que, després, la direcció de l'empresa va decidir no continuar aquest estil, en apostar per altres locutors.

Marxa de l'emissora decebut per un canvi de graella.

'La nit dels ignorants' va néixer per competir amb les grans emissores estatals que a aquella hora feien esports. Com que no teníem o no volíem competir amb el mateix programa que ells, vam decidir fer el contrari. ¿Ells s'adrecen al públic masculí, amb José María García i José Ramón de la Morena? Doncs farem l'aposta contrària: anar a pescar la gent a la qual no li agrada el futbol. Però arriba un moment determinat que, amb Jordi Basté, creuen que tenen la manera de competir-hi. I és aleshores quan decideixen retardar 'La nit' de nou a la una de la matinada, després d'haver anat guanyant terreny fins començar a les dotze. Tothom sap que, entre les 12 i la 1 de la nit, el 90% de la gent marxa a dormir. Quan em diuen de tornar a la una, deixa de motivar-me, perquè penso que ja he fet aquest camí i no es reconeix l'èxit del programa. I a mi m'agrada lluitar, soc un lluitador, sí. Però m'agrada competir amb les màximes eines a l'abast.

Enyora l'antena?

No enyoro l'antena. Algun dia puntual potser he trobat a faltar un micro per poder dir alguna cosa concreta, quan estic molt empipat o voldria fer arribar algun tipus de reflexió. Però no enyoro el sacrifici que implica estar cada dia, de dilluns a divendres, clavat físicament al davant del micròfon. Ara tinc molta més llibertat per ser a una banda o altra: puc organitzar-me la vida, viatjar. També és veritat que ara ha canviat molt, amb les noves tecnologies. Tu podies fer una feina que se l'emportava l'aire i, a no ser que trobessis algú fanàtic que gravés els programes en un casset, tot plegat era efímer. I aquesta màgia o part d'aquesta màgia ha canviat. No és ni millor ni pitjor, però dintre d'aquest món no em sentiria tan còmode com m'hi sentia en aquell moment. Em feia gràcia ser efímer.

Manté un perfil públic baix i no dona entrevistes. Per què?

Va amb el meu tarannà. I no dono entrevistes perquè tampoc crec que això interessi massa gent. No m'agrada, no: ni això, ni fer conferències, ni coses d'aquestes. És que on realment m'ho passo bé és fent la feina de direcció així a l'ombra, per dir-ho d'alguna manera. I m'omple. Em permet tenir temps per a mi, per a les altres coses que m'agraden. Em sento realitzat. I també és veritat que he sigut molt corporativista. M'ha semblat que a la meva empresa no hi havia programes susceptibles de ser presentats per mi. I el que no tenia sentit era anar a fer això en una altra empresa que no fos la nostra. Quan veig que al matí hi ha periodistes que són al Basté, a la tarda a una televisió de la competència i a l'endemà escriuen a un diari com el seu, això em costa d'entendre. Demostra que som un país petit, perquè aquesta situació no afavoreix la competitivitat empresarial ni la sana competència que hi hauria d'haver.

Va ser uns anys membre de la Junta d'Òmnium. Com veu la situació política?

Diré el mínim possible, perquè no en tinc massa idea. És un moment complex, però al mateix temps esperançador. I crec que pot passar, sincerament, qualsevol cosa.

Té un ànim optimista, però?

És que aquí no tinc l'olfacte. De ràdio musical hi entenc; de política no gens. Crec que no serà fàcil, però hi ha partit.