Jordi Díaz: "He tingut una depressió absoluta, m'era igual morir-me"

BarcelonaEl temps i la vida han ensenyat a Jordi Díaz (Badalona, 1975) que la feina no ho és tot i que, professionalment, cal saber triar bé. L'actor —conegut pels seus papers a sèries com El cor de la ciutat (2000-2009), i a espectacles com El mètode Grönholm (2003) i Els homes són de Mart i les dones de Venus (2014)– puja a l'escenari de la sala Versus Glòries per interpretar l'Húmber, un monologuista de la vella escola amb un humor reprovable. Dirigit per Jofre Borràs, l'espectacle està coprotagonitzat per Nesa Vidaurrázaga i s'estrenarà el 20 de desembre.

A l'escenari interpretes un còmic cancel·lat. Quin tipus d’humor fa?

— Ell tota la vida ha fet humor de caca, culo, pedo, pis i li ha funcionat, fins que li comencen a cancel·lar les funcions i veu que el seu monòleg ofèn. No ho entén. Per a ell és normal fer acudits gordòfobs, racistes, sobre discapacitats, però ara és políticament incorrecte. Creu que l’humor és humor i s’ha acabat. S’ha dedicat tota la vida a dir aquestes bajanades i ho vol seguir fent. Llavors entra en un estira-i-arronsa amb l’altre personatge, una política que s’escandalitza i li proposa de canviar el monòleg.

És el personatge més incòmode que has fet?

— Segurament és el més complicat a l’hora de treballar-lo. D’una banda hi ha la interpretació del monòleg còmic, de totes les barbaritats que diu, i després la humanitat del personatge quan debat amb la política. Volem construir aquest conflicte des de la veritat, i encara l’estic paint i l’estic buscant per portar-lo a l’escenari.

Et vas donar a conèixer amb el Fede a El cor de la ciutat a TV3, que a diferència d’aquest Húmber era un personatge amable.

— Queia bé, però les deia de l’alçada d’un campanar. Era molt misogin, ara estaria cancel·lat. Sempre estava bavejant i era un dropo, tot i que no tenia cap mena de malícia. Sempre diuen que els personatges dolents són els que realment triomfen, però el Fede era simpàtic i agradava molt.

Va ser la teva primera feina com a actor professional. Com vas arribar-hi?

— Per un cop de sort. Hi havia aparegut abans, amb un personatge molt petit, i quan vam rodar l’escena al Lluís Arcarazo [el guionista] li vaig agradar. Necessitaven un actor per interpretar un personatge nou, un fotògraf de guerra que s’instal·lava una temporada a Barcelona. Jo tenia el desig de poder-me dedicar a la interpretació i ho vaig donar tot. Però una setmana abans de debutar gairebé ho engego tot a rodar. Estàvem rodant una seqüència amb la Montserrat Carulla i jo no parava d’equivocar-me. Cinc, sis, set vegades. Es va crear una tensió al plató i el meu cap estava cada cop més endimoniat. La Carulla m’impressionava molt, em pensava que se li acabaria la paciència i marxaria al camerino. En comptes d’això em va agafar, em va portar a un racó del plató, em va agafar de les mans i em va dir: “Ara respirarem”. I la seqüència va sortir. Em va salvar l’inici de la meva carrera professional.

I poc després vas saltar a El mètode Grönholm.

— Jo tenia moltes ganes de fer teatre, només havia interpretat un espectacle petit de la Lluïsa Cunillé. Em va trucar el Ferran Madico per a una obra a La Villarroel. Vaig fer una prova que em va sortir molt i molt bé. I ja semblava que tirava endavant quan l’endemà em truca el Sergi Belbel per fer El mètode Grönholm, sense càsting ni res. Resulta que la seva dona mirava El cor de la ciutat i li havia dit que em fitxés per al personatge que li faltava. I esclar, això volia dir treballar amb el Lluís Soler, el Jordi Boixaderas, la Roser Batalla, els hi tenia una admiració tremenda. No sabia què fer. Al final vaig seguir el que em deia el cor: vaig dir-li al Madico que m’havia sortit aquesta oportunitat, que em sabia molt de greu però que triava El mètode Grönholm. Ara quan ho recordem en fem broma, ell em diu: “Que bé que vas escollir, cabró”.

