Sergi Mas: “Jo he vingut a Andorra a viure i, encara que soni malament, a morir”

BarcelonaA Sergi Mas (Barcelona, 1964) se li encadenen les celebracions. Fa dues setmanes festejava amb el seu fill l’ascens de l’Espanyol a Primera des de la gespa de Cornellà-El Prat, i l’últim dia d’aquest mes de juliol farà 60 anys. Unes quantes generacions d’espectadors hem rigut amb Sergi Mas: amb l’Arús al Força Barça, amb el Buenafuente a La Cosa Nostra, o amb la seva imitació del president Montilla al Polònia. El 2021 va deixar Catalunya i se’n va anar a viure i treballar a Andorra. En aquesta conversa, Sergi Mas explica com el canvi de vida li ha millorat la salut.

Aquesta serà l’última entrevista que et faci abans que el 31 de juliol compleixis 60 anys. Com et sona: Sergi Mas, 60?

— No m’ho esperava. Fa quatre dies jo feia un pòdcast i un programa que es deia Cinquenters. Però fa quatre dies, eh! Tothom ho diu, que la vida passa molt ràpid. Però si amb 21 anys vaig fer la final de la Copa d’Europa Barça-Steaua, a Sevilla!

Quan encara eres del Barça...

— Però a veure, Albert, la gent que diu això: quines proves teniu que jo personalment era perico o que posava la meva veu a un producte que es deia Força Barça? Vam estar a punt de fer Musho Betis i jo no soc del Betis. Jo, amb el meu pare sempre anava al camp de l’Espanyol i no sempre anava al camp del Barça. Que he sortit de l’armari? Si ho vols dir així, sí.

¿Però tu abans eres del Barça o de l’Espanyol?

— Jo era dels dos, perquè el meu pare em portava un diumenge al camp del Barça i un altre al camp de l’Espanyol.

I el dia que jugaven Barça-Espanyol, qui volies que guanyés?

— Et dono la meva paraula que m’era igual. Si un dia vens a casa meva, a Andorra, només entrar, hi ha una foto del meu pare i jo a la grada de Sarrià. Dec tenir set o vuit anys. En podia haver agafat una del camp del Barça, però aquesta és molt xula. Quan vaig veure que ja era normal mostrar la bufanda, vaig decidir dir que era de l’Espanyol. José María García podies suposar que era del Madrid, però no ho sabies. Arriba De la Morena, diu que és de l’Atlètic de Madrid i acaba sent líder de la ràdio esportiva. 

Fixa’t si ha de ser espinós, això dels 60 anys, que ens en hem anat al tema Barça-Espanyol! Quins diries que han sigut els millors anys de la teva vida?

— Professionalment, he tingut dos moments clau: Arús i Jorge Salvador, i el Buenafuente i la seva troupe. Son etapes molt bones, jo he rigut molt treballant. Als anys 80, pencàvem moltes hores al dia. Fèiem l’Arús con leche, un programa despertador que l’escoltes ara i és políticament més que incorrecte. Matinàvem, gravàvem un programa que es deia Al ataque, després fèiem tots els partits del Barça... Però si em demanes els millors anys professionals i personals potser són els de La Cosa Nostra, perquè em va coincidir que tenia una nova parella. Va ser tocar el cel personalment i professionalment. Tenia 35 anys, em vaig operar de la vista i em van dir “potser als 50 tornaràs a necessitar ulleres”. I jo vaig pensar “ui, quan en tingui 50...”.

Tens tres fills i t'has divorciat dues vegades. ¿Últimament penses més a ser avi o a tornar-te a casar?

— Ui, avi, no. I tornar-me a casar ho veig antic. Anem a viure junts i a veure què passa. És una opció que desitjo, però sense obsessió. 

O sigui, ¿prefereixes tornar a tenir parella que ser avi?

— Hombre, hombre, hombre. En aquest cas, crec que no vaig errat si dic que els meus fills –ni el Genís, ni la Clàudia ni l’Abril–, a les seves edats, no tenen gaires ganes de ser pares o mares. Alguna vegada he dit als meus fills: “Si us falta un ronyó, agafeu el meu. O si us falta un cor. Però no tingueu fills”. Perquè és una il·lusió però, a la vegada, una preocupació.

