“Si et truca el del gas, no és el del gas. Si et truca el del telèfon, no és el del telèfon. Si et truca el del banc, no és el del banc. Si et truca el teu fill dient una cosa rara, no és el teu fill!”, alertava contundent l’advocat Andreu Van den Eynde. “Ja no saps què és real i què és mentida”, lamentava una víctima d’un frau. Aquest vindria a ser el resum del 30 minuts d’aquest diumenge, que posava de manifest l’abast de les ciberestafes, un delicte en què tothom arriba tard: els mitjans de comunicació, la llei, les institucions i, per descomptat, la policia. Ara que el problema ja és endèmic a la nostra quotidianitat, els reportatges serveixen per fer evident l’abast de la tragèdia. També per mostrar la impunitat dels estafadors i la displicència de la policia i dels bancs i caixes. Aquests últims apareixien en una llista final perquè no havien volgut participar en el reportatge. CaixaBank no hi sortia, per cert.
Sobre el que vam veure, hi ha un aspecte flagrant que ha de fer replantejar als responsables dels Mossos d’Esquadra quin és el perfil mediàtic que volen mostrar a la ciutadania. En aquest 30 minuts el paper d’estrassa de la policia catalana va ser memorable. És molt preocupant com, ara per ara, els Mossos mostren més entusiasme, esperit col·laboratiu i convicció en descriure els detalls escabrosos de l’assassinat de la senyora Pepeta en un true crime per a l’entreteniment que a l’hora d’explicar com treballen amb els casos de ciberdelinqüència. Més enllà de la seva capacitat per lluitar contra el crim, que en aquest sentit semblava més aviat precària, hi ha un problema d’imatge del cos.
D’altra banda, era inevitable fer una lectura amb una certa perspectiva de gènere dels testimonis. Les dones eren, majoritàriament, les estafades –o, més ben dit, les disposades a explicar-ho públicament–, i els homes eren els experts.
I en aquesta expertesa destacava Bruno Pérez Juncà, el pèrit judicial i informàtic forense que es va convertir en l’heroi del reportatge i, de retruc, de Catalunya. No només era qui tenia un discurs que sabia anar més lluny en aquest tipus de delictes. També era qui semblava haver proporcionat els testimonis afectats perquè expliquessin el seu cas. Semblava que si no hagués estat per ell el reportatge difícilment s’hauria pogut tirar endavant. Ens va quedar clar que davant de qualsevol problema de ciberestafa, ell és l’únic professional a qui recórrer per aclarir el què i el com. El qui, ja és més difícil. Semblava un personatge que venia del futur, amb uns ginys tecnològics que permetien treure conclusions més enllà de l’apatia i l’encongiment d’espatlles que mostraven els del banc i la policia. La prova que hi podrien fer més del que hi fan.
Al final del reportatge es donaven un seguit de consells sobre com prevenir aquest tipus de ciberatacs. Una vegada més, però, eren solucions a l’abast de qui està més familiaritzat amb l’ús dels mòbils i amb les rutines en l’àmbit digital que no pas de les persones que, quan els parlen d’activar una doble autenticació, no saben què és ni com es fa per més que els hi recomani el 30 minuts.