Va ser la teva època més fructífera professionalment. Com la recordes?

— Encara no havíem estrenat El mètode Grönholm i el Belbel ja m’havia donat paper per als seus dos pròxims projectes, Primera plana (2003) i Dissabte, diumenge i dilluns (2004). En aquella època no sabia dir que no i l’estrès em va destrossar. Als matins feia El cor de la ciutat, a les tardes assajava Dissabte, diumenge i dilluns, que durava tres hores i mitja, i a les nits feia Primera plana, que durava quatre hores. No vivia, m’estava desintegrant, però jo no n’era conscient. De cop i volta em va començar a caure tot el pèl del cos. Tant al teatre com a la tele em van dir que parés, que ho necessitava. A la sèrie van enviar el Fede lluny a fer fotos i al teatre el Belbel va substituir-me per l’Àngel Llàcer. Me’n vaig anar una setmana a un balneari a desconnectar. Vaig descobrir que dir que sí a tot és fer-ho tot malament. Són lliçons que he anat aprenent amb els anys.

Un dels espectacles puntals de la teva trajectòria és Els homes són de Mart i les dones de Venus, del qual se n'han fet nou temporades. Què ha representat per a tu?

— Va ser un salvavides, però per una qüestió personal. El 2015 vaig complir 40 anys. Tres mesos després va morir sobtadament la meva mare, que vivia a Màlaga. Va ser molt dur: va patir un ictus a primera hora del matí i va passar per quatre hospitals diferents fins que no es van adonar de la magnitud de la tragèdia. El mateix dia va morir. Parlàvem cada dia, no m’ho esperava gens. I vaig entrar en un infern. Sentia un dolor inexplicable i em vaig agafar a la feina per tirar endavant.

Feies riure la gent a l’escenari, però en realitat el teu estat d’ànim era molt diferent. Com ho vas viure?

— Em vaig enfonsar. Feia la funció i me n’anava a casa a plorar. Fins aleshores havia fet una vida molt sana, però em vaig abandonar. Menjava pizzes i dònuts, i al teatre vaig començar a tenir símptomes estranys. Veia la gent de lluny però no la de prop, pixava una orina enganxosa, el braç se’m va posar lila. Però tenia una depressió absoluta, m’era igual morir-me. Un dissabte després de dues funcions me’n vaig anar a Can Ruti. Em van fer proves i resulta que tenia el sucre a 950. Era un coma caminant, els doctors no s’explicaven com podia estar conscient. Em van diagnosticar trombosi i diabetis a la vegada.

Va ser un abans i un després?

— Amb la depressió em vaig convertir en una persona enfadada. Em sentia impotent per no haver estat amb la meva mare quan va morir. Tot allò m’ha acompanyat des d’aleshores, i la crisi a Can Ruti va servir per plantejar-me si volia seguir vivint o no. La tristesa segueix dins meu, em costa molt demanar ajuda, vaig tenir una mala experiència amb un psicòleg i no hi he volgut tornar. No tenia ganes de treballar i vaig quedar-me només amb Els homes són de Mart i les dones de Venus, però això em va portar problemes econòmics importants. Sortir de tot plegat m’ha costat i encara em costa, sento que ho arrossegaré tota la vida.

El temps t’ha ajudat a sanar?

— He après a conviure amb la depressió, que em deixa treballar. Sé que tinc pendent una feina interior per resoldre tot el que sento, i els últims anys he tingut alegries que m’han ajudat. La més gran és un gos, el Max, que va entrar per casualitat a la meva vida i que m’estimo amb bogeria.