¿Tu ara no hauries tingut fills?

— Clar, és que això sona a titular i no s’ho mereixen. El millor que he tingut són els fills. Les meves prioritats són mels meus fills, la meva salut i la meva feina, per aquest ordre. Hi ha una frase que és meva, però que tampoc és tipus Sòcrates, com si diguéssim: la vida és meravellosa, però aquest món és una merda. No m’agraden els valors d’aquest món, els posturejos...

¿T’agradava més el món en què vas créixer?

— Sí, sí, a mi m’encantaria que tot el món tornés als anys 80 o als anys 70. Jo tinc mòbil, però vaig amb llibreta. Una mena de món més normal, la cultura de l’esforç...

Després del temps que ha passat, ¿ja saps quin és el motiu últim que et va fer deixar Catalunya i anar-te’n a viure a Andorra?

— Et diré el que em va contestar un gran amic mutu com és Cristian Garcia: “I per què no?” Jo porto 39 anys d’autònom, col·laborava a TV3, Catalunya Ràdio i Radio Marca, quan em van suggerir anar a Andorra a dirigir una emissora de sis treballadors. 

Però era Andorra, significava un canvi de vida. ¿Et venia de gust canviar de vida?

— Sí, em venia de gust. Aquell entorn m’atreia, potser és l’alçada, que ara m’ha curat de les coses que pateixo. Jo tinc un organisme molt delicat, tinc l’esòfag molt irritable. El 2018 vaig estar una setmana a la UCI. Tinc un buf al cor, que mai s’ha manifestat, i a la caròtida una certa obstrucció, de la qual m’haig de medicar i vigilar. I totes aquestes merdes, allà han desaparegut. Porto a Andorra dos anys i mig i ni un refredat, i sobretot ni un desmai. M’he desmaiat a TV3, deu minuts abans de fer una entrevista als germans Torres a TVE, al carrer, en un Mediamarkt de Girona amb les meves filles al davant, i m’he desmaiat a casa... Això fa dos anys i mig que no em passa.

Com t’expliques que a Andorra no t’hagi passat mai?

— No ho sé, no ho he preguntat a cap metge, però ha de ser l’alçada, seguríssim, l’aigua, l’aire. I jo crec que també el ritme. Aquest ritme canari de “ja ho farem”. Quan vaig arribar a Andorra vaig començar un programa de ràdio i volia entrevistar el cap de govern el primer dia. “Ei, que arriba el Sergi Mas”. Em van dir que sí, però que ho faríem al cap de dos mesos. I el vaig entrevistar, dos mesos després. I no va passar res. Si t’adaptes, i jo crec que he fet professionalment i personalment moltes coses per adaptar-me, acabes tenint un ritme de vida molt andorrà. Jo ja no corro mai per agafar un autobús, encara que estigui a deu metres. Al cap de deu minuts, en passa un altre.

¿Ja no tens casa a Barcelona?

— No, em vaig vendre el pis, vaig fer el negoci d’en Robert i les cabres... És que quan baixava a Barcelona, pensava que m’hi haurien entrat okupes. Què feia pagant una hipoteca d’un pis si venia dos o tres cops al mes? Barcelona per a mi és un monstre admirable, però de dimensions incalculables. Anar a Andorra és tornar al poble. 

¿Això vol dir que et veus jubilat a Andorra, d’aquí a uns anys?

— Tinc una altra frase: jo he vingut a Andorra a viure i, encara que soni malament, a morir. Si no hi ha cap qüestió de salut que m’obligui a estar a Barcelona, que espero que no, jo em quedo allà. I mira que soc urbanita: autobusos, fum, mai he tingut esperit muntanyenc. 

Ara s’ha acabat la feina per la qual vas anar a Andorra, a la Cadena Pirenaica, però has decidit quedar-t’hi. ¿Tens una feina nova?

