Henar Álvarez: “Em jutgen més com a feminista que com a còmica”

BarcelonaHenar Álvarez és una totterreny que tant presenta Días de cine com fa comèdia radiofònica a Buenismo bien o monòlegs sobre l’escenari. La seva última obra és el guió del còmic La mala leche (Planeta), il·lustrat per Ana Müshell, en què aprofundeix en el desig femení i la dificultat d’expressar-lo.

D’on li ve la mala llet i, sobretot, com la canalitza?

El títol del llibre és un joc de paraules, perquè el detonant és l’afer que té la protagonista amb un noi jove, que satisfà el desig frustrat d’ella perquè li xuclin la llet materna. Però, en sentit metafòric, és la mala llet pels bastons a les rodes que pateix a la vida laboral. I, esclar, jo ho canalitzo amb humor, que si no aniria tot el dia d’una mala hòstia...! Que no tinc mal caràcter, eh? Però l’humor ens salva de tot.

El desig femení encara molesta?

I tant, ho tinc claríssim. Només cal veure com, per a aquest llibre, m’han entrevistat moltes més dones que homes. I això que tot està explicat en clau de comèdia i no hi ha res d’eròtic. De llibres com aquest explicats per homes n’hi ha un fotimer, però quan ho explica una dona hi ha alguna cosa que genera rebuig. Segles de cultura judeocristiana, suposo. Però esclar, si la dona més idolatrada és una que ens diuen que s’ha quedat embarassada sent verge...

El seu personatge diu: “M’he esforçat en buscar parelles que fossin el que jo volia ser, en comptes de ser-ho jo mateixa”. Això parla de l’educació que hem patit.

I dels referents que tenim. Hi he pensat ara, quan hem celebrat la primera vicepresidenta als Estats Units. Però quin loserisme és, aquest? Esclar, és que creixes sabent que el teu lloc és de primera dama. Fins que arriba un moment, després de la trentena en el meu cas, que penses: ¿però per què no puc ser jo la presidenta?

Hi ha masclisme en el món de la comèdia?

Absolutament.

Encara ara?

Sí, sí. Als escenaris hi ha un salt enorme, amb un pilot de noies traient els seus monòlegs: a Riot Comedy, a Ladies Night... Ara, ¿què fa el mainstream? Quatre nois i una noia. No vull dir noms, però pensa en programes de prime time : quatre homes i una dona. I en tenen una perquè no els diguin que no en tenen cap.

Una escena mostra com vens un projecte audiovisual i acabes havent de defensar el feminisme.

No he intentat vendre mai un documental sobre primers cavallers, com al llibre, però la situació en si m’ha passat moltíssimes vegades. Et trobes una barrera psicològica de qui t’està escoltant. Em passa ara, amb la promoció del llibre. Totes les hores d’entreteniment tenen sempre una història, una moral. Però quan són les dones les que l’expliquen, es fixen més en aquesta segona capa. Em jutgen més com a feminista que com a còmica. Amb les companyes en parlem sovint, d’això. Però ara comencen a ensumar que hi ha euros, al darrere.

Igual que a Hannah Gadsby la renyaven per fer comèdia no prou lesbiana, t’has trobat que et demanessin més feminisme?

No, això no. Però sí que m’ha passat no ser prou guapa per a un projecte. No puc dir gaire més que això, però això m’ha passat.

Una altra frase del llibre: “Quan una persona té èxit acaba escollint una parella jove i guapa. Les dones també”. Això parla d’igualtat o de l’ultracapitalisme aplicat als cossos, a l’estil de Houellebecq?

És que em sembla molt més capitalista tenir les dones sense treballar per poder-te’n comprar una. Trobar marit era com trobar feina, en l’època de les nostres àvies. Si volies més salari, et feia falta un marit amb més prestigi. Gens d’amor, en l’equació.

Dius que els teus referents de jove eren John Waters, David Lynch i... Emilio Aragón?

Ostres, és que quan jo era petita, Aragón a la tele... em flipava. Feia un pilot de programes per a nens. La televisió sempre m’ha agradat. El recordo com si fos el Jorge Javier Vázquez de la tele d’aleshores.

Fas televisió, ràdio, ara un llibre... Ets un cul inquiet per vocació o per necessitat?

Per vocació, per vocació. Em canso aviat de les coses. Em passa quan faig guions de televisió. M’agrada arrencar-los i quan ja van rodats... si em surt un altre programa, millor. És que la tele és sempre el mateix, molt monòtona. Mai saps què funciona, i quan trobes el que funciona, aleshores ho has de repetir i repetir i repetir. La ràdio i els podcasts són més agraïts. L’audiència està educada de manera diferent i et permet innovar molt més.

Tot i que a l’epíleg aclareixes que aquesta és una autobiografia de fets viscuts però també fantasiejats, ¿t’ha costat exposar-te així?

Doncs no especialment, perquè sempre he fet una comèdia molt personal. La primera cosa meva que es va fer popular era el monòleg de Late Motiv titulat La puta de la clase. Tots parlaven de com n’eren de putes les seves nòvies. I vaig pensar que diria “Doncs mira, aquesta era jo d’adolescent”. Es tracta d’explicar la vida des del nostre punt de vista. I al programa Buenismo bien ho he explicat tot. Ja no em queda res.

Com a còmica, provoques que hi hagi situacions extremes al teu voltant per nodrir-te de material?

Més que provocar situacions, el que som és molt observadors. Jo si veig alguna cosa que m’interessa puc fregar la mala educació i posar-hi el nas, a veure què està passant.