— He obert fa tres mesos una agència de comunicació per assessorar les empreses i les institucions d'Andorra perquè el que hi passa és meravellós. I el que passa a Andorra, el 98% de les vegades es queda a Andorra. Aquesta setmana hi ha un festival de jazz boníssim a Andorra. Ve Toquinho, jo em vaig enamorar amb una cançó de Toquinho. I ve Kyle Eastwood, el fill de Clint Eastwood, a tocar. Si vingués a Barcelona, seria la bomba.

Ens has fet riure molt amb els teus programes i deies que tu també t’ho havies passat molt bé. ¿Pot ser que últimament l’humor ja no sigui tan important per a tu?

— No, perquè un va evolucionant. Però em costa molt oblidar-me de la ironia, sempre procuro contestar amb un acudit. Constantment, necessito l’humor. Les poques vegades que coincideixo amb els meus tres fills és el meu moment de felicitat màxima i necessito veure’ls amb un somriure. Necessito que el meu entorn professional i personal estigui de bon humor, perquè alguna vegada que no ha estat així, he agafat i he marxat.

És que et veig com més zen.

— És que és veritat. No és que em retiri, perquè encara tinc coses a fer i en vull fer moltes, però sí la frase aquesta de fer un pas al costat. Que ve gent molt jove, amb molta saviesa, amb molts idiomes. Aquesta generació que ara té 20 o 24 anys puja molt potent, també amb una mica de tonteria, tot s’ha de dir. L’altre dia un home estava content d’haver coincidit amb mi, i la seva filla devia pensar “qui és aquest home calb?”.

Quin és l’últim record que tens de tu pentinant-te?

— Ha, ha, molt bona pregunta. Mira, abans d’anar amb tren a un partit a Santander per a Ràdio Sabadell, a casa meva, pentinant-me, jo em feia la ratlla al revés de com se la fa tothom. Aquell dia vaig veure com una clariana aquí al frontiscipi... El meu pare era calb i jo ja veus com estic.  

Has fet programes de molt èxit, ¿però tens alguna espina clavada en aquesta professió?

— Mira, quan estàvem fent La Cosa Nostra, amb un equip espectacular, l’Andreu va tenir un petit problema de salut i havíem de decidir què fèiem. Allà va sorgir la idea, quan l’Andreu es recuperés, de tenir dos late show seguits: un de més convencional i després un de més gamberro, que el presentés jo. És una idea que es va treballar i després no es va fer. Això m’hauria encantat. 

Quin és l’últim neguit que tens ara mateix?

— Que pugui tenir algun problema de salut, perquè amb les edats que tenim, Albert, quan tens una trucada que no esperes, moltes vegades és “saps qui s’ha mort?”. És un neguit amb el qual no convisc cada dia, però ara que estic en un moment de pau, de salut, de tranquil·litat, seria una merda que em morís. Alguna vegada penso que de la manera que he treballat i estic treballant, deixa’m deu anys més, quinze, vint. Això és un neguit, perquè per la resta vull seguir produïnt i fent coses, donant la cara o sense donar la cara. El mercat ja t’acabarà apartant.

En l’última actualització, quants talls de ràdio tens al teu arxiu?

— Mira, tinc el mòbil connectat a un servidor que m’he comprat de quatre terabytes. Si em demanes un tall de García o de qui sigui, te’l puc posar ara mateix. Més de 18.000 talls. Hauré de fer una donació. De fet, aquests talls els té El Periódico, per si algun dia tinc algun parraque...

Les dues últimes preguntes són iguals per a tothom. ¿Coneixes alguna cançó d’El Último de la Fila?

— Como un burro amarrado a la puerta de un baile, perquè és superoptimista, i cada vegada que l’escolto, jo que no sé ballar, sense voler, m’hi poso.

Les últimes paraules de l’entrevista són teves.

— [Fa un silenci molt llarg] Sense pregunta, clar. Difícil, eh. La vida és xula. Ja sé que sona molt a Pau Donés, però la vida és molt xula. I, sobretot, hem de riure cada dia. Per dolent que sigui l’acudit, hem de riure cada dia, perquè són quatre dies.